En defensa de la CUP

Que una minoria imposi la seva voluntat per la seva posició estratègica fa ràbia, sobretot per qui forma part de la majoria. On s’ha vist això, en democràcia? El problema és el concepte de democràcia que alguns tenen: creure que és la simple dominació de la majoria sense tenir en compte la minoria és un reduccionisme.

Dic això perquè la CUP va ser més clara en les seves intencions que el silenci administratiu del cap de llista de Junts pel Sí (JxSí) quan es criticava al candidat in absentia durant la campanya. Pensar que una situació com l’actual no passaria és d’una ingenuïtat absoluta. Em nego, a més, a empassar-me que els 1,7 milions de votants de JxSí tenien com a principal i únic mòbil el dia de la votació fer Mas president irremediablement, i encara menys amb un cap de llista diferent. Aquest argument no és menys fal·laç que el fet que Mas (i CDC) no atreu a una majoria realment amplia; ja veurem què passarà amb Democràcia i Llibertat el 20D. El president és el de tota la cambra, no només del sector independentista: és necessari el vistiplau de la CUP.

Les pressions i crítiques són normals en l’era digital, fins i tot les acusacions indegudes, però aquestes últimes responen a una absurditat mostra de la manca de sentit comú. Parafrasejant a Cardús: “La irritació que alguns senten és proporcional a la condescendència amb què els van tractar amb campanya”. Casos de corrupció rampants i crisis polítiques com els casos d’Ester Quintana o l’actuació policial davant les protestes provocades per les polítiques neoliberals que van portar a terme el mateix govern català (i espanyol)… Aquells que acusen la CUP de cínics i quintacolumnistes volen que es faci la vista grossa a això. Ja no penso que la gent no entén la CUP, sinó que no la vol entendre.

Les acusacions de “partidistes” són igualment infundades tenint el compte que l’únic que es vol és una majoria social àmplia i un govern consensuat que faciliti la legislatura. En una entrevista, Quim Arrufat va dir, com a autocrítica, que la CUP potser no ha sabut expressar això suficientment bé; jo crec més aviat que els altres no han volgut escoltar. Les intencions de la CUP són lloables, les de Mas no les sé.

Si algun votant de JxSí ha llegit fins aquí, felicitats, es deu sentir com jo quan dono un cop d’ull a les xarxes socials. Però tranquil·litat, el que ve ara potser li agrada.

No considero la proposta de David Fernàndez com la millor, sinó com la més possible i probable. Crec que una personalitat com ell proposi una opció plausible damunt la taula facilitarà el procés incentivant a alguns a “sortir de l’armari”. I dic “opció plausible” perquè cal reconèixer que Mas té les de guanyar. Amb la majoria de l’opinió pública a favor, si no cedeix ningú li dirà res. Per fer una crítica a la CUP, potser sí s’han centrat massa en el “qui”, encara que no els culpo, les circumstàncies els han portat cap aquí. Si es pressiona des d’una altra banda, però, potser es posa a Mas en un carreró sense sortida i, si no acaba de complir el pla de xoc (o el que es pacti), serà ell mateix qui es posarà contra l’espasa i la paret.

Esperem que això no passi. Ara per ara, l’objectiu no és tant la derrota de Mas com l’acceptació del procés per les classes més vulnerades per la conjuntura econòmica. Depèn qui guanyi el 20D potser acabem amb un referèndum, no ens podem quedar amb els resultats del 27S, això no s’acaba aquí. Malgrat la importància de la imatge en política, si aconseguim aquesta acceptació amb fets el resultat pot ser fins i tot millor.

No obstant això, temo que la falta de consens que pugui sorgir d’aquesta opció entrebanqui més el procés i, en algun moment, sigui CDC qui hagi de decidir entre aquest o la salvaguarda dels interessos de classe perquè al final els 1,7 milions d’opinió pública acrítica amb Mas però crítica amb la CUP torni a fer-la cedir amb el mínim de cessions per part de JxSí. Si aquesta situació arriba, serà gràcies a la CUP i, per tant, serà culpa seva l’entrebanc del procés, no que Mas hagi volgut afavorir una minoria privilegiada. El dilema sobre fins a quin punt una majoria parlamentària té legitimitat per portar a terme polítiques que facin perillar els drets humans ja em va sorgir fa quatre anys amb les anteriors eleccions espanyoles.

I, malgrat tot, els interessats són la CUP. Si Mas no cedeix en l’àmbit social no us les tingueu amb els cupaires, el procés no farà que deixi de formar part de la dreta liberal. No crec que la inherència dels catalans a barallar-se sigui una explicació més adient del que està passant que el xoc d’interessos que hi ha a qualsevol societat occidental amb una economia de mercat capitalista i dividida en classes socials. La CUP és necessària com a contrapoder per virar el procés cap a l’esquerra, però no per tombar-lo. Que quedi clar, això. I qui negui aquesta necessitat està senzillament errat.

Frustració, desesperança, desesperació, angoixa, exasperació, cansament… emocions a flor de pell que no deixen veure amb claredat. Menys la desesperança, jo també he sentit qualsevol d’aquestes emocions; i és que, malgrat que puc comprendre la seva situació, si alguna cosa no els perdono als partidaris de JxSí, per molt negre que ho vegin, és que perdin l’esperança. Els 72 volen que això s’acabi amb èxit, no només 62.

I per acabar, una petita reflexió: creieu que estaríem amb la mateixa situació amb una llista civil?

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s