La violència és violència?

Fal·làcia de l’home de palla: caricaturitzar una postura per facilitar l’atac; p. ex.: “els defensors del medi ambient es preocupen més pels cargols i els mussols que per les persones”.

El món i els seus dimonis – Carl Sagan

Una cosa semblant a la fal·làcia de l’home de palla ha passat aquests dies amb l’assassinat d’una dona per part de la seua parella, també dona. La violència exercida dintre d’una parella de lesbianes ha fet posar el crit al cel a vàries persones que qüestionen la definició del concepte de “violència de gènere”; la que més m’ha sobtat: la d’Empar Moliner, perquè ha adoptat un discurs que no m’esperava, d’ella; fet que m’ha motivat a escriure aquesta entrada.

El discurs, en aquest cas, compara l’assassinat d’aquesta dona amb els provocats per la violència masclista, i es queixa per què no hi ha la mateixa solidaritat i cobertura mediàtica amb aquesta mort com en les altres, deduint, finalment, que “la violència és violència”, vingui d’on vingui i la rebi qui la rebi.

Faig l’analogia d’aquest raonament amb la fal·làcia de l’home de palla perquè en últim terme s’acaba negant la violència contra les dones com a violència estructural i històrica, doncs la famosa frase “la violència és violència”, a part de tautològica, obvia aquest fet i acaba considerant que el greuge d’un delicte per violència de gènere és quelcom injust pels homes o que les feministes només consideren dignes de dol les dones assassinades per homes, igual que els defensors del medi ambient es preocupen més pels cargols i els mussols que per les persones (veure la cita del principi).

No. Una cosa no comporta l’altra. Les feministes veuen aquesta mort com una tragèdia, igual que qualsevol altra mort. És més, segurament aquest cas obrirà dintre del feminisme, que manté una estreta relació amb la comunitat LGBTIQ*, un debat sobre les diferències entre violència de gènere i violència intragènere, que fa referència al cas que ens pertoca; i quines són les causes d’una i l’altra. Però si no es coneix prou bé el moviment, ni se segueix, ni s’informa (cosa que, per desgràcia, molta gent fa), segurament hom es pensarà que el col·lectiu en defensa dels drets de les dones no tenen res a dir sobre aquest cas, cosa que no és certa.

De fet, el debat hauria de raure en el punt que acabem d’esmentar: les causes. Que la violència té el mateix resultat vingui d’on vingui és cert, i tothom ho sap, però les causes de la violència poden ser diverses, i s’han d’atacar de manera diversa. I això no comporta cap discriminació cap a ningú: un greuge de delicte per racisme no discrimina les persones blanques; un greuge de delicte per homofòbia no discrimina les persones heterosexuals; i un greuge de delicte per violència masclista no discrimina als homes.

No, tampoc els que reben abusos de les seves parelles dones. Perquè, un cop més, la causa de la violència és diferent, i s’ha de tracta de manera diferent. Per tant, la típica comparació que acostuma a sortir cada cert temps per les xarxes socials entre la violència d’un home contra una dona i viceversa parteix d’una base errònia: llurs formes de violència són qualitativament (i quantitativament) diferents.

Les mesures en defensa dels drets de les dones, com la Llei Integral contra la Violència de Gènere, tampoc discrimina als homes que se suïciden, ni als que són violats a les presons, ni als que són assassinats en l’àmbit domèstic, ni als que moren per accidents de trànsit… Totes aquestes desgràcies no són degudes a la Llei Integral, sinó a la cultura. Totes aquestes desgràcies no són menyspreades per les feministes, però elles se centren en la seua lluita concreta, igual que els antirracistes, els animalistes o qui defensi els drets de les persones amb diversitat funcional; i, com a home, sentir-se menyspreat per elles per enfocar-se en la seua causa mostra una manca greu de maduresa (i de lògica: recordeu la fal·làcia de l’home de palla? Militar primordialment en una causa no comporta menyspreu cap a una altra).

A part d’això, també cal recordar que la llei és una mesura que “educa” en base al càstig. S’aplica quan algú ja ha comès el delicte, però queda molt limitat com a mesura preventiva, per la qual cosa no pot ser causa de discriminacions (i no em parleu de denúncies falses, que ja sabem què diuen les dades oficials al respecte). Si el que es vol és prevenir la violència que hi ha darrere d’aquests comportaments, s’hauria de fer des de la coeducació i la pedagogia, cosa que no s’està fent. Al mateix temps, malgrat que pionera al seu moment, la Llei Integral contra la Violència de Gènere no és perfecta i sempre hi ha alguna cosa a millorar; però eradicar-la, com demanen alguns, és un error.

Que un home corri massa i mori en un accident de carretera; que un home heterosexual li faci por denunciar per maltractaments a la seua parella per vergonya o pel “què diran”; que un home se suïcidi perquè “no ha donat la talla” o que un home vegi en la decisió de violar a un altre una necessitat (perquè no hi ha dones a prop), no és degut a la Llei Integral contra la Violència de Gènere. Com ja hem dit, són fets culturals, perquè en l’actual estat de dret, on hi ha igualtat formal davant la llei (com a mínim sobre el paper), la desigualtat entre homes i dones rau, en bona part, en la cultura. I la cultura comporta simbologia, es tracta d’una violència simbòlica. Una cultura que obliga a l’home a actuar d’aquesta manera (i les dones de la manera contrària), i que si no ho fa, rebrà les conseqüències de la marginació i l’ostracisme de la masculinitat (a les dones les perjudica fins i tot seguir els seus rols al peu de la lletra, ja que el que es relaciona amb la feminitat es considera socialment inferior; no es tracta simplement de diferència, sinó de desigualtat).

