Eleccions a les Corts Generals espanyoles 2015: la sessió d’investidura

Ara mateix tot depèn del PSOE. Si hi ha algun impediment d’apropar aquest partit a Podemos (i En Comú) i els partits perifèrics, aquest és sens dubte el referèndum de Catalunya i, anant més enllà, el dret a l’autodeterminació com a mínim de les regions de l’Estat espanyol considerades per la seua Constitució com a “nacionalitats històriques”.

El PP i Ciutadans (C’s) reneguen completament d’això. Els partits perifèrics ho exigeixen, igual que Podemos, el qual dubto que hi renunciï, per compromís amb Catalunya i en En Comú. Fins que no s’ha qüestionat en una major profunditat no només l’organització territorial d’Espanya, sinó el seu règim polític en general, el PSOE ha ignorat el problema o l’ha considerat un mal menor. Ara els hi ha esclatat a la cara.

No només això. Les filtracions de les converses d’alguns dels seus barons, que equiparaven el trencament d’Espanya amb el del PSOE, deixen palès un marcat rerefons espanyolista del partit, que poc fa distanciar-los del sector PP/C’s en aquest terreny.

La suma d’aquests dos partits formen 163 escons. Si PSOE sumés amb els grups de Podemos i En Comú, el PNV i IU, donarien 167 escons, que amb les abstencions d’ERC, DiL, i Bildu, es podria formar govern sense importar què votaria Coalició Canària.

Però, com apropar-se a aquest espectre? Ja s’ha dit: amb l’acceptació del dret a l’autodeterminació.

L’escenari ideal per al PSOE seria enganxar aquest sector de l’hemicicle a través d’una reforma constitucional que contemplés el dret a decidir, però on ell pogués abstenir-se en la votació perquè, al final, PP i C’s guanyessin amb el “no”. Això comportaria obtenir el govern al mateix temps que no es mullaria per cap referèndum, com ha fet sempre. Un simple rentat de cara; allò que fan els bons conservadors: canviar les coses perquè res canviï. Paradoxal, oi?

Sens dubte, això és poc probable, ja que si el PSOE mencionés des d’un primer moment les seues intencions d’abstenir-se, no podríem dir que sigui un bon “xantatge”, per dir-ho així; i si no diu res… crearia un bon rebombori. Reitero la improbabilitat d’aquest escenari: en tals processos difícilment un partit va amb secretismes sobre què votarà, i encara més si depèn d’ell el resultat; per pressions dels altres, hauria de comprometre’s abans del moment oportú.

Però deixem-nos d’escenaris inversemblants. Què passarà d’aquí en un futur? Ni idea. Però continuo pensant que el PSOE és la variable clau, i crec no estar dient res que la gent no es pugui imaginar a aquestes altures.

Em moc per intuïció, doncs no tinc dades, però crec que hi ha un desajust entre els barons del PSOE per una banda, i l’electorat i la militància de base per l’altra. Mentre els primers tendeixen cap a l’immobilisme en l’àmbit territorial (com a màxim, a un federalisme adulterat), el segon grup potser acceptaria una reforma constitucional per implantar un federalisme on es reconegués el dret a l’autodeterminació.

Cal dir, però, que tant la militància i l’electorat (sobretot aquest últim, més volàtil) segurament no són homogenis en tot el territori: els votants del PSC a Catalunya poden tenir diferències substancials amb els del PSOE d’Extremadura (movent-nos sempre en l’àmbit territorial). Però ho considero més un problema generacional que qualsevol altra cosa: em costaria de creure que la majoria més jove d’aquests votants no acabessin decebuts amb la “gran coalició constitucionalista” amb PP i C’s.

Mai m’he sentit atret per aquest partit. Ni m’hi sento representat ni en sóc proper ideològicament, però té la clau perquè l’Estat obtingui per fi un govern veritablement d’esquerres. Un partit que presumeix de ser el partit d’esquerres per excel·lència en un país no ha de tenir tanta por de minvar encara més cap a l’esquerra com d’anar-se’n amb el sector reaccionari. Als seus militants fins i tot els hi donaré un humil consell: ser forts i desterrar els seus mandataris del tro, que perpetuen la continuïtat, i aprofitar aquesta situació com una oportunitat per reformar en profunditat el partit. Sí, és més fàcil dir-ho que fer-ho, però estic segur que a la llarga el PSOE sortiria guanyant amb aquesta jugada; un pacte amb C’s ja s’ha vist fracassat, i si hi afegeix el PP, crec que estarem davant l’autèntic suïcidi del partit, per molt que els seus “peixos grossos” diguin el contrari.

En definitiva, que m’he estès més del que volia, com sempre: les relacions de poder internes del PSOE i el que passi dintre les seues files pot determinar les negociacions i donar pistes de què passarà amb l’elecció del futur govern de l’Estat espanyol durant els pròxims dos mesos. Ara mateix tot depèn del PSOE.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s