Mes: septiembre 2015

Vots i escons; escons i vots: anàlisi de les eleccions del 2015 al Parlament de Catalunya

Malgrat la quantitat de factors que hi intervenen, em serà difícil, però m’agradaria ser breu i concís, per la qual cosa aniré al gra: com a eleccions plebiscitàries, em centraré en els vots, més enllà dels escons, però que ningú ho interpreti com un menyspreu a la majoria parlamentària*.

Primer de tot, descrivim l’escenari: majoria absoluta del bloc independentista amb 62 escons de Junts pel Sí i 10 de la CUP, 72 en total; seguit d’uns gens menyspreables 25 escons de Ciutadans, sens dubte la sorpresa de la nit; per continuar amb els 16 escons d’un PSC alleugerat dels mals pronòstics; els frustrants 11 escons de Catalunya Sí que es Pot (CSQEP) i 11 més del PP, que tampoc estan satisfets. Unió ni tan sols ha superat el 3% de llindar electoral.

Això traduït a vots és: 1.620.973 de Junts pel Sí i 336.375 de la CUP, que sumats donen 1.957.348; 734.910 de Ciutadans; 522.209 del PSC; 366.494 de CSQEP; 348.444 del PP i els 102.870 d’Unió, que s’han quedat al 0’49% del llindar electoral. Si sumem els vots del bloc no independentista (inclosa Unió), ens trobem amb 2.074.927. La diferència entre el dos blocs és de 117.579 vots a favor de l’unionisme.

Ara em direu: “estàs fent una mica de trampa”. Cert, Unió no ha obtingut representació parlamentària, també podria haver comptat la resta de vots a partits minoritaris, i està a favor del dret a decidir; d’altra banda, Catalunya Sí que es Pot tampoc és explícitament unionista. Però Unió, a diferència de partits com Recortes-Cero o PACMA, ha entrar en la lògica plebiscitària; i el fet de comptar amb CSQEP com partit del “no” és perquè no s’ha fet cap consulta interna sobre quans independentistes hi ha a títol individual en la coalició, ni quants els han votat, ni tan sols se sap si en el parlament aquells tindran llibertat de vot en les propostes pel que respecta a la independència o votaran en contra… ni tan sols si n’entra algun dels 11 diputats que tindran!; a més, intento trobar el llindar mínim de vots purament independentistes per assegurar-me dels que hi ha; no vull anar amb ambigüitats.

Però bé, centrem-nos. El paradigma d’aquestes eleccions ha sigut si comptar escons o vots. Això és així per la poca voluntat del govern d’Espanya a fer un referèndum vinculant, que seria la situació òptima per resoldre dubtes. Així doncs, només cal transportar els resultats d’aquestes eleccions a un hipotètic referèndum vinculant per la independència de Catalunya; és més fàcil dir-ho que fer-ho, però ho intentaré.

Unes eleccions són unes eleccions i un referèndum és un referèndum. No, no estic citant a Rajoy, simplement intento dir que en unes eleccions, per molt que hi hagi una tònica de la qual se’n parli més, sempre hi ha altres factors importants: allí on hi hauria d’haver una pregunta, hi ha diferents eixos (en aquest cas els més evidents han sigut l’eix nacional i l’eix dels drets socials); i allí on hi hauria d’haver unes simples i clares respostes hi ha una sèrie de partits, cadascun amb les seves corrents ideològiques respecte als diversos eixos. Evidentment, això fa augmentar les variables i la seva interacció entre elles, cosa que complica molt les coses.