Aquesta obligació a actuar així, juntament amb la relació entre masculinitat i tot allò que comporta violència, perillositat, agressivitat, etcètera, se’n diu rol de gènere. Aquest sistema basat en rols de gènere com el que acabem de definir és especialment perillós per les dones, però com veiem, també és un arma de doble fil per als homes. Sabeu qui va començar a qüestionar aquest model social que pot arribar a fer tan mal als homes, a part de les dones? El feminisme.

És justament el feminisme qui critica aquesta cultura que obliga als homes, en el pitjor dels casos, a matar-se entre sí i a matar dones; d’aquí que la violència de gènere reconegui només la violència exercida en les parelles heterosexuals per l’home contra la dona, perquè a part de ser la violència conjugal més comuna, alguns dels homes assassinats en casos de violència domèstica han sigut víctimes d’altres homes, possiblement per venjança al ser pare, nova parella, germà o fins i tot fill o filla de la dona agredida.

No conec tan bé aquest tipus de violència, però m’imagino que un dels mòbils d’una dona que assassina al seu marit pot ser l’excés de gelosia i una visió extremadament possessiva de les relacions de parella, però no pas perquè s’hi vegi amb el dret de fer-ho per ser ella dona i ell home, com passa a la inversa. Tots els maltractadors són gelosos i possessius, però en aquest cas l’home també s’aprofita del poder que li atorga els rols de gènere en la nostra cultura per subordinar la dona, encara que sigui de manera inconscient.

Aquesta visió gelosa i possessiva que pot arribar a fer que una dona mati el seu home (i viceversa, encara més comú) és fruit també d’una cultura romàntica determinada, que la podem veure en petites dosis (qui les sap veure són dosis gegants) en moltes pel·lícules, sèries, llibres… Sabeu qui critica aquesta visió de l’amor romàntic? Sí, el feminisme. He vist per les xarxes socials molts masclistes ridiculitzant les feministes per criticar això i després queixar-se com energúmens perquè, segons ells, les feministes “callen” quan una dona mata al seu marit. És el que passa quan hom parla i no s’informa. Per això m’ha sobtat tant la resposta de Moliner: s’aproxima al discurs d’aquesta gent. Per cert, els homes assassinats per les seues dones el 2014, any de l’últim informe del Consell General del Poder Judicial, són 8, no 30; i dos d’ells tenien situacions irregulars per maltractaments contra les seues respectives parelles.

Amb tot això no vull dir que no es pugui posar sobre la taula el concepte de “violència de gènere”, bàsicament perquè el més segur que hi hagi diferències bastant clares entre jurisdiccions de diferents països o, dins d’un propi país, entre la definició jurídica i la que se’n faci des d’un punt de vista més teòric dintre del món acadèmic en els anomenats com a “estudis de gènere”, així com també dintre dels moviments socials. En el cas d’Espanya, per exemple, la Llei defineix la violència de gènere com una violència dintre de l’àmbit de la parella, mentre que el portal Feminicidio.net extrapola el concepte fora d’aquesta, per això el seu recompte sempre és major a les dades oficials, arribant a comptar fins a més de 100 dones mortes durant el 2016. És més, al final de la pàgina hi ha un apartat d’homes assassinats per violència masclista, pel que això ja perfila una mica més els conceptes, atorgant una diferència entre violència de gènere i violència masclista.

És important obrir el debat també, en el cas esmentat de la parella lesbiana, sobre les diferències entre violència de gènere i violència intragènere, per continuar afinant conceptes; però el que no es pot fer és amagar-los darrere la tautologia “la violència és violència” perquè et carregues tot un marc jurídic, polític, social, teòric i fins i tot pràctic que ha aconseguit avançar molt en la lluita contra la violència advers les dones, considerada per l’Organització Mundial de la Salut com una epidèmia global.

En resum, el que vull dir és que cal deixar de comparar dades i fets que no tenen res a veure i poden comportar interpretacions nocives; que no es despolititzi la lluita contra la violència de gènere amb la frase feta de “la violència és violència”, perquè si no, no avançarem; i finalment, que els homes siguin conscients que tenen un espai dintre del feminisme, però amb un paper d’introspecció i reflexió, que comencin a ser autocrítics i deixin de sentir-se víctimes cada cop que una feminista o dona en general els diu que són socialment privilegiats, per complicades que les seues respectives vides els semblin: creure que no hi ha ningú en una situació de major desavantatge que tu és un error greu d’egolatria, egoisme i egocentrisme.

Una onada entre la mar en calma

Després de l’aprovació dels pressupostos d’enguany de la Generalitat sembla que l’empresa independentista va vent en popa en un mar en calma. Bé, si no comptem les condemnes d’inhabilitació pel 9N, la querella de la Fiscalia contra Forcadell o el boicot continu al ple pels pressupostos per part dels unionistes; però vaja, això ja és problema d’ells. Pel que fa al bloc independentista, sembla que hi ha certa bonança.

Sense cap raó aparent més que un moment d’inspiració puntual, he decidit recordar una mica el passat turbulent que hi va haver entre les aigües fa prop d’un any. Lluny de voler posar el dit a la llaga, encara que ho sembli (avís per a navegants de Junts pel Sí), aprofitem per fer un exercici de memòria històrica (a més, tampoc volia enviar el que havia escrit a la paperera de la història l’escriptori).

Ara que ja m’he excusat, ho dic: la qüestió és que cada cop estic més satisfet del paper de la CUP durant la investidura. Quan veig com Mas treu foc pels queixals contra els anticapitalistes cada cop que obre la boca, em convenço més de les seues pretensions interessades: un bust seu al cantó del monument a Companys.

I és que si una cosa té bona Convergència són els seus assessors. L’enroc que van fer amb Esquerra (entre d’altres), sense Mas com a cap de llista durant la campanya i aprofitant l’embranzida de la independència va atorgar a la coalició una àmplia majoria a les eleccions i la sinonímia entre votar a Junts pel Sí i votar a Mas com a president irremeiablement, com si fos imprescindible. Jugada magistral, felicitats; però al final resulta que tothom està prou content amb Puigdemont.

