1 d’octubre: ni oblit, ni perdó

Ens trobem en dos fronts oberts: un de milions de persones que han envaït els carrers aquests últims dies des de l’onze de setembre, i els milers de persones que han sortit aquest últims dies contra el referèndum.

Deixant de banda la quantitat, que és bastant notòria, podem veure que en el primer grup el més greu que ha succeït al llarg de totes les manifestacions són els tres cotxes de la Guàrdia Civil plens d’adhesius i pintades, els vidres trencats, algunes rodes punxades, i que els manifestants van utilitzar com a paperera. La veritat és que semblaven un Pollock cadascun d’ells, en tots els sentits de l’expressió.

Tot això, posem-ho en context, com a reacció del registre que es va fer a la Conselleria d’Economia de la Generalitat. És a dir, que en plena efervescència independentista i a un parell de setmanes del referèndum, l’Estat nega més que mai (en els últims anys) la sobirania de Catalunya i fa ús del seu paper autoritari per violar una de les institucions catalanes. En una regió (utilitzant el seu esquema mental) com Catalunya, on els anhels d’autogovern sempre han sigut tan altes, no veure-la com a una igual per part de l’Estat, encara que sigui de facto i no de iure, és fer les coses realment malament. Per això passa el que està passant.

1O
Un dels cotxes de la Guàrdia Civil amb els manifestants

En el bàndol contrari ens trobem que la majoria de mobilitzacions les han convocat grups d’extrema dreta, utilitzen sovint insults quan veuen algú sospitós a favor del referèndum, han intentat despenjar una pancarta amb un lema democràtic, criden proclames de subjugació de Catalunya vers Espanya, exacerbant encara més el problema abans esmentat; han cantat el Cara al Sol, han fet fora de la plaça on es manifestaven a uns altres manifestants a favor dels refugiats i, finalment, han arribat a escopinar i agredir a altres persones.

Espanya és una país curiós. A la publicació anterior ja vaig parlar una mica del tema, però ara és moment d’abordar-lo completament: ni la seua bandera oficial és acceptada per unanimitat entre tots els ciutadans espanyols que, a més, se senten com a tal; perquè, evidentment, no tothom se’n sent, principal falla d’aquest estat.

Què devien de pensar els que no se senten franquistes quan els adolescents del vídeo amb pintes de niño bien cantaven el Cara al Sol en una manifestació on eren ells? Què els hi passa pel cap als que intenten arrencar una pancarta on l’única cosa que hi diu és Més democràcia? No veuen que ells mateixos s’estan deixant en evidència? Que ells mateixos s’estan llançant una indirecta que no capten?

A qualsevol amb dos dits de front no se sentiria a gust en qualsevol d’aquestes manifestacions. Demostra que Espanya és reaccionària, és profundament conservadora, i les concessions que li ha donat a les autonomies era perquè no tenia altra sortida, perquè si no esclatava una revolució… o una altra guerra civil.

Tot i així, Espanya sempre ha negat les anomenades per la seua constitució com a nacionalitats històriques com a subjectes polítics. Sempre li ha molestat que es parlin altres llengües dintre el territori. Espanya sempre s’ha vanagloriat del macho ibérico, de la testosterona, de ser com més borrego millor. L’Espanya dels cacics i terratinents. L’Espanya que per defensar-se, nega la realitat dels altres. Curiosa manera de fer-se estimar.

És per això que Espanya té dues banderes: la rojigualda i la tricolor. Només una pot ser oficial, i va acabar sent la primera. Heus aquí el principal problema d’Espanya: quan l’actual oficialitat té les reminiscències fosques del passat, tot el que representa aquest estat manté un contingut autoritari.

El moviment independentista, com a moviment que naix d’una nació sense estat i en grups marginats, ha sorgit sobretot des de l’esquerra. Ara, és un moviment altament transversal, que manté la tolerància a la diversitat: el moviment independentista no hagués fotut fora als manifestats a favor dels refugiats, el moviment independentista no exclou per motiu d’ètnia o religió, el moviment independentista no demonitza els seus veïns.

Tos els meus ànims amb aquelles persones que, sentint-se espanyoles, han d’enarborar una bandera que no és l’oficial; perquè si volen canviar Espanya hi ha molt camí a recórrer. Alguns fins i tot hem perdut l’esperança: volem fotre el camp.

78
Muntatge sobre una de les actuacions de la Guàrdia Civil l’1 d’octubre. [Autor desconegut.]

Tot això de damunt va ser escrit un parell de dies abans de l’1 d’octubre. Ara només cal dir que la violència ja no l’ha exercida una massa d’espanyolistes d’extrema dreta descontrolats, sinó les pròpies institucions de l’Estat contra un acte que, per il·legal que sigui (la mateixa legalitat que es passen sovint pel folre els propis mandataris espanyols), era totalment pacífic i responia a una voluntat política amplíssima. No s’ha actuat d’acord amb unes lleis, s’ha actuat d’acord amb l’orgull d’aquesta Espanya casposa que li agrada defensar la seua unitat a cops de porra. Els joves han comprovat què se sent al ser perseguits i els grans han recordats moments que volien oblidats.

