Quan la mentida es viralitza

Es perpetua un atemptat, posem per cas al teu país, a prop de la teua ciutat. Quan el caos inicial ha desaparegut i només queden ferits i cadàvers al terra, algú aprofita per gravar l’escenari amb el telèfon mòbil. Aquest vídeo no tardarà a arribar al teu mòbil a través d’algun grup d’amics, a vegades fins i tot per varis grups t’arribarà el mateix vídeo.

Però no tot el que arriba són vídeos del desastre, també apareixen àudios i textos, sense font alguna i sense saber qui són els autors. La histèria col·lectiva es pot percebre fins i tot estant lluny del lloc dels fets. La gent especula, comparteix el que pot amb la creença que tota informació és bona; és llavors quan apareixen les notícies falses.

El mateix dia de l’atemptat, no sé si per por, morbositat o què, només apareixeran mentides sobre el fet: que si els terroristes han segrestat hostatges, que si l’autor dels l’atemptat és tal o qual, que si hi ha indicis d’un altre atemptat a la ciutat…

Normalment cal esperar unes 24 hores per començar a perfilar en els missatges un tint més polític, concretament xenòfob i racista. En general són textos que algú ha copiat de qualsevol pàgina d’informació viral, que busquen el clic ràpid en les xarxes a través de la demagògia i el sensacionalisme, i els traspassen via Whatsapp. La majoria d’aquest textos són notícies falses o basades en mitges veritats, mal informades, gens contrastades i plenes de fal·làcies. Les fonts de les quals provenen poden ser les ja esmentades pàgines d’informació viral o directament mitjans digitals amb una marcada línia editorial (d’extrema dreta, per què no dir-ho) que frega la manipulació, per no dir que la practiquen sistemàticament. Molts cops, aquests textos ja es van passar en algun altre moment, ja sigui pel Whatsapp o qualsevol altra xarxa social; és a dir, que ni tan sols estan actualitzats, tampoc s’esmenta la data per enlloc.

Després ens trobem amb l’actitud de la gent. Alguns es mantenen incrèduls al que llegeixen. D’altres fan justament el contrari i donen fe d’allò encara que no pensin com qui ho ha escrit: “si és cert, és que la realitat és aquesta, per tant, cal compartir-ho”, és el que me suposo que deuen pensar. El problema és que no és cert.

La facilitat de transmetre informació (inclús de publicar-la!) gràcies a les noves tecnologies fa que fins i tot els nadius digitals caiguin en el parany de creure falses alarmes i, a més, compartir-les. Són nadius digitals, sí, però potser mai ningú els ha ensenyat a contrastar informació. Els d’edat més avançada, per descomptat, tampoc se salven.

Però el pitjor de tot és que, encara que aquests textos fossin certs, no val la pena compartir-los. El Daesh (per les seues sigles en anglès) és una organització amb un desplegament de màrqueting i comunicació que riu-te’n tu de Goebbles. Tenen una revista en diferents idiomes (Dabiq), fan vídeos que semblen tràilers de pel·lícula i tenen una forta presència a la xarxa.

Mirem la fotografia d’alguns dels involucrats als successos de Barcelona i Cambrils: el més gran té 24 anys. De la cèl·lula d’Alcanar, el major en tenia 28, i dels detinguts sembla que n’hi ha un de 34. En tot cas, la majoria no passa dels 30. Una majoria que, en cas de no haver nascut a Catalunya, han passat gairebé tota la vida aquí.

20842294_1416905685013314_7126382022733351838_n
Els implicats en els casos de Barcelona i Cambrils.

La raó de la radicalització no està desxifrada. Com tot procés sociològic, segurament respon a una diversitat de factors. Un autor francès fins i tot afirma que “s’islamitza la radicalitat”, en comptes de radicalitzar-se l’islam. No obstant això, la teoria més estesa és que es tracta de joves influenciables, que han viscut (fins i tot nascut) aquí, però que se senten ciutadans de segona; joves amb perill d’exclusió social que ja tenen un menyspreu per la vida, i el Daesh els atorga un grup a on pertànyer i una missió que complir i on ser protagonistes. De fet, es creu que el 25% dels voluntaris internacionals que lluiten amb el Daesh són conversos a l’islam. L’ús continu d’Internet per accedir a pàgines on es fa proselitisme i propaganda de l’organització terrorista, juntament amb algun contacte que els influeixi i els capti, provoca que aquests joves decideixin participar-hi.

Després de tenir en compte això, cal preguntar-nos: ajuda compartir textos islamofòbics per les xarxes socials, encara que siguin veritat? Ho dubto. Perquè encara que siguin veritat, no vol dir que la realitat sigui aquella: és poden utilitzar dades reals per crear una realitat paral·lela. Però no cal entrar en aquest dilema, doncs la majoria d’aquests textos no són ni certs. El problema principal és que utilitzar aquests missatge és exactament el mateix que fa el Daesh: contaminar les mentalitats més dèbils de l’opinió pública per difondre l’odi. Un odi que fomenta la segregació, que propicia la marginació de grups ètnics i diferents col·lectius que poden acabar radicalitzant-se. Un odi que no només pot radicalitzar al minoritari, al marginat, sinó també al que se sent atacat per aquestes minories, fins al punt de cometre els seus propis atacs: recordem la dona morta a Charlottesville per part d’un neonazi, que també va decidir utilitzar un vehicle amb què penetrar indiscriminadament entre la multitud antifeixista. Ja tenim muntat el cercle viciós, i costa molt sortir-se’n.

He intentat aguantar les formes a l’hora d’escriure això, però el contrast entre la facilitat de compartir un contingut i la vagància que provoca contrastar-lo em resulta irritant. Perquè després et trobes amb autèntica merda (i perdó per l’expressió) al mòbil o a l’ordinador i la vergonya aliena de qui ho ha compartit. També cal reconèixer que no s’ha ensenyat mai a la ciutadania a lidiar amb la sobreinformació, però a vegades la impulsivitat és excessiva i t’acaba sorgint urticària quan veus publicacions que fins i tot es contradiuen amb el que aquesta persona va penjar fa dos dies.

Però no tot és dolent. Encara estem en bolquers en la utilització de les noves tecnologies. Cada cop, per sort, s’és més conscient dels problemes de compartir contingut quan passa alguna cosa com aquesta. Encara que la gent hauria de ser sempre selectiva a l’hora de compartir informació, i no només quan hi ha un atemptat, la responsabilitat també l’he pogut presenciar aquests dies.

Tot això deixant de banda quins països financen el Daesh i qui fa negocis amb ells, a on comet més atemptats el fonamentalisme islàmic i la relació que hi ha amb tantes migracions de refugiats (us en podeu fer la idea), i tota una sèrie de tòpics sobre el món àrab i musulmà que m’he quedat amb ganes de tractar; però he de reconèixer que això donaria per una altra publicació.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s