Van ser uns mesos exasperants, ho reconec. Fins i tot pels votants de la CUP (com a mínim per mi) i estic segur que també pels propis parlamentaris del partit. No defenso tot el que va fer la CUP durant les negociacions, però ara no és moment, ni hi ha ganes, d’entrar en detalls. Vist fredament, ambdues forces van jugar a la política institucional de veure qui aguanta més, per finalment acabar amb un pacte que no agrada a ningú (es podria establir això com una regla teòrica?). Però la figura de Mas com a cara visible del procés (el que ell voldria) acabaria finalment per fer-lo mal (al procés), perquè un axioma inqüestionable és que cal la majoria de vots en el referèndum per continuar cap a la independència, i amb una conjuntura econòmica de crisi la personalitat de Mas hagués provocat desconfiança per aquell 3% dels votants que no van fer arribar al 50+1% dels vots a favor de la independència a les eleccions plebiscitàries. Resumint, eixamplar la base social del procés costaria el doble o més si Mas hagués sigut president i, en aquest sentit, qui és una rèmora per al procés no és la CUP, sinó Mas (al seu moment vaig dir Convergència, ho deixarem així, ara per ara).

Quan ajuntem les dues variables (independència i defensa dels drets econòmics, socials i culturals) en el context econòmic que hem esmentat, està claríssim que si les classes mitjanes i populars que més han patit econòmicament no veuen en la independència un canvi profund en la manera de fer les coses, el resultat del referèndum serà un fracàs pels objectius de Junts pel Sí i la CUP. Bé, de la CUP segur, que ho han demostrat, de Junts pel Sí, després de posar tantes pegues a fer uns pressupostos realment socials, d’evitar fer reformes socioeconòmiques progressistes amb els vots de Ciutadans i el PP, i de les amenaces i xantatges habituals a la CUP sobre el referèndum, sembla que, en primer lloc, siguin més Convergència PDeCAT que Junts pel Sí; i segon, que el resultat que desitgen per al referèndum no sigui el a la independència.

Trump, Clinton, proteccionisme i neoliberalisme

Corre una imatge per la pàgina de Facebook Es de Politólogos on es mostren les xifres d’abstenció (en clara majoria) en les eleccions presidencials dels Estats Units (EUA), i la considera un factor important en l’elecció de l’actual candidat electe. Ho és. L’abstenció té uns efectes clars als resultats d’unes eleccions, evidentment: la manca de participació atorga més força als vots, justament per l’omissió dels abstencionistes. Però una cosa són aquests efectes merament tècnics i una altra la causa d’aquesta abstenció, que la susdita imatge relaciona amb la indiferència.

És fàcil caure en la tendència d’homogeneïtzar l’abstenció, justament per la mateixa raó per la qual no s’hauria de fer: perquè és totalment inescrutable; ni es pot saber a ciència certa què votarien els que no van votar si ho fessin, ni sabem per quina raó no van anar a votar. I és que en un país amb un sistema electoral tan particular, entre d’altres coses, les raons per abstenir-se poden passar d’una opció que depèn de la mera voluntat a una impossibilitat tècnica i/o física.

14963228_566687470192443_7854775685628141515_n
Imatge de la pàgina de Facebook Es de Politólogos.

Deixant de banda aquest incís, cal esmentar la decepció i horror quasi unànimes a l’Estat espanyol de veure Trump president. Qui vol un xenòfob, racista i masclista com aquest? Doncs bé, el discurs proteccionista de Trump és música per a les orelles d’una classe treballadora poc qualificada i que ha sofert els estreps del lliure comerç. El pitjor de tot és que algunes de les queixes que té Trump des de la perspectiva econòmica poden ser encertades i fins i tot defensades per l’esquerra; i al mateix temps, aquest discurs encaixa a la perfecció amb el nacionalisme xenòfob i racista.

Però cal dir que el que farà és completament incert. Un magnat que critica els tractats de lliure comerç i defensa el proteccionisme al mateix temps que defensa un model de desenvolupament estrictament economicista, que advoca per la baixada d’impostos (com a mínim a les rendes altes) i l’eliminació de qualsevol obstacle estatal en l’economia, com l’Obamacare o els acords contra el canvi climàtic…; digueu-me desconfiat, però ho trobo sospitós. Són contradiccions ideològiques que qui sap què en pot sorgir.

Si realment fa el que va prometre, en el millor dels casos potser farà augmentar realment el PIB, reduir el deute públic, controlar la inflació… Totes aquestes mesures macroeconòmiques que tan els agrada als tecnòcrates (neo)liberals… però a quin preu: amb un augment exponencial dels nivells de CO2 a l’atmosfera?, pèrdua de la igualtat d’oportunitats dels ciutadans estatunidencs sense cobertura de salut? Tot un conjunt de col·lectius que formen part de la idiosincràsia del país igual que la resta majoritària expatriats als seus respectius països d’origen (reducció de mà d’obra)? “No, que només farà fora als delinqüents”. I com ho farà: augmentant la presència policial en una societat on s’està acumulant més discriminació i odi cap a les minories (i no tan minories) de les que ja hi eren? I el més decebedor de tot per als seus votants: fins a quin punt el lliure mercat intern d’un país ja industrialitzat amb una economia exterior altament proteccionista millorarà les condicions laborals dels ciutadans dels EUA? A Espanya, el govern porta temps vanagloriant-se de la millora de la macroeconomia quan ni es pot dir que sigui fruit de les seves reformes (correlació no implica causalitat), ni es veu una millora en les condicions laborals de les classes treballadores i mitjanes. En general considero bastant corroborat que una cosa no implica l’altra.