Els estibadors es van negar a col·laborar amb la policia arribada en vaixell; pagesos s’han solidaritzat amb la causa en diferents ciutats de Catalunya; sindicats i altres entitats han convocat vaga general pel dia 3 d’octubre; casos on les forces catalanes s’han encarat amb les de l’Estat, i els bombers que han defensat totalment la ciutadania; i finalment, aquesta mateixa ciutadania ha sortit a encarar-se amb les forces estatals d’una manera que recordava les revoltes del ’36. El PP està aconseguint quelcom que ni la CUP ho ha fet (o com a mínim, no totalment): estan transformant un procés d’identitat nacional en una revolució social. Però també estan sembrat l’odi i el rancor. El que s’està dient repetidament és que Espanya ha perdut Catalunya per sempre. I és que l’1 d’octubre no s’oblidarà.

Anuncios

Visca la politització

“Si ets neutral en situacions d’injustícia, has escollit el costat de l’opressor. Si un elefant ha trepitjat la cua d’un ratolí i dius que ets neutral, el ratolí no apreciarà la teva neutralitat.” – Desmod Tutu

No, no ho dic amb sarcasme. I sí, sonarà polèmic, però sóc defensor de la politització, o com a mínim entesa de determinada manera. I això és així perquè la politització és inherent a la societat. És com les drogues: podràs prohibir-les, però existeixen, i pel simple fet d’existir ja hi ha la possibilitat de trobar-te-les; ja formen part d’aquest món.

A ningú li agrada la politització. Tothom la veu amb mals ulls i, quan parla d’ella, ho fa amb menyspreu i connotació negativa. També cal dir que és un d’aquells conceptes que s’utilitzen sovint però que tampoc seríem capaços de trobar-ne una definició clara que ens satisfés a tothom.

Segons el Gran Diccionari de la llengua catalana, polititzar és un verb transitiu amb dues accepcions. La primera: Donar un caire polític a una cosa que no en té; i la segona: Infondre consciència política a algú, fer-lo participar en la vida política. El diccionari de la RAE té accepcions gairebé idèntiques.

Suposo que la majoria de persones tenen al cap la primera accepció, que és la que pot tenir una connotació més negativa. Curiosament, i per paradoxal que soni, aquestes persones seran les menys polititzades (d’acord amb la segona accepció).

I és que donar un caire polític a una cosa que no en té està molt mal vist, perquè es fa per treure’n algun rèdit. El problema que hi veig en aquesta accepció és la dificultat de trobar alguna cosa que no tingui caire polític. Potser queda bé sobre el paper, però a la pràctica tot es relaciona amb tot en una societat, i trobar algun tema lliure de conflicte i interessos és gairebé impossible en una acció on l’ésser humà en sigui partícip.

La principal polèmica ha sorgit arran de la manifestació del dia 26 d’aquest agost contra el terrorisme a Barcelona. La utilització d’estelades i xiulets als membres del govern espanyol i el rei Felipe VI ha sigut objecte de vàries crítiques. Especialment, les crítiques han provingut per part de la premsa espanyola per l’actitud d’alguns manifestants. Com a resposta, per descomptat, també hi ha hagut crítiques de la utilització de la rojigualda no només a aquesta, sinó a moltes altres manifestacions contra el terrorisme, especialment el d’ETA.

En un primer moment, no acabo de veure la relació que hi havia per portar l’estelada. És més, si m’apuren podria dir que té més relació la bandera espanyola que l’estelada, perquè els que porten la primera ja la consideren prou representativa de Catalunya com a part d’una mateixa realitat nacional que Espanya; la funció seria la mateixa que portar una senyera, en representació a les fronteres (tant culturals com polítiques) on s’ha comès l’atemptat. En canvi, l’estelada té un significat més reivindicatiu en les aspiracions polítiques d’una regió com Catalunya, i que pot ser que sigui fins i tot provisional, perquè en una suposada independència de Catalunya s’haurà de definir si utilitzar-la com a bandera oficial o continuar amb la senyera i, si s’adopta aquesta última, l’estelada possiblement quedi marginada.

No obstant això, tampoc entenc els càntics de No nos engañan, Cataluña es España a una zona on hi havia vàries rojigualdas amb una gran pancarta que deia España contra el terrorismo ¡gracias Majestad!, la gratitud al rei de la qual tampoc entenc gaire.

I aquí està el quid de la qüestió. Espanya és un país tan curiós que la seua pròpia bandera oficial no significa el mateix per a tothom. Generalment, el que es pot veure en les manifestacions és que aquells que posen amb la bandera espanyola responen a un statu quo, i en el cas que vulguin canvia quelcom, és perquè res canviï. Aquesta és la llei primordial del conservador polític. És per això que els que són crítics amb l’establishment actual espanyol usen altres banderes, com la republicana o la independentista.

Davant d’una realitat com la que el rei i vàries empreses espanyoles mantenen relacions i negocis amb l’Aràbia Saudita, principal responsable de l’auge del Daesh juntament amb els EUA, o que Espanya sigui el setè exportador d’armes al món i la dictadura wahhabita el seu client més fidel, que hi hagi en la manifestació contra el terrorisme una pancarta on es doni les gràcies al rei és el primer acte de politització de la manifestació; una politització, entesa com a primera accepció, que nega o obvia una realitat. I una falta de respecte brutal per les víctimes, per què no dir-ho.

En canvi, que davant d’aquestes realitats hi hagi una forta xiulada als membres del govern espanyol, que hi hagi estelades i pancartes contra el comerç d’armes entre Espanya i l’Aràbia Saudita, que viola el dret internacional i la pròpia llei espanyola (que només la lloen quan volen), segurament serà el segon acte de politització, però amb una raó de ser totalment coherent amb el que es demana a la manifestació: la pau.