Ens trobem en un escenari on el bloc del “no” té tanta pluralitat que fins i tot hi ha un partit on té independentistes a dintre (Catalunya Sí que es Pot), i està clarament a favor del dret a decidir, juntament amb Unió. Mentre, al bloc netament independentista només hi ha dues candidatures. Una coalició no sempre ha de comportar més vots, sobretot si els partit són tan divergents. El fet que Junts pel Sí hagi obtingut menys escons que CiU i ERC les anteriors eleccions confirma la tendència que ja es va veure el 2012: que a molts votants la personalitat de Mas, així com el que representa el seu partit i el paper que ha tingut en la gestió de la crisi, no els convenç, però possiblement tampoc l’esquerra marxista de la CUP, per la qual cosa optaren per la còmoda socialdemocràcia d’ERC (no crec que evidenciï una baixada del vot independentista, com s’ha anat retraient des de l’unionisme). Aquests votants en les actuals eleccions potser han decidit votar a CSQEP, en blanc o nul (encara que també cal tenir en compte que molts vots de CDC han pogut anar a Unió). Pot confirmar això la teoria de la CUP que Catalunya, fins i tot dintre de l’independentisme, és més plural del que ens pensàvem i per tant eren necessàries unes llistes separades per abastar-ho tot? Jo crec que sí.

En les inconfusibles respostes d’un “sí” o un “no” en un referèndum (deixarem de banda el “sí/no”) aquest biaix no hagués passat, i es podrien comptar els independentistes que hi ha a les candidatures com CSQEP. Difícilment la participació augmentaria de manera notòria, ja que sempre hi ha un percentatge estructural d’abstenció i en les actuals eleccions s’ha batut un rècord històric de mobilització. És més probable, doncs, que en un referèndum vinculant el vot del “sí” augmenti, ja que el votant del “no” ha tingut de sobres per elegir; segurament tots els votants unionistes estan concentrats en aquests partits, més que no pas els independentistes en els seus. Tot això sense comptar els vots per correu i la impossibilitat de poder votar a moltes persones que estaven a l’estranger, la majoria dels vots de les quals sembla ser favorable al “sí” (del contrari, els haguessin deixat).

Però hi ha un problema: l’augment del vot independentista seria mínim. Tant els vots nuls com els blancs s’han reduït molt respecte el 2012, i tampoc crec que a la coalició violeta hi hagi tants independentistes. Em moc per intuïció, però jo diria que, ara mateix, la cosa quedaria amb una escassíssima victòria del “sí”. Això comporta l’etern debat sobre quina majoria s’ha d’aconseguir perquè una nació s’independitzi de l’estat que en forma part i esdevenir-se’n un de nou: alguns optarien per la meitat més u, d’altres per un llindar mínim (s’ha parlat del 60%), i d’altres potser amb una majoria aclaparadora. Un tema tan subjectiu donaria molt que parlar i segurament seria la principal discussió en cas d’un referèndum vinculant. Per tant, malgrat ser favorable al bloc independentista (vull emfatitzar que més de la CUP que de Junts pel Sí), sóc una mica crític amb el seu triomfalisme (encara que la CUP ha rebutjat la DUI per falta de vots, acció que els lloa).

Però resulta, al cap i a la fi, que d’aquests vots s’ha acabat conformant un parlament. Què passarà, doncs, en l’àmbit institucional? Primer el que és evident: la investidura al president. Segurament es posarà Mas com a primer candidat i la CUP en votarà en contra, juntament amb molts altres, per la qual cosa en una primera votació no s’investirà el president. Si la cosa s’allarga, les opcions són: unes noves eleccions (opció molt desesperada) o aconseguir un president de consens (la més plausible). Qui serà aquest? Possiblement algú dels dos partits principals que hi ha a la coalició, però com que els cupaires reneguen de CDC, potser l’opció més viable és en Junqueras. Ho trobo just tenint en compte que, en llistes separades, ERC segurament hagués guanyat molts vots. Una altra opció seria algú del Moviment d’Esquerres. En tot cas, això ja és especular, i em puc tant equivocar com no.

L’escenari que crec possible davant els intents d’investidura és que Junts pel Sí culpi a la CUP d’obstaculitzar el procés sobiranista, com s’ha temut algun moment durant la campanya. Però ho podríem mirar des d’un altre punt de vista: fins a quin punt Mas serà tan tossut de voler continuar sent president? Molta gent l’admira perquè ha rebut per tot arreu per l’estupidesa del PP, que l’ha fet màrtir pel seu recolzament al procés, però si realment vol la independència, per què no fa el que és, possiblement, l’acte més difícil: fer-se a un costat i deixar de personificar i apropiar-se el procés? Ja veurem què passarà.