Cal tindre en compte també que Trump és un polític, i aquesta lògica li ha funcionat perfectament en campanya; quin polític està obligat avui dia a complir amb allò promès? Això sí, el veig més capaç de realitzar les seves promeses sobre temes socials (immigració, dones, escalfament global…) que d’aplicar les polítiques econòmiques que ha mencionat.

Però la paradoxa que ha fet guanyar Trump, més que ell mateix, és la seva oponent. Adalid del liberalisme nord-americà, les idees de Hillary Clinton es poden contrastar amb les del candidat republicà: favorable tant a la defensa dels drets civils com al lliure mercat. Però justament aquest últim concepte és el que en alguns casos pot xocar amb el primer: quan el reclam dels mercats internacionals escanyen al treballador mitjà en nom de qualsevol llei econòmica en aquest procés de cerca dels beneficis. Els efectes que ha tingut la política expansionista dels EUA, recolzada tant pels republicans com pels demòcrates a cop de tractat de lliure comerç, són justament els que critica Trump i l’han portat a ser president.

Clinton representa el neoliberalisme que ha portat a la societat estatunidenca a la crisi econòmica, i a l’augment de la precarietat i de les desigualtats socials. Si no vols això, has d’empassar-te un proteccionisme dubtós de la mà d’un empresari milionari, racista, masclista i amb vincles amb l’extrema dreta. Si a sobre tenim en compte que part del seu electorat el vota sense tenir en compte aquestes últimes característiques (simplement per mala llet), ja ho tenim tot.

Davant les circumstàncies, no és tan extravagant l’àmplia abstenció en les eleccions dels Estats Units. L’esquerra queda fora i marginada del sistema polític de facto, i aquelles persones que busquen alguna cosa més que les contradiccions d’una sòbria socialdemocràcia que fa de vel per amagar una economia expansionista, o d’un proteccionisme restrictiu amb les llibertats civils però no amb les econòmiques, decideixen no participar en un joc on ja no hi ha possibilitats de guanyar. En la seva situació possiblement jo també m’abstindria.

Eleccions a les Corts Generals espanyoles 2015: la sessió d’investidura

Ara mateix tot depèn del PSOE. Si hi ha algun impediment d’apropar aquest partit a Podemos (i En Comú) i els partits perifèrics, aquest és sens dubte el referèndum de Catalunya i, anant més enllà, el dret a l’autodeterminació com a mínim de les regions de l’Estat espanyol considerades per la seua Constitució com a “nacionalitats històriques”.

El PP i Ciutadans (C’s) reneguen completament d’això. Els partits perifèrics ho exigeixen, igual que Podemos, el qual dubto que hi renunciï, per compromís amb Catalunya i en En Comú. Fins que no s’ha qüestionat en una major profunditat no només l’organització territorial d’Espanya, sinó el seu règim polític en general, el PSOE ha ignorat el problema o l’ha considerat un mal menor. Ara els hi ha esclatat a la cara.

No només això. Les filtracions de les converses d’alguns dels seus barons, que equiparaven el trencament d’Espanya amb el del PSOE, deixen palès un marcat rerefons espanyolista del partit, que poc fa distanciar-los del sector PP/C’s en aquest terreny.

La suma d’aquests dos partits formen 163 escons. Si PSOE sumés amb els grups de Podemos i En Comú, el PNV i IU, donarien 167 escons, que amb les abstencions d’ERC, DiL, i Bildu, es podria formar govern sense importar què votaria Coalició Canària.

Però, com apropar-se a aquest espectre? Ja s’ha dit: amb l’acceptació del dret a l’autodeterminació.

L’escenari ideal per al PSOE seria enganxar aquest sector de l’hemicicle a través d’una reforma constitucional que contemplés el dret a decidir, però on ell pogués abstenir-se en la votació perquè, al final, PP i C’s guanyessin amb el “no”. Això comportaria obtenir el govern al mateix temps que no es mullaria per cap referèndum, com ha fet sempre. Un simple rentat de cara; allò que fan els bons conservadors: canviar les coses perquè res canviï. Paradoxal, oi?

Sens dubte, això és poc probable, ja que si el PSOE mencionés des d’un primer moment les seues intencions d’abstenir-se, no podríem dir que sigui un bon “xantatge”, per dir-ho així; i si no diu res… crearia un bon rebombori. Reitero la improbabilitat d’aquest escenari: en tals processos difícilment un partit va amb secretismes sobre què votarà, i encara més si depèn d’ell el resultat; per pressions dels altres, hauria de comprometre’s abans del moment oportú.

Però deixem-nos d’escenaris inversemblants. Què passarà d’aquí en un futur? Ni idea. Però continuo pensant que el PSOE és la variable clau, i crec no estar dient res que la gent no es pugui imaginar a aquestes altures.

Em moc per intuïció, doncs no tinc dades, però crec que hi ha un desajust entre els barons del PSOE per una banda, i l’electorat i la militància de base per l’altra. Mentre els primers tendeixen cap a l’immobilisme en l’àmbit territorial (com a màxim, a un federalisme adulterat), el segon grup potser acceptaria una reforma constitucional per implantar un federalisme on es reconegués el dret a l’autodeterminació.

Cal dir, però, que tant la militància i l’electorat (sobretot aquest últim, més volàtil) segurament no són homogenis en tot el territori: els votants del PSC a Catalunya poden tenir diferències substancials amb els del PSOE d’Extremadura (movent-nos sempre en l’àmbit territorial). Però ho considero més un problema generacional que qualsevol altra cosa: em costaria de creure que la majoria més jove d’aquests votants no acabessin decebuts amb la “gran coalició constitucionalista” amb PP i C’s.