Perquè participar en una manifestació tots units per la pau i contra el terrorisme obviant una realitat que ha sigut causa (directa o indirecta) de la tragèdia, no és manera de manifestar-se per la pau; i no, tampoc és manera de lloar a les víctimes: és girar la cara i mirar cap a una altra banda. És ser un covard. Per tant, la gent ha d’estar polititzada (segons la segona accepció) per polititzar (segons la primera accepció) aquests actes, però des d’una perspectiva trencadora amb l’escenari que ha provocat la raó de ser de la manifestació.

Atorgar aquest caràcter polític a una situació que en principi ningú diria que la té, com la manifestació per la pau, pot posar damunt de la taula l’arrel d’un problema que s’ha d’arrencar d’una vegada per totes. Només aconseguirem un acte no polititzat quan aquest problema estigui solucionat; però al mateix temps, si hi ha terrorisme és per causes econòmiques, geoestratègiques, ideològiques, per diferències entre creences barrejades amb altres interessos… en definitiva, per causes polítiques. Així que ho tenim fotut si volem evitar la politització a l’hora que ens manifestem contra els efectes d’aquestes causes. Fotut i hipòcrita, com el rei, el govern espanyol i el seu seguici tenyit de dues franges roges per una de groga.

No, les rojigualdas no són políticament neutrals; i encara que per alguns només les estelades i els xiulets polititzen, ho fan de manera diferent: trenquen amb l’statu quo. Sempre que es polititzi per trencar amb una causa injusta, amb l’únic interès de trencar amb el problema per un benestar col·lectiu, per la utopia, si ens posem idealistes, benvinguda sigui la politització.

Quan la mentida es viralitza

Es perpetua un atemptat, posem per cas al teu país, a prop de la teua ciutat. Quan el caos inicial ha desaparegut i només queden ferits i cadàvers al terra, algú aprofita per gravar l’escenari amb el telèfon mòbil. Aquest vídeo no tardarà a arribar al teu mòbil a través d’algun grup d’amics, a vegades fins i tot per varis grups t’arribarà el mateix vídeo.

Però no tot el que arriba són vídeos del desastre, també apareixen àudios i textos, sense font alguna i sense saber qui són els autors. La histèria col·lectiva es pot percebre fins i tot estant lluny del lloc dels fets. La gent especula, comparteix el que pot amb la creença que tota informació és bona; és llavors quan apareixen les notícies falses.

El mateix dia de l’atemptat, no sé si per por, morbositat o què, només apareixeran mentides sobre el fet: que si els terroristes han segrestat hostatges, que si l’autor dels l’atemptat és tal o qual, que si hi ha indicis d’un altre atemptat a la ciutat…

Normalment cal esperar unes 24 hores per començar a perfilar en els missatges un tint més polític, concretament xenòfob i racista. En general són textos que algú ha copiat de qualsevol pàgina d’informació viral, que busquen el clic ràpid en les xarxes a través de la demagògia i el sensacionalisme, i els traspassen via Whatsapp. La majoria d’aquest textos són notícies falses o basades en mitges veritats, mal informades, gens contrastades i plenes de fal·làcies. Les fonts de les quals provenen poden ser les ja esmentades pàgines d’informació viral o directament mitjans digitals amb una marcada línia editorial (d’extrema dreta, per què no dir-ho) que frega la manipulació, per no dir que la practiquen sistemàticament. Molts cops, aquests textos ja es van passar en algun altre moment, ja sigui pel Whatsapp o qualsevol altra xarxa social; és a dir, que ni tan sols estan actualitzats, tampoc s’esmenta la data per enlloc.

Després ens trobem amb l’actitud de la gent. Alguns es mantenen incrèduls al que llegeixen. D’altres fan justament el contrari i donen fe d’allò encara que no pensin com qui ho ha escrit: “si és cert, és que la realitat és aquesta, per tant, cal compartir-ho”, és el que me suposo que deuen pensar. El problema és que no és cert.

La facilitat de transmetre informació (inclús de publicar-la!) gràcies a les noves tecnologies fa que fins i tot els nadius digitals caiguin en el parany de creure falses alarmes i, a més, compartir-les. Són nadius digitals, sí, però potser mai ningú els ha ensenyat a contrastar informació. Els d’edat més avançada, per descomptat, tampoc se salven.

Però el pitjor de tot és que, encara que aquests textos fossin certs, no val la pena compartir-los. El Daesh (per les seues sigles en anglès) és una organització amb un desplegament de màrqueting i comunicació que riu-te’n tu de Goebbles. Tenen una revista en diferents idiomes (Dabiq), fan vídeos que semblen tràilers de pel·lícula i tenen una forta presència a la xarxa.

Mirem la fotografia d’alguns dels involucrats als successos de Barcelona i Cambrils: el més gran té 24 anys. De la cèl·lula d’Alcanar, el major en tenia 28, i dels detinguts sembla que n’hi ha un de 34. En tot cas, la majoria no passa dels 30. Una majoria que, en cas de no haver nascut a Catalunya, han passat gairebé tota la vida aquí.

20842294_1416905685013314_7126382022733351838_n
Els implicats en els casos de Barcelona i Cambrils.

