Mes: diciembre 2016

Trump, Clinton, proteccionisme i neoliberalisme

Corre una imatge per la pàgina de Facebook Es de Politólogos on es mostren les xifres d’abstenció (en clara majoria) en les eleccions presidencials dels Estats Units (EUA), i la considera un factor important en l’elecció de l’actual candidat electe. Ho és. L’abstenció té uns efectes clars als resultats d’unes eleccions, evidentment: la manca de participació atorga més força als vots, justament per l’omissió dels abstencionistes. Però una cosa són aquests efectes merament tècnics i una altra la causa d’aquesta abstenció, que la susdita imatge relaciona amb la indiferència.

És fàcil caure en la tendència d’homogeneïtzar l’abstenció, justament per la mateixa raó per la qual no s’hauria de fer: perquè és totalment inescrutable; ni es pot saber a ciència certa què votarien els que no van votar si ho fessin, ni sabem per quina raó no van anar a votar. I és que en un país amb un sistema electoral tan particular, entre d’altres coses, les raons per abstenir-se poden passar d’una opció que depèn de la mera voluntat a una impossibilitat tècnica i/o física.

14963228_566687470192443_7854775685628141515_n
Imatge de la pàgina de Facebook Es de Politólogos.

Deixant de banda aquest incís, cal esmentar la decepció i horror quasi unànimes a l’Estat espanyol de veure Trump president. Qui vol un xenòfob, racista i masclista com aquest? Doncs bé, el discurs proteccionista de Trump és música per a les orelles d’una classe treballadora poc qualificada i que ha sofert els estreps del lliure comerç. El pitjor de tot és que algunes de les queixes que té Trump des de la perspectiva econòmica poden ser encertades i fins i tot defensades per l’esquerra; i al mateix temps, aquest discurs encaixa a la perfecció amb el nacionalisme xenòfob i racista.

Però cal dir que el que farà és completament incert. Un magnat que critica els tractats de lliure comerç i defensa el proteccionisme al mateix temps que defensa un model de desenvolupament estrictament economicista, que advoca per la baixada d’impostos (com a mínim a les rendes altes) i l’eliminació de qualsevol obstacle estatal en l’economia, com l’Obamacare o els acords contra el canvi climàtic…; digueu-me desconfiat, però ho trobo sospitós. Són contradiccions ideològiques que qui sap què en pot sorgir.

Si realment fa el que va prometre, en el millor dels casos potser farà augmentar realment el PIB, reduir el deute públic, controlar la inflació… Totes aquestes mesures macroeconòmiques que tan els agrada als tecnòcrates (neo)liberals… però a quin preu: amb un augment exponencial dels nivells de CO2 a l’atmosfera?, pèrdua de la igualtat d’oportunitats dels ciutadans estatunidencs sense cobertura de salut? Tot un conjunt de col·lectius que formen part de la idiosincràsia del país igual que la resta majoritària expatriats als seus respectius països d’origen (reducció de mà d’obra)? “No, que només farà fora als delinqüents”. I com ho farà: augmentant la presència policial en una societat on s’està acumulant més discriminació i odi cap a les minories (i no tan minories) de les que ja hi eren? I el més decebedor de tot per als seus votants: fins a quin punt el lliure mercat intern d’un país ja industrialitzat amb una economia exterior altament proteccionista millorarà les condicions laborals dels ciutadans dels EUA? A Espanya, el govern porta temps vanagloriant-se de la millora de la macroeconomia quan ni es pot dir que sigui fruit de les seves reformes (correlació no implica causalitat), ni es veu una millora en les condicions laborals de les classes treballadores i mitjanes. En general considero bastant corroborat que una cosa no implica l’altra.

Cal tindre en compte també que Trump és un polític, i aquesta lògica li ha funcionat perfectament en campanya; quin polític està obligat avui dia a complir amb allò promès? Això sí, el veig més capaç de realitzar les seves promeses sobre temes socials (immigració, dones, escalfament global…) que d’aplicar les polítiques econòmiques que ha mencionat.

Però la paradoxa que ha fet guanyar Trump, més que ell mateix, és la seva oponent. Adalid del liberalisme nord-americà, les idees de Hillary Clinton es poden contrastar amb les del candidat republicà: favorable tant a la defensa dels drets civils com al lliure mercat. Però justament aquest últim concepte és el que en alguns casos pot xocar amb el primer: quan el reclam dels mercats internacionals escanyen al treballador mitjà en nom de qualsevol llei econòmica en aquest procés de cerca dels beneficis. Els efectes que ha tingut la política expansionista dels EUA, recolzada tant pels republicans com pels demòcrates a cop de tractat de lliure comerç, són justament els que critica Trump i l’han portat a ser president.

Clinton representa el neoliberalisme que ha portat a la societat estatunidenca a la crisi econòmica, i a l’augment de la precarietat i de les desigualtats socials. Si no vols això, has d’empassar-te un proteccionisme dubtós de la mà d’un empresari milionari, racista, masclista i amb vincles amb l’extrema dreta. Si a sobre tenim en compte que part del seu electorat el vota sense tenir en compte aquestes últimes característiques (simplement per mala llet), ja ho tenim tot.

Davant les circumstàncies, no és tan extravagant l’àmplia abstenció en les eleccions dels Estats Units. L’esquerra queda fora i marginada del sistema polític de facto, i aquelles persones que busquen alguna cosa més que les contradiccions d’una sòbria socialdemocràcia que fa de vel per amagar una economia expansionista, o d’un proteccionisme restrictiu amb les llibertats civils però no amb les econòmiques, decideixen no participar en un joc on ja no hi ha possibilitats de guanyar. En la seva situació possiblement jo també m’abstindria.