Mai m’he sentit atret per aquest partit. Ni m’hi sento representat ni en sóc proper ideològicament, però té la clau perquè l’Estat obtingui per fi un govern veritablement d’esquerres. Un partit que presumeix de ser el partit d’esquerres per excel·lència en un país no ha de tenir tanta por de minvar encara més cap a l’esquerra com d’anar-se’n amb el sector reaccionari. Als seus militants fins i tot els hi donaré un humil consell: ser forts i desterrar els seus mandataris del tro, que perpetuen la continuïtat, i aprofitar aquesta situació com una oportunitat per reformar en profunditat el partit. Sí, és més fàcil dir-ho que fer-ho, però estic segur que a la llarga el PSOE sortiria guanyant amb aquesta jugada; un pacte amb C’s ja s’ha vist fracassat, i si hi afegeix el PP, crec que estarem davant l’autèntic suïcidi del partit, per molt que els seus “peixos grossos” diguin el contrari.

En definitiva, que m’he estès més del que volia, com sempre: les relacions de poder internes del PSOE i el que passi dintre les seues files pot determinar les negociacions i donar pistes de què passarà amb l’elecció del futur govern de l’Estat espanyol durant els pròxims dos mesos. Ara mateix tot depèn del PSOE.

Eleccions generals del 2015: què ha passat a Lleida?

Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), hi ha 299.069 electors residents a la circumscripció de Lleida, la qual té una magnitud de 4 escons. A la circumscripció de Barcelona, en canvi, hi ha 3.974.403 electors residents al territori, amb una magnitud de 31 escons. Això fa que a Lleida hi hagi un diputat per cada 74.767 ciutadans aproximadament, mentre que Barcelona té un diputat per cada 128.207 ciutadans, també de manera aproximada. Per tant, en comparació, Lleida és una circumscripció amb més representació en proporció que la de Barcelona.

El principal factor d’aquesta desigualtat representativa és l’establiment d’unes circumscripcions amb una demografia molt diferent, que coincideixen amb les províncies. A Lleida concretament, amb 4 escons assignats, els tercers partits a nivell estatal ho tenen difícil, sobretot tenint en compte l’augment de la competència a causa dels partits nacionalistes perifèrics, que tenen un electorat molt concentrat i acostumen a obtenir representació; l’actual sistema electoral no els perjudica.

Als anomenats efectes mecànics, hi afegim també els psicològics. Els ciutadans coneixen quins seran els partits més votats i, si saben quants escons té la seva circumscripció, hi ha una major tendència a utilitzar el vot útil, que en primer lloc busca que no guanyi el menys desitjat, i en segon lloc s’anhela que el vot estigui representat a les institucions.

L’actual sistema electoral espanyol fou instaurat amb la intenció d’afavorir al partit majoritari en les primeres eleccions espanyoles el 1977 per assegurar un govern estable; les elits governants en aquell moment formaren la coalició Unión Centro Democrático (UCD). Una de les raons de la sobrerepresentació abans esmentada era l’afavoriment de les circumscripcions rurals, que tenien un vot més conservador que les urbanes, cosa que facilitava la victòria a UCD.

Lleida és una d’elles. A les eleccions de 1977*, aquesta circumscripció dóna 1 diputat a UCD i 2 diputats a les següents eleccions del 1979. Una altra força molt votada a Lleida, però, és la coalició catalanista Convergència i Unió (CiU), que sempre ha obtingut com a mínim 1 escó i un màxim de 2, disputant-se la diferència amb PSC-PSOE des que UCD s’escindeix i comença a perdre representació en pro d’Alianza Popular. Ens trobem, doncs, en una circumscripció on els 4 escons acaben repartits generalment entre 2 partits estables que s’emporten 3 escons, més un tercer que s’emporta la resta (menys a les eleccions del 1989, on 2 i 2 escons es concentraren entre CiU i PSC-PSOE). El tercer partit ha acostumat a canviar sempre entre el Partit Popular (PP) o Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Un contrast ben curiós: el centreesquerra espanyol i la dreta catalana predominen, i, depenent de la conjuntura política, es van alternant la dreta espanyola i el centreesquerra català.

Però què ha passat en les actuals eleccions? Un escó per partit: la successora de CDC Democràcia i Llibertat (DiL), ERC, En Comú Podem (En Comú) i el PSC-PSOE. Amb les actuals circumstàncies polítiques i econòmiques, era fàcil deduir que el PP no obtindria representació, però era molt difícil que hi hagués un repartiment d’escons tan igualitari entre les 4 forces polítiques més votades; de fet, l’últim escó se l’han estat rifant a l’últim moment DiL i el PSC-PSOE, formació sense quasi representació que s’ha salvat per uns 650 vots. Això evidencia un càstig per part de l’electorat lleidatà a aquestes dues formacions, que tot apunta a la gestió de la crisi per part de CDC i el pacte amb Ciutadans (C’s) per part del PSC a l’alcadia de Lleida ciutat, que ha tingut efectes negatius sobre la llengua vehicular de Lleida i Catalunya: el català (el PSC-PSOE ha quedat per darrere d’En Comú i ERC a Lleida ciutat). En global, una altra cosa queda ben clara: el canvi de l’electorat cap a l’esquerra i a favor, si més no, del dret a decidir, sobretot pels llurs escons que han aconseguit ERC i En Comú.

En definitiva, Lleida s’ha convertit en aquestes eleccions en el paradigma del canvi, trencant amb el bipartidisme afavorit pel rol de “frontissa” dels partits nacionalistes, així com també el trencament del vot conservador i centralista. Possiblement una de les raons per les quals s’ha degut això és la irrupció amb molta força de noves candidatures com En Comú o C’s, que han fet desestabilitzar l’antic panorama i crear incertesa, per la qual cosa ha evitat que l’electoral es mobilitzés a través del vot útil: els efectes psicològics abans esmentats s’han esvaït.

*Totes les dades electorals s’han extret del web Història electoral, menys les de les actuals, que són extretes del Diari Ara.