La raó de la radicalització no està desxifrada. Com tot procés sociològic, segurament respon a una diversitat de factors. Un autor francès fins i tot afirma que “s’islamitza la radicalitat”, en comptes de radicalitzar-se l’islam. No obstant això, la teoria més estesa és que es tracta de joves influenciables, que han viscut (fins i tot nascut) aquí, però que se senten ciutadans de segona; joves amb perill d’exclusió social que ja tenen un menyspreu per la vida, i el Daesh els atorga un grup a on pertànyer i una missió que complir i on ser protagonistes. De fet, es creu que el 25% dels voluntaris internacionals que lluiten amb el Daesh són conversos a l’islam. L’ús continu d’Internet per accedir a pàgines on es fa proselitisme i propaganda de l’organització terrorista, juntament amb algun contacte que els influeixi i els capti, provoca que aquests joves decideixin participar-hi.

Després de tenir en compte això, cal preguntar-nos: ajuda compartir textos islamofòbics per les xarxes socials, encara que siguin veritat? Ho dubto. Perquè encara que siguin veritat, no vol dir que la realitat sigui aquella: és poden utilitzar dades reals per crear una realitat paral·lela. Però no cal entrar en aquest dilema, doncs la majoria d’aquests textos no són ni certs. El problema principal és que utilitzar aquests missatge és exactament el mateix que fa el Daesh: contaminar les mentalitats més dèbils de l’opinió pública per difondre l’odi. Un odi que fomenta la segregació, que propicia la marginació de grups ètnics i diferents col·lectius que poden acabar radicalitzant-se. Un odi que no només pot radicalitzar al minoritari, al marginat, sinó també al que se sent atacat per aquestes minories, fins al punt de cometre els seus propis atacs: recordem la dona morta a Charlottesville per part d’un neonazi, que també va decidir utilitzar un vehicle amb què penetrar indiscriminadament entre la multitud antifeixista. Ja tenim muntat el cercle viciós, i costa molt sortir-se’n.

He intentat aguantar les formes a l’hora d’escriure això, però el contrast entre la facilitat de compartir un contingut i la vagància que provoca contrastar-lo em resulta irritant. Perquè després et trobes amb autèntica merda (i perdó per l’expressió) al mòbil o a l’ordinador i la vergonya aliena de qui ho ha compartit. També cal reconèixer que no s’ha ensenyat mai a la ciutadania a lidiar amb la sobreinformació, però a vegades la impulsivitat és excessiva i t’acaba sorgint urticària quan veus publicacions que fins i tot es contradiuen amb el que aquesta persona va penjar fa dos dies.

Però no tot és dolent. Encara estem en bolquers en la utilització de les noves tecnologies. Cada cop, per sort, s’és més conscient dels problemes de compartir contingut quan passa alguna cosa com aquesta. Encara que la gent hauria de ser sempre selectiva a l’hora de compartir informació, i no només quan hi ha un atemptat, la responsabilitat també l’he pogut presenciar aquests dies.

Tot això deixant de banda quins països financen el Daesh i qui fa negocis amb ells, a on comet més atemptats el fonamentalisme islàmic i la relació que hi ha amb tantes migracions de refugiats (us en podeu fer la idea), i tota una sèrie de tòpics sobre el món àrab i musulmà que m’he quedat amb ganes de tractar; però he de reconèixer que això donaria per una altra publicació.

La violència és violència?

Fal·làcia de l’home de palla: caricaturitzar una postura per facilitar l’atac; p. ex.: “els defensors del medi ambient es preocupen més pels cargols i els mussols que per les persones”.

El món i els seus dimonis – Carl Sagan

Una cosa semblant a la fal·làcia de l’home de palla ha passat aquests dies amb l’assassinat d’una dona per part de la seua parella, també dona. La violència exercida dintre d’una parella de lesbianes ha fet posar el crit al cel a vàries persones que qüestionen la definició del concepte de “violència de gènere”; la que més m’ha sobtat: la d’Empar Moliner, perquè ha adoptat un discurs que no m’esperava, d’ella; fet que m’ha motivat a escriure aquesta entrada.

El discurs, en aquest cas, compara l’assassinat d’aquesta dona amb els provocats per la violència masclista, i es queixa per què no hi ha la mateixa solidaritat i cobertura mediàtica amb aquesta mort com en les altres, deduint, finalment, que “la violència és violència”, vingui d’on vingui i la rebi qui la rebi.

Faig l’analogia d’aquest raonament amb la fal·làcia de l’home de palla perquè en últim terme s’acaba negant la violència contra les dones com a violència estructural i històrica, doncs la famosa frase “la violència és violència”, a part de tautològica, obvia aquest fet i acaba considerant que el greuge d’un delicte per violència de gènere és quelcom injust pels homes o que les feministes només consideren dignes de dol les dones assassinades per homes, igual que els defensors del medi ambient es preocupen més pels cargols i els mussols que per les persones (veure la cita del principi).

No. Una cosa no comporta l’altra. Les feministes veuen aquesta mort com una tragèdia, igual que qualsevol altra mort. És més, segurament aquest cas obrirà dintre del feminisme, que manté una estreta relació amb la comunitat LGBTIQ*, un debat sobre les diferències entre violència de gènere i violència intragènere, que fa referència al cas que ens pertoca; i quines són les causes d’una i l’altra. Però si no es coneix prou bé el moviment, ni se segueix, ni s’informa (cosa que, per desgràcia, molta gent fa), segurament hom es pensarà que el col·lectiu en defensa dels drets de les dones no tenen res a dir sobre aquest cas, cosa que no és certa.

