Mes: diciembre 2015

Eleccions generals del 2015: què ha passat a Lleida?

Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), hi ha 299.069 electors residents a la circumscripció de Lleida, la qual té una magnitud de 4 escons. A la circumscripció de Barcelona, en canvi, hi ha 3.974.403 electors residents al territori, amb una magnitud de 31 escons. Això fa que a Lleida hi hagi un diputat per cada 74.767 ciutadans aproximadament, mentre que Barcelona té un diputat per cada 128.207 ciutadans, també de manera aproximada. Per tant, en comparació, Lleida és una circumscripció amb més representació en proporció que la de Barcelona.

El principal factor d’aquesta desigualtat representativa és l’establiment d’unes circumscripcions amb una demografia molt diferent, que coincideixen amb les províncies. A Lleida concretament, amb 4 escons assignats, els tercers partits a nivell estatal ho tenen difícil, sobretot tenint en compte l’augment de la competència a causa dels partits nacionalistes perifèrics, que tenen un electorat molt concentrat i acostumen a obtenir representació; l’actual sistema electoral no els perjudica.

Als anomenats efectes mecànics, hi afegim també els psicològics. Els ciutadans coneixen quins seran els partits més votats i, si saben quants escons té la seva circumscripció, hi ha una major tendència a utilitzar el vot útil, que en primer lloc busca que no guanyi el menys desitjat, i en segon lloc s’anhela que el vot estigui representat a les institucions.

L’actual sistema electoral espanyol fou instaurat amb la intenció d’afavorir al partit majoritari en les primeres eleccions espanyoles el 1977 per assegurar un govern estable; les elits governants en aquell moment formaren la coalició Unión Centro Democrático (UCD). Una de les raons de la sobrerepresentació abans esmentada era l’afavoriment de les circumscripcions rurals, que tenien un vot més conservador que les urbanes, cosa que facilitava la victòria a UCD.

Lleida és una d’elles. A les eleccions de 1977*, aquesta circumscripció dóna 1 diputat a UCD i 2 diputats a les següents eleccions del 1979. Una altra força molt votada a Lleida, però, és la coalició catalanista Convergència i Unió (CiU), que sempre ha obtingut com a mínim 1 escó i un màxim de 2, disputant-se la diferència amb PSC-PSOE des que UCD s’escindeix i comença a perdre representació en pro d’Alianza Popular. Ens trobem, doncs, en una circumscripció on els 4 escons acaben repartits generalment entre 2 partits estables que s’emporten 3 escons, més un tercer que s’emporta la resta (menys a les eleccions del 1989, on 2 i 2 escons es concentraren entre CiU i PSC-PSOE). El tercer partit ha acostumat a canviar sempre entre el Partit Popular (PP) o Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Un contrast ben curiós: el centreesquerra espanyol i la dreta catalana predominen, i, depenent de la conjuntura política, es van alternant la dreta espanyola i el centreesquerra català.

Però què ha passat en les actuals eleccions? Un escó per partit: la successora de CDC Democràcia i Llibertat (DiL), ERC, En Comú Podem (En Comú) i el PSC-PSOE. Amb les actuals circumstàncies polítiques i econòmiques, era fàcil deduir que el PP no obtindria representació, però era molt difícil que hi hagués un repartiment d’escons tan igualitari entre les 4 forces polítiques més votades; de fet, l’últim escó se l’han estat rifant a l’últim moment DiL i el PSC-PSOE, formació sense quasi representació que s’ha salvat per uns 650 vots. Això evidencia un càstig per part de l’electorat lleidatà a aquestes dues formacions, que tot apunta a la gestió de la crisi per part de CDC i el pacte amb Ciutadans (C’s) per part del PSC a l’alcadia de Lleida ciutat, que ha tingut efectes negatius sobre la llengua vehicular de Lleida i Catalunya: el català (el PSC-PSOE ha quedat per darrere d’En Comú i ERC a Lleida ciutat). En global, una altra cosa queda ben clara: el canvi de l’electorat cap a l’esquerra i a favor, si més no, del dret a decidir, sobretot pels llurs escons que han aconseguit ERC i En Comú.

En definitiva, Lleida s’ha convertit en aquestes eleccions en el paradigma del canvi, trencant amb el bipartidisme afavorit pel rol de “frontissa” dels partits nacionalistes, així com també el trencament del vot conservador i centralista. Possiblement una de les raons per les quals s’ha degut això és la irrupció amb molta força de noves candidatures com En Comú o C’s, que han fet desestabilitzar l’antic panorama i crear incertesa, per la qual cosa ha evitat que l’electoral es mobilitzés a través del vot útil: els efectes psicològics abans esmentats s’han esvaït.


*Totes les dades electorals s’han extret del web Història electoral, menys les de les actuals, que són extretes del Diari Ara.

Anuncios

En defensa de la CUP

Que una minoria imposi la seva voluntat per la seva posició estratègica fa ràbia, sobretot per qui forma part de la majoria. On s’ha vist això, en democràcia? El problema és el concepte de democràcia que alguns tenen: creure que és la simple dominació de la majoria sense tenir en compte la minoria és un reduccionisme.