En defensa de la CUP

Que una minoria imposi la seva voluntat per la seva posició estratègica fa ràbia, sobretot per qui forma part de la majoria. On s’ha vist això, en democràcia? El problema és el concepte de democràcia que alguns tenen: creure que és la simple dominació de la majoria sense tenir en compte la minoria és un reduccionisme.

Dic això perquè la CUP va ser més clara en les seves intencions que el silenci administratiu del cap de llista de Junts pel Sí (JxSí) quan es criticava al candidat in absentia durant la campanya. Pensar que una situació com l’actual no passaria és d’una ingenuïtat absoluta. Em nego, a més, a empassar-me que els 1,7 milions de votants de JxSí tenien com a principal i únic mòbil el dia de la votació fer Mas president irremediablement, i encara menys amb un cap de llista diferent. Aquest argument no és menys fal·laç que el fet que Mas (i CDC) no atreu a una majoria realment amplia; ja veurem què passarà amb Democràcia i Llibertat el 20D. El president és el de tota la cambra, no només del sector independentista: és necessari el vistiplau de la CUP.

Les pressions i crítiques són normals en l’era digital, fins i tot les acusacions indegudes, però aquestes últimes responen a una absurditat mostra de la manca de sentit comú. Parafrasejant a Cardús: “La irritació que alguns senten és proporcional a la condescendència amb què els van tractar amb campanya”. Casos de corrupció rampants i crisis polítiques com els casos d’Ester Quintana o l’actuació policial davant les protestes provocades per les polítiques neoliberals que van portar a terme el mateix govern català (i espanyol)… Aquells que acusen la CUP de cínics i quintacolumnistes volen que es faci la vista grossa a això. Ja no penso que la gent no entén la CUP, sinó que no la vol entendre.

Les acusacions de “partidistes” són igualment infundades tenint el compte que l’únic que es vol és una majoria social àmplia i un govern consensuat que faciliti la legislatura. En una entrevista, Quim Arrufat va dir, com a autocrítica, que la CUP potser no ha sabut expressar això suficientment bé; jo crec més aviat que els altres no han volgut escoltar. Les intencions de la CUP són lloables, les de Mas no les sé.

Si algun votant de JxSí ha llegit fins aquí, felicitats, es deu sentir com jo quan dono un cop d’ull a les xarxes socials. Però tranquil·litat, el que ve ara potser li agrada.

No considero la proposta de David Fernàndez com la millor, sinó com la més possible i probable. Crec que una personalitat com ell proposi una opció plausible damunt la taula facilitarà el procés incentivant a alguns a “sortir de l’armari”. I dic “opció plausible” perquè cal reconèixer que Mas té les de guanyar. Amb la majoria de l’opinió pública a favor, si no cedeix ningú li dirà res. Per fer una crítica a la CUP, potser sí s’han centrat massa en el “qui”, encara que no els culpo, les circumstàncies els han portat cap aquí. Si es pressiona des d’una altra banda, però, potser es posa a Mas en un carreró sense sortida i, si no acaba de complir el pla de xoc (o el que es pacti), serà ell mateix qui es posarà contra l’espasa i la paret.

Esperem que això no passi. Ara per ara, l’objectiu no és tant la derrota de Mas com l’acceptació del procés per les classes més vulnerades per la conjuntura econòmica. Depèn qui guanyi el 20D potser acabem amb un referèndum, no ens podem quedar amb els resultats del 27S, això no s’acaba aquí. Malgrat la importància de la imatge en política, si aconseguim aquesta acceptació amb fets el resultat pot ser fins i tot millor.

No obstant això, temo que la falta de consens que pugui sorgir d’aquesta opció entrebanqui més el procés i, en algun moment, sigui CDC qui hagi de decidir entre aquest o la salvaguarda dels interessos de classe perquè al final els 1,7 milions d’opinió pública acrítica amb Mas però crítica amb la CUP torni a fer-la cedir amb el mínim de cessions per part de JxSí. Si aquesta situació arriba, serà gràcies a la CUP i, per tant, serà culpa seva l’entrebanc del procés, no que Mas hagi volgut afavorir una minoria privilegiada. El dilema sobre fins a quin punt una majoria parlamentària té legitimitat per portar a terme polítiques que facin perillar els drets humans ja em va sorgir fa quatre anys amb les anteriors eleccions espanyoles.

I, malgrat tot, els interessats són la CUP. Si Mas no cedeix en l’àmbit social no us les tingueu amb els cupaires, el procés no farà que deixi de formar part de la dreta liberal. No crec que la inherència dels catalans a barallar-se sigui una explicació més adient del que està passant que el xoc d’interessos que hi ha a qualsevol societat occidental amb una economia de mercat capitalista i dividida en classes socials. La CUP és necessària com a contrapoder per virar el procés cap a l’esquerra, però no per tombar-lo. Que quedi clar, això. I qui negui aquesta necessitat està senzillament errat.

Frustració, desesperança, desesperació, angoixa, exasperació, cansament… emocions a flor de pell que no deixen veure amb claredat. Menys la desesperança, jo també he sentit qualsevol d’aquestes emocions; i és que, malgrat que puc comprendre la seva situació, si alguna cosa no els perdono als partidaris de JxSí, per molt negre que ho vegin, és que perdin l’esperança. Els 72 volen que això s’acabi amb èxit, no només 62.

I per acabar, una petita reflexió: creieu que estaríem amb la mateixa situació amb una llista civil?

Vots i escons; escons i vots: anàlisi de les eleccions del 2015 al Parlament de Catalunya

Malgrat la quantitat de factors que hi intervenen, em serà difícil, però m’agradaria ser breu i concís, per la qual cosa aniré al gra: com a eleccions plebiscitàries, em centraré en els vots, més enllà dels escons, però que ningú ho interpreti com un menyspreu a la majoria parlamentària*.