De fet, el debat hauria de raure en el punt que acabem d’esmentar: les causes. Que la violència té el mateix resultat vingui d’on vingui és cert, i tothom ho sap, però les causes de la violència poden ser diverses, i s’han d’atacar de manera diversa. I això no comporta cap discriminació cap a ningú: un greuge de delicte per racisme no discrimina les persones blanques; un greuge de delicte per homofòbia no discrimina les persones heterosexuals; i un greuge de delicte per violència masclista no discrimina als homes.

No, tampoc els que reben abusos de les seves parelles dones. Perquè, un cop més, la causa de la violència és diferent, i s’ha de tracta de manera diferent. Per tant, la típica comparació que acostuma a sortir cada cert temps per les xarxes socials entre la violència d’un home contra una dona i viceversa parteix d’una base errònia: llurs formes de violència són qualitativament (i quantitativament) diferents.

Les mesures en defensa dels drets de les dones, com la Llei Integral contra la Violència de Gènere, tampoc discrimina als homes que se suïciden, ni als que són violats a les presons, ni als que són assassinats en l’àmbit domèstic, ni als que moren per accidents de trànsit… Totes aquestes desgràcies no són degudes a la Llei Integral, sinó a la cultura. Totes aquestes desgràcies no són menyspreades per les feministes, però elles se centren en la seua lluita concreta, igual que els antirracistes, els animalistes o qui defensi els drets de les persones amb diversitat funcional; i, com a home, sentir-se menyspreat per elles per enfocar-se en la seua causa mostra una manca greu de maduresa (i de lògica: recordeu la fal·làcia de l’home de palla? Militar primordialment en una causa no comporta menyspreu cap a una altra).

A part d’això, també cal recordar que la llei és una mesura que “educa” en base al càstig. S’aplica quan algú ja ha comès el delicte, però queda molt limitat com a mesura preventiva, per la qual cosa no pot ser causa de discriminacions (i no em parleu de denúncies falses, que ja sabem què diuen les dades oficials al respecte). Si el que es vol és prevenir la violència que hi ha darrere d’aquests comportaments, s’hauria de fer des de la coeducació i la pedagogia, cosa que no s’està fent. Al mateix temps, malgrat que pionera al seu moment, la Llei Integral contra la Violència de Gènere no és perfecta i sempre hi ha alguna cosa a millorar; però eradicar-la, com demanen alguns, és un error.

Que un home corri massa i mori en un accident de carretera; que un home heterosexual li faci por denunciar per maltractaments a la seua parella per vergonya o pel “què diran”; que un home se suïcidi perquè “no ha donat la talla” o que un home vegi en la decisió de violar a un altre una necessitat (perquè no hi ha dones a prop), no és degut a la Llei Integral contra la Violència de Gènere. Com ja hem dit, són fets culturals, perquè en l’actual estat de dret, on hi ha igualtat formal davant la llei (com a mínim sobre el paper), la desigualtat entre homes i dones rau, en bona part, en la cultura. I la cultura comporta simbologia, es tracta d’una violència simbòlica. Una cultura que obliga a l’home a actuar d’aquesta manera (i les dones de la manera contrària), i que si no ho fa, rebrà les conseqüències de la marginació i l’ostracisme de la masculinitat (a les dones les perjudica fins i tot seguir els seus rols al peu de la lletra, ja que el que es relaciona amb la feminitat es considera socialment inferior; no es tracta simplement de diferència, sinó de desigualtat).

Aquesta obligació a actuar així, juntament amb la relació entre masculinitat i tot allò que comporta violència, perillositat, agressivitat, etcètera, se’n diu rol de gènere. Aquest sistema basat en rols de gènere com el que acabem de definir és especialment perillós per les dones, però com veiem, també és un arma de doble fil per als homes. Sabeu qui va començar a qüestionar aquest model social que pot arribar a fer tan mal als homes, a part de les dones? El feminisme.

És justament el feminisme qui critica aquesta cultura que obliga als homes, en el pitjor dels casos, a matar-se entre sí i a matar dones; d’aquí que la violència de gènere reconegui només la violència exercida en les parelles heterosexuals per l’home contra la dona, perquè a part de ser la violència conjugal més comuna, alguns dels homes assassinats en casos de violència domèstica han sigut víctimes d’altres homes, possiblement per venjança al ser pare, nova parella, germà o fins i tot fill o filla de la dona agredida.

No conec tan bé aquest tipus de violència, però m’imagino que un dels mòbils d’una dona que assassina al seu marit pot ser l’excés de gelosia i una visió extremadament possessiva de les relacions de parella, però no pas perquè s’hi vegi amb el dret de fer-ho per ser ella dona i ell home, com passa a la inversa. Tots els maltractadors són gelosos i possessius, però en aquest cas l’home també s’aprofita del poder que li atorga els rols de gènere en la nostra cultura per subordinar la dona, encara que sigui de manera inconscient.

Aquesta visió gelosa i possessiva que pot arribar a fer que una dona mati el seu home (i viceversa, encara més comú) és fruit també d’una cultura romàntica determinada, que la podem veure en petites dosis (qui les sap veure són dosis gegants) en moltes pel·lícules, sèries, llibres… Sabeu qui critica aquesta visió de l’amor romàntic? Sí, el feminisme. He vist per les xarxes socials molts masclistes ridiculitzant les feministes per criticar això i després queixar-se com energúmens perquè, segons ells, les feministes “callen” quan una dona mata al seu marit. És el que passa quan hom parla i no s’informa. Per això m’ha sobtat tant la resposta de Moliner: s’aproxima al discurs d’aquesta gent. Per cert, els homes assassinats per les seues dones el 2014, any de l’últim informe del Consell General del Poder Judicial, són 8, no 30; i dos d’ells tenien situacions irregulars per maltractaments contra les seues respectives parelles.