Dic això perquè la CUP va ser més clara en les seves intencions que el silenci administratiu del cap de llista de Junts pel Sí (JxSí) quan es criticava al candidat in absentia durant la campanya. Pensar que una situació com l’actual no passaria és d’una ingenuïtat absoluta. Em nego, a més, a empassar-me que els 1,7 milions de votants de JxSí tenien com a principal i únic mòbil el dia de la votació fer Mas president irremediablement, i encara menys amb un cap de llista diferent. Aquest argument no és menys fal·laç que el fet que Mas (i CDC) no atreu a una majoria realment amplia; ja veurem què passarà amb Democràcia i Llibertat el 20D. El president és el de tota la cambra, no només del sector independentista: és necessari el vistiplau de la CUP.

Les pressions i crítiques són normals en l’era digital, fins i tot les acusacions indegudes, però aquestes últimes responen a una absurditat mostra de la manca de sentit comú. Parafrasejant a Cardús: “La irritació que alguns senten és proporcional a la condescendència amb què els van tractar amb campanya”. Casos de corrupció rampants i crisis polítiques com els casos d’Ester Quintana o l’actuació policial davant les protestes provocades per les polítiques neoliberals que van portar a terme el mateix govern català (i espanyol)… Aquells que acusen la CUP de cínics i quintacolumnistes volen que es faci la vista grossa a això. Ja no penso que la gent no entén la CUP, sinó que no la vol entendre.

Les acusacions de “partidistes” són igualment infundades tenint el compte que l’únic que es vol és una majoria social àmplia i un govern consensuat que faciliti la legislatura. En una entrevista, Quim Arrufat va dir, com a autocrítica, que la CUP potser no ha sabut expressar això suficientment bé; jo crec més aviat que els altres no han volgut escoltar. Les intencions de la CUP són lloables, les de Mas no les sé.

Si algun votant de JxSí ha llegit fins aquí, felicitats, es deu sentir com jo quan dono un cop d’ull a les xarxes socials. Però tranquil·litat, el que ve ara potser li agrada.

No considero la proposta de David Fernàndez com la millor, sinó com la més possible i probable. Crec que una personalitat com ell proposi una opció plausible damunt la taula facilitarà el procés incentivant a alguns a “sortir de l’armari”. I dic “opció plausible” perquè cal reconèixer que Mas té les de guanyar. Amb la majoria de l’opinió pública a favor, si no cedeix ningú li dirà res. Per fer una crítica a la CUP, potser sí s’han centrat massa en el “qui”, encara que no els culpo, les circumstàncies els han portat cap aquí. Si es pressiona des d’una altra banda, però, potser es posa a Mas en un carreró sense sortida i, si no acaba de complir el pla de xoc (o el que es pacti), serà ell mateix qui es posarà contra l’espasa i la paret.

Esperem que això no passi. Ara per ara, l’objectiu no és tant la derrota de Mas com l’acceptació del procés per les classes més vulnerades per la conjuntura econòmica. Depèn qui guanyi el 20D potser acabem amb un referèndum, no ens podem quedar amb els resultats del 27S, això no s’acaba aquí. Malgrat la importància de la imatge en política, si aconseguim aquesta acceptació amb fets el resultat pot ser fins i tot millor.

No obstant això, temo que la falta de consens que pugui sorgir d’aquesta opció entrebanqui més el procés i, en algun moment, sigui CDC qui hagi de decidir entre aquest o la salvaguarda dels interessos de classe perquè al final els 1,7 milions d’opinió pública acrítica amb Mas però crítica amb la CUP torni a fer-la cedir amb el mínim de cessions per part de JxSí. Si aquesta situació arriba, serà gràcies a la CUP i, per tant, serà culpa seva l’entrebanc del procés, no que Mas hagi volgut afavorir una minoria privilegiada. El dilema sobre fins a quin punt una majoria parlamentària té legitimitat per portar a terme polítiques que facin perillar els drets humans ja em va sorgir fa quatre anys amb les anteriors eleccions espanyoles.

I, malgrat tot, els interessats són la CUP. Si Mas no cedeix en l’àmbit social no us les tingueu amb els cupaires, el procés no farà que deixi de formar part de la dreta liberal. No crec que la inherència dels catalans a barallar-se sigui una explicació més adient del que està passant que el xoc d’interessos que hi ha a qualsevol societat occidental amb una economia de mercat capitalista i dividida en classes socials. La CUP és necessària com a contrapoder per virar el procés cap a l’esquerra, però no per tombar-lo. Que quedi clar, això. I qui negui aquesta necessitat està senzillament errat.

Frustració, desesperança, desesperació, angoixa, exasperació, cansament… emocions a flor de pell que no deixen veure amb claredat. Menys la desesperança, jo també he sentit qualsevol d’aquestes emocions; i és que, malgrat que puc comprendre la seva situació, si alguna cosa no els perdono als partidaris de JxSí, per molt negre que ho vegin, és que perdin l’esperança. Els 72 volen que això s’acabi amb èxit, no només 62.

I per acabar, una petita reflexió: creieu que estaríem amb la mateixa situació amb una llista civil?