Sens dubte, però, la investidura serà la primera picabaralla entre aquests dos grups parlamentaris; fins ara han anat els dos una mica a una, però en realitat tenen molt a dir-se entre ells. És molt probable que hi hagi un estira-i-arronsa per part d’aquests dos que s’allargui fins a les eleccions generals, sobretot pel que fa al fet de desobeir a la legalitat espanyola o no, cosa que trobo inevitable si el govern central continua amb la mateixa intransigència, com va ser inevitable el 9N, on Mas no volia desobeir i va haver de donar via lliure a la desobediència civil; aquesta intransigència comportarà desobediència, que l’estat respondrà amb més intransigència, que suposarà més desobediència per part de Catalunya… i més independentisme.

I aquí entra un factor clau en tot això: l’espanyolisme. Abans he dit que en un referèndum vinculant, ara per ara (el comportament electoral pot ser molt volàtil) guanyaria per poc l’independentisme (al meu parer), però d’aquí a un possible nou govern espanyol on hi hagi una bona majoria de les esquerres a favor del dret a decidir hi ha bastant de temps. Si el paper dels espanyolismes immobilista del PP i paternalista del PSOE continua igual, i, si a més, dintre del propi parlament de Catalunya el conservadorisme a favor de l’statu quo (o d’un canvi mínim) com Ciutadans o el PP obstaculitzen propostes del govern amb un fort contingut social, és bastant probable que l’independentisme avanci a passos de gegant. Resulta paradoxal, però l’espanyolisme és, en bona part, la benzina per a la independència de Catalunya.

Cal tenir en compte, però, que dintre del nou govern en potència hi ha un altre partit conservador. Ja he dit que hi ha hagut uns pocs electors que no els acontentava ni Mas ni la CUP, però ningú s’ha plantejat d’on vénen els nous vots d’aquest últim partit? L’independentisme a les institucions (al carrer sempre ho ha estat) està tombant encara més cap a l’esquerra que com ja ho va fer el 2012, per la qual cosa comporta un canvi social profund inherent a ell, i en aquest sentit Convergència Democràtica de Catalunya és una rèmora per al procés.

Per desgràcia als partidaris de la DUI, considero que és inevitable esperar fins les eleccions generals, bàsicament perquè una mínima negociació sempre serà necessària (i facilitaria les coses), a més que els processos institucionals van molt lents (la constitució del parlament no és fins al cap de 20 dies des de les eleccions, per exemple), potser ens les trobem de morros sense adonar-nos-en, a part que també es debatran altres temes, com s’ha fet fins ara, a diferència del que pronostiquen alguns; de fet, la CUP ja ha posat un pla de xoc sobre la taula. Em pregunto si, davant d’això, beneficia a l’independentisme no haver arribat a la majoria de vots per no anar massa ràpid i acabar espatllant la furgo (suposo que s’entén la referència), però he de reconèixer que una majoria de vots no només m’emocionava, sinó que ho veia possible; l’ambient semblava totalment favorable. En aquest sentit, estic decebut, malgrat l’àmplia majoria parlamentària.

De totes maneres, el problema que tenim ara a mitjà termini és que encara no sabem què passarà a les eleccions generals i si l’esquerra espanyola complirà realment el que diu; crec que això dependrà de l’anhel del poble català per continuar endavant i no deprimir-se, que és el que em fa por per tots aquells que puguin haver considerat el 27S com un punt i final, cosa que no és així. Les emocions estan a flor de pell en situacions com les actuals, i molta gent demanava el passat 11 de setembre que en fos l’últim. Sens dubte hi ha cansament, però encara hem de continuar cridant: se’ns ha de fer sentir perquè no facin, com diuen en castellà, “oídos sordos”.

*Les xifres són extretes de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, menys les dels vots en blanc i nuls, que només les he pogut trobar a la Viquipèdia.