Amb tot això no vull dir que no es pugui posar sobre la taula el concepte de “violència de gènere”, bàsicament perquè el més segur que hi hagi diferències bastant clares entre jurisdiccions de diferents països o, dins d’un propi país, entre la definició jurídica i la que se’n faci des d’un punt de vista més teòric dintre del món acadèmic en els anomenats com a “estudis de gènere”, així com també dintre dels moviments socials. En el cas d’Espanya, per exemple, la Llei defineix la violència de gènere com una violència dintre de l’àmbit de la parella, mentre que el portal Feminicidio.net extrapola el concepte fora d’aquesta, per això el seu recompte sempre és major a les dades oficials, arribant a comptar fins a més de 100 dones mortes durant el 2016. És més, al final de la pàgina hi ha un apartat d’homes assassinats per violència masclista, pel que això ja perfila una mica més els conceptes, atorgant una diferència entre violència de gènere i violència masclista.

És important obrir el debat també, en el cas esmentat de la parella lesbiana, sobre les diferències entre violència de gènere i violència intragènere, per continuar afinant conceptes; però el que no es pot fer és amagar-los darrere la tautologia “la violència és violència” perquè et carregues tot un marc jurídic, polític, social, teòric i fins i tot pràctic que ha aconseguit avançar molt en la lluita contra la violència advers les dones, considerada per l’Organització Mundial de la Salut com una epidèmia global.

En resum, el que vull dir és que cal deixar de comparar dades i fets que no tenen res a veure i poden comportar interpretacions nocives; que no es despolititzi la lluita contra la violència de gènere amb la frase feta de “la violència és violència”, perquè si no, no avançarem; i finalment, que els homes siguin conscients que tenen un espai dintre del feminisme, però amb un paper d’introspecció i reflexió, que comencin a ser autocrítics i deixin de sentir-se víctimes cada cop que una feminista o dona en general els diu que són socialment privilegiats, per complicades que les seues respectives vides els semblin: creure que no hi ha ningú en una situació de major desavantatge que tu és un error greu d’egolatria, egoisme i egocentrisme.

Una onada entre la mar en calma

Després de l’aprovació dels pressupostos d’enguany de la Generalitat sembla que l’empresa independentista va vent en popa en un mar en calma. Bé, si no comptem les condemnes d’inhabilitació pel 9N, la querella de la Fiscalia contra Forcadell o el boicot continu al ple pels pressupostos per part dels unionistes; però vaja, això ja és problema d’ells. Pel que fa al bloc independentista, sembla que hi ha certa bonança.

Sense cap raó aparent més que un moment d’inspiració puntual, he decidit recordar una mica el passat turbulent que hi va haver entre les aigües fa prop d’un any. Lluny de voler posar el dit a la llaga, encara que ho sembli (avís per a navegants de Junts pel Sí), aprofitem per fer un exercici de memòria històrica (a més, tampoc volia enviar el que havia escrit a la paperera de la història l’escriptori).

Ara que ja m’he excusat, ho dic: la qüestió és que cada cop estic més satisfet del paper de la CUP durant la investidura. Quan veig com Mas treu foc pels queixals contra els anticapitalistes cada cop que obre la boca, em convenço més de les seues pretensions interessades: un bust seu al cantó del monument a Companys.

I és que si una cosa té bona Convergència són els seus assessors. L’enroc que van fer amb Esquerra (entre d’altres), sense Mas com a cap de llista durant la campanya i aprofitant l’embranzida de la independència va atorgar a la coalició una àmplia majoria a les eleccions i la sinonímia entre votar a Junts pel Sí i votar a Mas com a president irremeiablement, com si fos imprescindible. Jugada magistral, felicitats; però al final resulta que tothom està prou content amb Puigdemont.

Van ser uns mesos exasperants, ho reconec. Fins i tot pels votants de la CUP (com a mínim per mi) i estic segur que també pels propis parlamentaris del partit. No defenso tot el que va fer la CUP durant les negociacions, però ara no és moment, ni hi ha ganes, d’entrar en detalls. Vist fredament, ambdues forces van jugar a la política institucional de veure qui aguanta més, per finalment acabar amb un pacte que no agrada a ningú (es podria establir això com una regla teòrica?). Però la figura de Mas com a cara visible del procés (el que ell voldria) acabaria finalment per fer-lo mal (al procés), perquè un axioma inqüestionable és que cal la majoria de vots en el referèndum per continuar cap a la independència, i amb una conjuntura econòmica de crisi la personalitat de Mas hagués provocat desconfiança per aquell 3% dels votants que no van fer arribar al 50+1% dels vots a favor de la independència a les eleccions plebiscitàries. Resumint, eixamplar la base social del procés costaria el doble o més si Mas hagués sigut president i, en aquest sentit, qui és una rèmora per al procés no és la CUP, sinó Mas (al seu moment vaig dir Convergència, ho deixarem així, ara per ara).

Quan ajuntem les dues variables (independència i defensa dels drets econòmics, socials i culturals) en el context econòmic que hem esmentat, està claríssim que si les classes mitjanes i populars que més han patit econòmicament no veuen en la independència un canvi profund en la manera de fer les coses, el resultat del referèndum serà un fracàs pels objectius de Junts pel Sí i la CUP. Bé, de la CUP segur, que ho han demostrat, de Junts pel Sí, després de posar tantes pegues a fer uns pressupostos realment socials, d’evitar fer reformes socioeconòmiques progressistes amb els vots de Ciutadans i el PP, i de les amenaces i xantatges habituals a la CUP sobre el referèndum, sembla que, en primer lloc, siguin més Convergència PDeCAT que Junts pel Sí; i segon, que el resultat que desitgen per al referèndum no sigui el a la independència.