Primer de tot, descrivim l’escenari: majoria absoluta del bloc independentista amb 62 escons de Junts pel Sí i 10 de la CUP, 72 en total; seguit d’uns gens menyspreables 25 escons de Ciutadans, sens dubte la sorpresa de la nit; per continuar amb els 16 escons d’un PSC alleugerat dels mals pronòstics; els frustrants 11 escons de Catalunya Sí que es Pot (CSQEP) i 11 més del PP, que tampoc estan satisfets. Unió ni tan sols ha superat el 3% de llindar electoral.

Això traduït a vots és: 1.620.973 de Junts pel Sí i 336.375 de la CUP, que sumats donen 1.957.348; 734.910 de Ciutadans; 522.209 del PSC; 366.494 de CSQEP; 348.444 del PP i els 102.870 d’Unió, que s’han quedat al 0’49% del llindar electoral. Si sumem els vots del bloc no independentista (inclosa Unió), ens trobem amb 2.074.927. La diferència entre el dos blocs és de 117.579 vots a favor de l’unionisme.

Ara em direu: “estàs fent una mica de trampa”. Cert, Unió no ha obtingut representació parlamentària, també podria haver comptat la resta de vots a partits minoritaris, i està a favor del dret a decidir; d’altra banda, Catalunya Sí que es Pot tampoc és explícitament unionista. Però Unió, a diferència de partits com Recortes-Cero o PACMA, ha entrar en la lògica plebiscitària; i el fet de comptar amb CSQEP com partit del “no” és perquè no s’ha fet cap consulta interna sobre quans independentistes hi ha a títol individual en la coalició, ni quants els han votat, ni tan sols se sap si en el parlament aquells tindran llibertat de vot en les propostes pel que respecta a la independència o votaran en contra… ni tan sols si n’entra algun dels 11 diputats que tindran!; a més, intento trobar el llindar mínim de vots purament independentistes per assegurar-me dels que hi ha; no vull anar amb ambigüitats.

Però bé, centrem-nos. El paradigma d’aquestes eleccions ha sigut si comptar escons o vots. Això és així per la poca voluntat del govern d’Espanya a fer un referèndum vinculant, que seria la situació òptima per resoldre dubtes. Així doncs, només cal transportar els resultats d’aquestes eleccions a un hipotètic referèndum vinculant per la independència de Catalunya; és més fàcil dir-ho que fer-ho, però ho intentaré.

Unes eleccions són unes eleccions i un referèndum és un referèndum. No, no estic citant a Rajoy, simplement intento dir que en unes eleccions, per molt que hi hagi una tònica de la qual se’n parli més, sempre hi ha altres factors importants: allí on hi hauria d’haver una pregunta, hi ha diferents eixos (en aquest cas els més evidents han sigut l’eix nacional i l’eix dels drets socials); i allí on hi hauria d’haver unes simples i clares respostes hi ha una sèrie de partits, cadascun amb les seves corrents ideològiques respecte als diversos eixos. Evidentment, això fa augmentar les variables i la seva interacció entre elles, cosa que complica molt les coses.

Ens trobem en un escenari on el bloc del “no” té tanta pluralitat que fins i tot hi ha un partit on té independentistes a dintre (Catalunya Sí que es Pot), i està clarament a favor del dret a decidir, juntament amb Unió. Mentre, al bloc netament independentista només hi ha dues candidatures. Una coalició no sempre ha de comportar més vots, sobretot si els partit són tan divergents. El fet que Junts pel Sí hagi obtingut menys escons que CiU i ERC les anteriors eleccions confirma la tendència que ja es va veure el 2012: que a molts votants la personalitat de Mas, així com el que representa el seu partit i el paper que ha tingut en la gestió de la crisi, no els convenç, però possiblement tampoc l’esquerra marxista de la CUP, per la qual cosa optaren per la còmoda socialdemocràcia d’ERC (no crec que evidenciï una baixada del vot independentista, com s’ha anat retraient des de l’unionisme). Aquests votants en les actuals eleccions potser han decidit votar a CSQEP, en blanc o nul (encara que també cal tenir en compte que molts vots de CDC han pogut anar a Unió). Pot confirmar això la teoria de la CUP que Catalunya, fins i tot dintre de l’independentisme, és més plural del que ens pensàvem i per tant eren necessàries unes llistes separades per abastar-ho tot? Jo crec que sí.

En les inconfusibles respostes d’un “sí” o un “no” en un referèndum (deixarem de banda el “sí/no”) aquest biaix no hagués passat, i es podrien comptar els independentistes que hi ha a les candidatures com CSQEP. Difícilment la participació augmentaria de manera notòria, ja que sempre hi ha un percentatge estructural d’abstenció i en les actuals eleccions s’ha batut un rècord històric de mobilització. És més probable, doncs, que en un referèndum vinculant el vot del “sí” augmenti, ja que el votant del “no” ha tingut de sobres per elegir; segurament tots els votants unionistes estan concentrats en aquests partits, més que no pas els independentistes en els seus. Tot això sense comptar els vots per correu i la impossibilitat de poder votar a moltes persones que estaven a l’estranger, la majoria dels vots de les quals sembla ser favorable al “sí” (del contrari, els haguessin deixat).

Però hi ha un problema: l’augment del vot independentista seria mínim. Tant els vots nuls com els blancs s’han reduït molt respecte el 2012, i tampoc crec que a la coalició violeta hi hagi tants independentistes. Em moc per intuïció, però jo diria que, ara mateix, la cosa quedaria amb una escassíssima victòria del “sí”. Això comporta l’etern debat sobre quina majoria s’ha d’aconseguir perquè una nació s’independitzi de l’estat que en forma part i esdevenir-se’n un de nou: alguns optarien per la meitat més u, d’altres per un llindar mínim (s’ha parlat del 60%), i d’altres potser amb una majoria aclaparadora. Un tema tan subjectiu donaria molt que parlar i segurament seria la principal discussió en cas d’un referèndum vinculant. Per tant, malgrat ser favorable al bloc independentista (vull emfatitzar que més de la CUP que de Junts pel Sí), sóc una mica crític amb el seu triomfalisme (encara que la CUP ha rebutjat la DUI per falta de vots, acció que els lloa).

