Eleccions generals del 2015: què ha passat a Lleida?

Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), hi ha 299.069 electors residents a la circumscripció de Lleida, la qual té una magnitud de 4 escons. A la circumscripció de Barcelona, en canvi, hi ha 3.974.403 electors residents al territori, amb una magnitud de 31 escons. Això fa que a Lleida hi hagi un diputat per cada 74.767 ciutadans aproximadament, mentre que Barcelona té un diputat per cada 128.207 ciutadans, també de manera aproximada. Per tant, en comparació, Lleida és una circumscripció amb més representació en proporció que la de Barcelona.

El principal factor d’aquesta desigualtat representativa és l’establiment d’unes circumscripcions amb una demografia molt diferent, que coincideixen amb les províncies. A Lleida concretament, amb 4 escons assignats, els tercers partits a nivell estatal ho tenen difícil, sobretot tenint en compte l’augment de la competència a causa dels partits nacionalistes perifèrics, que tenen un electorat molt concentrat i acostumen a obtenir representació; l’actual sistema electoral no els perjudica.

Als anomenats efectes mecànics, hi afegim també els psicològics. Els ciutadans coneixen quins seran els partits més votats i, si saben quants escons té la seva circumscripció, hi ha una major tendència a utilitzar el vot útil, que en primer lloc busca que no guanyi el menys desitjat, i en segon lloc s’anhela que el vot estigui representat a les institucions.

L’actual sistema electoral espanyol fou instaurat amb la intenció d’afavorir al partit majoritari en les primeres eleccions espanyoles el 1977 per assegurar un govern estable; les elits governants en aquell moment formaren la coalició Unión Centro Democrático (UCD). Una de les raons de la sobrerepresentació abans esmentada era l’afavoriment de les circumscripcions rurals, que tenien un vot més conservador que les urbanes, cosa que facilitava la victòria a UCD.

Lleida és una d’elles. A les eleccions de 1977*, aquesta circumscripció dóna 1 diputat a UCD i 2 diputats a les següents eleccions del 1979. Una altra força molt votada a Lleida, però, és la coalició catalanista Convergència i Unió (CiU), que sempre ha obtingut com a mínim 1 escó i un màxim de 2, disputant-se la diferència amb PSC-PSOE des que UCD s’escindeix i comença a perdre representació en pro d’Alianza Popular. Ens trobem, doncs, en una circumscripció on els 4 escons acaben repartits generalment entre 2 partits estables que s’emporten 3 escons, més un tercer que s’emporta la resta (menys a les eleccions del 1989, on 2 i 2 escons es concentraren entre CiU i PSC-PSOE). El tercer partit ha acostumat a canviar sempre entre el Partit Popular (PP) o Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Un contrast ben curiós: el centreesquerra espanyol i la dreta catalana predominen, i, depenent de la conjuntura política, es van alternant la dreta espanyola i el centreesquerra català.

Però què ha passat en les actuals eleccions? Un escó per partit: la successora de CDC Democràcia i Llibertat (DiL), ERC, En Comú Podem (En Comú) i el PSC-PSOE. Amb les actuals circumstàncies polítiques i econòmiques, era fàcil deduir que el PP no obtindria representació, però era molt difícil que hi hagués un repartiment d’escons tan igualitari entre les 4 forces polítiques més votades; de fet, l’últim escó se l’han estat rifant a l’últim moment DiL i el PSC-PSOE, formació sense quasi representació que s’ha salvat per uns 650 vots. Això evidencia un càstig per part de l’electorat lleidatà a aquestes dues formacions, que tot apunta a la gestió de la crisi per part de CDC i el pacte amb Ciutadans (C’s) per part del PSC a l’alcadia de Lleida ciutat, que ha tingut efectes negatius sobre la llengua vehicular de Lleida i Catalunya: el català (el PSC-PSOE ha quedat per darrere d’En Comú i ERC a Lleida ciutat). En global, una altra cosa queda ben clara: el canvi de l’electorat cap a l’esquerra i a favor, si més no, del dret a decidir, sobretot pels llurs escons que han aconseguit ERC i En Comú.

En definitiva, Lleida s’ha convertit en aquestes eleccions en el paradigma del canvi, trencant amb el bipartidisme afavorit pel rol de “frontissa” dels partits nacionalistes, així com també el trencament del vot conservador i centralista. Possiblement una de les raons per les quals s’ha degut això és la irrupció amb molta força de noves candidatures com En Comú o C’s, que han fet desestabilitzar l’antic panorama i crear incertesa, per la qual cosa ha evitat que l’electoral es mobilitzés a través del vot útil: els efectes psicològics abans esmentats s’han esvaït.

*Totes les dades electorals s’han extret del web Història electoral, menys les de les actuals, que són extretes del Diari Ara.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s