Trump, Clinton, proteccionisme i neoliberalisme

Corre una imatge per la pàgina de Facebook Es de Politólogos on es mostren les xifres d’abstenció (en clara majoria) en les eleccions presidencials dels Estats Units (EUA), i la considera un factor important en l’elecció de l’actual candidat electe. Ho és. L’abstenció té uns efectes clars als resultats d’unes eleccions, evidentment: la manca de participació atorga més força als vots, justament per l’omissió dels abstencionistes. Però una cosa són aquests efectes merament tècnics i una altra la causa d’aquesta abstenció, que la susdita imatge relaciona amb la indiferència.

És fàcil caure en la tendència d’homogeneïtzar l’abstenció, justament per la mateixa raó per la qual no s’hauria de fer: perquè és totalment inescrutable; ni es pot saber a ciència certa què votarien els que no van votar si ho fessin, ni sabem per quina raó no van anar a votar. I és que en un país amb un sistema electoral tan particular, entre d’altres coses, les raons per abstenir-se poden passar d’una opció que depèn de la mera voluntat a una impossibilitat tècnica i/o física.

14963228_566687470192443_7854775685628141515_n
Imatge de la pàgina de Facebook Es de Politólogos.

Deixant de banda aquest incís, cal esmentar la decepció i horror quasi unànimes a l’Estat espanyol de veure Trump president. Qui vol un xenòfob, racista i masclista com aquest? Doncs bé, el discurs proteccionista de Trump és música per a les orelles d’una classe treballadora poc qualificada i que ha sofert els estreps del lliure comerç. El pitjor de tot és que algunes de les queixes que té Trump des de la perspectiva econòmica poden ser encertades i fins i tot defensades per l’esquerra; i al mateix temps, aquest discurs encaixa a la perfecció amb el nacionalisme xenòfob i racista.

Però cal dir que el que farà és completament incert. Un magnat que critica els tractats de lliure comerç i defensa el proteccionisme al mateix temps que defensa un model de desenvolupament estrictament economicista, que advoca per la baixada d’impostos (com a mínim a les rendes altes) i l’eliminació de qualsevol obstacle estatal en l’economia, com l’Obamacare o els acords contra el canvi climàtic…; digueu-me desconfiat, però ho trobo sospitós. Són contradiccions ideològiques que qui sap què en pot sorgir.

Si realment fa el que va prometre, en el millor dels casos potser farà augmentar realment el PIB, reduir el deute públic, controlar la inflació… Totes aquestes mesures macroeconòmiques que tan els agrada als tecnòcrates (neo)liberals… però a quin preu: amb un augment exponencial dels nivells de CO2 a l’atmosfera?, pèrdua de la igualtat d’oportunitats dels ciutadans estatunidencs sense cobertura de salut? Tot un conjunt de col·lectius que formen part de la idiosincràsia del país igual que la resta majoritària expatriats als seus respectius països d’origen (reducció de mà d’obra)? “No, que només farà fora als delinqüents”. I com ho farà: augmentant la presència policial en una societat on s’està acumulant més discriminació i odi cap a les minories (i no tan minories) de les que ja hi eren? I el més decebedor de tot per als seus votants: fins a quin punt el lliure mercat intern d’un país ja industrialitzat amb una economia exterior altament proteccionista millorarà les condicions laborals dels ciutadans dels EUA? A Espanya, el govern porta temps vanagloriant-se de la millora de la macroeconomia quan ni es pot dir que sigui fruit de les seves reformes (correlació no implica causalitat), ni es veu una millora en les condicions laborals de les classes treballadores i mitjanes. En general considero bastant corroborat que una cosa no implica l’altra.

Cal tindre en compte també que Trump és un polític, i aquesta lògica li ha funcionat perfectament en campanya; quin polític està obligat avui dia a complir amb allò promès? Això sí, el veig més capaç de realitzar les seves promeses sobre temes socials (immigració, dones, escalfament global…) que d’aplicar les polítiques econòmiques que ha mencionat.

Però la paradoxa que ha fet guanyar Trump, més que ell mateix, és la seva oponent. Adalid del liberalisme nord-americà, les idees de Hillary Clinton es poden contrastar amb les del candidat republicà: favorable tant a la defensa dels drets civils com al lliure mercat. Però justament aquest últim concepte és el que en alguns casos pot xocar amb el primer: quan el reclam dels mercats internacionals escanyen al treballador mitjà en nom de qualsevol llei econòmica en aquest procés de cerca dels beneficis. Els efectes que ha tingut la política expansionista dels EUA, recolzada tant pels republicans com pels demòcrates a cop de tractat de lliure comerç, són justament els que critica Trump i l’han portat a ser president.

Clinton representa el neoliberalisme que ha portat a la societat estatunidenca a la crisi econòmica, i a l’augment de la precarietat i de les desigualtats socials. Si no vols això, has d’empassar-te un proteccionisme dubtós de la mà d’un empresari milionari, racista, masclista i amb vincles amb l’extrema dreta. Si a sobre tenim en compte que part del seu electorat el vota sense tenir en compte aquestes últimes característiques (simplement per mala llet), ja ho tenim tot.