Però resulta, al cap i a la fi, que d’aquests vots s’ha acabat conformant un parlament. Què passarà, doncs, en l’àmbit institucional? Primer el que és evident: la investidura al president. Segurament es posarà Mas com a primer candidat i la CUP en votarà en contra, juntament amb molts altres, per la qual cosa en una primera votació no s’investirà el president. Si la cosa s’allarga, les opcions són: unes noves eleccions (opció molt desesperada) o aconseguir un president de consens (la més plausible). Qui serà aquest? Possiblement algú dels dos partits principals que hi ha a la coalició, però com que els cupaires reneguen de CDC, potser l’opció més viable és en Junqueras. Ho trobo just tenint en compte que, en llistes separades, ERC segurament hagués guanyat molts vots. Una altra opció seria algú del Moviment d’Esquerres. En tot cas, això ja és especular, i em puc tant equivocar com no.

L’escenari que crec possible davant els intents d’investidura és que Junts pel Sí culpi a la CUP d’obstaculitzar el procés sobiranista, com s’ha temut algun moment durant la campanya. Però ho podríem mirar des d’un altre punt de vista: fins a quin punt Mas serà tan tossut de voler continuar sent president? Molta gent l’admira perquè ha rebut per tot arreu per l’estupidesa del PP, que l’ha fet màrtir pel seu recolzament al procés, però si realment vol la independència, per què no fa el que és, possiblement, l’acte més difícil: fer-se a un costat i deixar de personificar i apropiar-se el procés? Ja veurem què passarà.

Sens dubte, però, la investidura serà la primera picabaralla entre aquests dos grups parlamentaris; fins ara han anat els dos una mica a una, però en realitat tenen molt a dir-se entre ells. És molt probable que hi hagi un estira-i-arronsa per part d’aquests dos que s’allargui fins a les eleccions generals, sobretot pel que fa al fet de desobeir a la legalitat espanyola o no, cosa que trobo inevitable si el govern central continua amb la mateixa intransigència, com va ser inevitable el 9N, on Mas no volia desobeir i va haver de donar via lliure a la desobediència civil; aquesta intransigència comportarà desobediència, que l’estat respondrà amb més intransigència, que suposarà més desobediència per part de Catalunya… i més independentisme.

I aquí entra un factor clau en tot això: l’espanyolisme. Abans he dit que en un referèndum vinculant, ara per ara (el comportament electoral pot ser molt volàtil) guanyaria per poc l’independentisme (al meu parer), però d’aquí a un possible nou govern espanyol on hi hagi una bona majoria de les esquerres a favor del dret a decidir hi ha bastant de temps. Si el paper dels espanyolismes immobilista del PP i paternalista del PSOE continua igual, i, si a més, dintre del propi parlament de Catalunya el conservadorisme a favor de l’statu quo (o d’un canvi mínim) com Ciutadans o el PP obstaculitzen propostes del govern amb un fort contingut social, és bastant probable que l’independentisme avanci a passos de gegant. Resulta paradoxal, però l’espanyolisme és, en bona part, la benzina per a la independència de Catalunya.

Cal tenir en compte, però, que dintre del nou govern en potència hi ha un altre partit conservador. Ja he dit que hi ha hagut uns pocs electors que no els acontentava ni Mas ni la CUP, però ningú s’ha plantejat d’on vénen els nous vots d’aquest últim partit? L’independentisme a les institucions (al carrer sempre ho ha estat) està tombant encara més cap a l’esquerra que com ja ho va fer el 2012, per la qual cosa comporta un canvi social profund inherent a ell, i en aquest sentit Convergència Democràtica de Catalunya és una rèmora per al procés.

Per desgràcia als partidaris de la DUI, considero que és inevitable esperar fins les eleccions generals, bàsicament perquè una mínima negociació sempre serà necessària (i facilitaria les coses), a més que els processos institucionals van molt lents (la constitució del parlament no és fins al cap de 20 dies des de les eleccions, per exemple), potser ens les trobem de morros sense adonar-nos-en, a part que també es debatran altres temes, com s’ha fet fins ara, a diferència del que pronostiquen alguns; de fet, la CUP ja ha posat un pla de xoc sobre la taula. Em pregunto si, davant d’això, beneficia a l’independentisme no haver arribat a la majoria de vots per no anar massa ràpid i acabar espatllant la furgo (suposo que s’entén la referència), però he de reconèixer que una majoria de vots no només m’emocionava, sinó que ho veia possible; l’ambient semblava totalment favorable. En aquest sentit, estic decebut, malgrat l’àmplia majoria parlamentària.

De totes maneres, el problema que tenim ara a mitjà termini és que encara no sabem què passarà a les eleccions generals i si l’esquerra espanyola complirà realment el que diu; crec que això dependrà de l’anhel del poble català per continuar endavant i no deprimir-se, que és el que em fa por per tots aquells que puguin haver considerat el 27S com un punt i final, cosa que no és així. Les emocions estan a flor de pell en situacions com les actuals, i molta gent demanava el passat 11 de setembre que en fos l’últim. Sens dubte hi ha cansament, però encara hem de continuar cridant: se’ns ha de fer sentir perquè no facin, com diuen en castellà, “oídos sordos”.

*Les xifres són extretes de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, menys les dels vots en blanc i nuls, que només les he pogut trobar a la Viquipèdia.