Davant les circumstàncies, no és tan extravagant l’àmplia abstenció en les eleccions dels Estats Units. L’esquerra queda fora i marginada del sistema polític de facto, i aquelles persones que busquen alguna cosa més que les contradiccions d’una sòbria socialdemocràcia que fa de vel per amagar una economia expansionista, o d’un proteccionisme restrictiu amb les llibertats civils però no amb les econòmiques, decideixen no participar en un joc on ja no hi ha possibilitats de guanyar. En la seva situació possiblement jo també m’abstindria.

Eleccions a les Corts Generals espanyoles 2015: la sessió d’investidura

Ara mateix tot depèn del PSOE. Si hi ha algun impediment d’apropar aquest partit a Podemos (i En Comú) i els partits perifèrics, aquest és sens dubte el referèndum de Catalunya i, anant més enllà, el dret a l’autodeterminació com a mínim de les regions de l’Estat espanyol considerades per la seua Constitució com a “nacionalitats històriques”.

El PP i Ciutadans (C’s) reneguen completament d’això. Els partits perifèrics ho exigeixen, igual que Podemos, el qual dubto que hi renunciï, per compromís amb Catalunya i en En Comú. Fins que no s’ha qüestionat en una major profunditat no només l’organització territorial d’Espanya, sinó el seu règim polític en general, el PSOE ha ignorat el problema o l’ha considerat un mal menor. Ara els hi ha esclatat a la cara.

No només això. Les filtracions de les converses d’alguns dels seus barons, que equiparaven el trencament d’Espanya amb el del PSOE, deixen palès un marcat rerefons espanyolista del partit, que poc fa distanciar-los del sector PP/C’s en aquest terreny.

La suma d’aquests dos partits formen 163 escons. Si PSOE sumés amb els grups de Podemos i En Comú, el PNV i IU, donarien 167 escons, que amb les abstencions d’ERC, DiL, i Bildu, es podria formar govern sense importar què votaria Coalició Canària.

Però, com apropar-se a aquest espectre? Ja s’ha dit: amb l’acceptació del dret a l’autodeterminació.

L’escenari ideal per al PSOE seria enganxar aquest sector de l’hemicicle a través d’una reforma constitucional que contemplés el dret a decidir, però on ell pogués abstenir-se en la votació perquè, al final, PP i C’s guanyessin amb el “no”. Això comportaria obtenir el govern al mateix temps que no es mullaria per cap referèndum, com ha fet sempre. Un simple rentat de cara; allò que fan els bons conservadors: canviar les coses perquè res canviï. Paradoxal, oi?

Sens dubte, això és poc probable, ja que si el PSOE mencionés des d’un primer moment les seues intencions d’abstenir-se, no podríem dir que sigui un bon “xantatge”, per dir-ho així; i si no diu res… crearia un bon rebombori. Reitero la improbabilitat d’aquest escenari: en tals processos difícilment un partit va amb secretismes sobre què votarà, i encara més si depèn d’ell el resultat; per pressions dels altres, hauria de comprometre’s abans del moment oportú.

Però deixem-nos d’escenaris inversemblants. Què passarà d’aquí en un futur? Ni idea. Però continuo pensant que el PSOE és la variable clau, i crec no estar dient res que la gent no es pugui imaginar a aquestes altures.

Em moc per intuïció, doncs no tinc dades, però crec que hi ha un desajust entre els barons del PSOE per una banda, i l’electorat i la militància de base per l’altra. Mentre els primers tendeixen cap a l’immobilisme en l’àmbit territorial (com a màxim, a un federalisme adulterat), el segon grup potser acceptaria una reforma constitucional per implantar un federalisme on es reconegués el dret a l’autodeterminació.

Cal dir, però, que tant la militància i l’electorat (sobretot aquest últim, més volàtil) segurament no són homogenis en tot el territori: els votants del PSC a Catalunya poden tenir diferències substancials amb els del PSOE d’Extremadura (movent-nos sempre en l’àmbit territorial). Però ho considero més un problema generacional que qualsevol altra cosa: em costaria de creure que la majoria més jove d’aquests votants no acabessin decebuts amb la “gran coalició constitucionalista” amb PP i C’s.

Mai m’he sentit atret per aquest partit. Ni m’hi sento representat ni en sóc proper ideològicament, però té la clau perquè l’Estat obtingui per fi un govern veritablement d’esquerres. Un partit que presumeix de ser el partit d’esquerres per excel·lència en un país no ha de tenir tanta por de minvar encara més cap a l’esquerra com d’anar-se’n amb el sector reaccionari. Als seus militants fins i tot els hi donaré un humil consell: ser forts i desterrar els seus mandataris del tro, que perpetuen la continuïtat, i aprofitar aquesta situació com una oportunitat per reformar en profunditat el partit. Sí, és més fàcil dir-ho que fer-ho, però estic segur que a la llarga el PSOE sortiria guanyant amb aquesta jugada; un pacte amb C’s ja s’ha vist fracassat, i si hi afegeix el PP, crec que estarem davant l’autèntic suïcidi del partit, per molt que els seus “peixos grossos” diguin el contrari.

En definitiva, que m’he estès més del que volia, com sempre: les relacions de poder internes del PSOE i el que passi dintre les seues files pot determinar les negociacions i donar pistes de què passarà amb l’elecció del futur govern de l’Estat espanyol durant els pròxims dos mesos. Ara mateix tot depèn del PSOE.