Mes: septiembre 2017

Visca la politització

“Si ets neutral en situacions d’injustícia, has escollit el costat de l’opressor. Si un elefant ha trepitjat la cua d’un ratolí i dius que ets neutral, el ratolí no apreciarà la teva neutralitat.” – Desmod Tutu

No, no ho dic amb sarcasme. I sí, sonarà polèmic, però sóc defensor de la politització, o com a mínim entesa de determinada manera. I això és així perquè la politització és inherent a la societat. És com les drogues: podràs prohibir-les, però existeixen, i pel simple fet d’existir ja hi ha la possibilitat de trobar-te-les; ja formen part d’aquest món.

A ningú li agrada la politització. Tothom la veu amb mals ulls i, quan parla d’ella, ho fa amb menyspreu i connotació negativa. També cal dir que és un d’aquells conceptes que s’utilitzen sovint però que tampoc seríem capaços de trobar-ne una definició clara que ens satisfés a tothom.

Segons el Gran Diccionari de la llengua catalana, polititzar és un verb transitiu amb dues accepcions. La primera: Donar un caire polític a una cosa que no en té; i la segona: Infondre consciència política a algú, fer-lo participar en la vida política. El diccionari de la RAE té accepcions gairebé idèntiques.

Suposo que la majoria de persones tenen al cap la primera accepció, que és la que pot tenir una connotació més negativa. Curiosament, i per paradoxal que soni, aquestes persones seran les menys polititzades (d’acord amb la segona accepció).

I és que donar un caire polític a una cosa que no en té està molt mal vist, perquè es fa per treure’n algun rèdit. El problema que hi veig en aquesta accepció és la dificultat de trobar alguna cosa que no tingui caire polític. Potser queda bé sobre el paper, però a la pràctica tot es relaciona amb tot en una societat, i trobar algun tema lliure de conflicte i interessos és gairebé impossible en una acció on l’ésser humà en sigui partícip.

La principal polèmica ha sorgit arran de la manifestació del dia 26 d’aquest agost contra el terrorisme a Barcelona. La utilització d’estelades i xiulets als membres del govern espanyol i el rei Felipe VI ha sigut objecte de vàries crítiques. Especialment, les crítiques han provingut per part de la premsa espanyola per l’actitud d’alguns manifestants. Com a resposta, per descomptat, també hi ha hagut crítiques de la utilització de la rojigualda no només a aquesta, sinó a moltes altres manifestacions contra el terrorisme, especialment el d’ETA.

En un primer moment, no acabo de veure la relació que hi havia per portar l’estelada. És més, si m’apuren podria dir que té més relació la bandera espanyola que l’estelada, perquè els que porten la primera ja la consideren prou representativa de Catalunya com a part d’una mateixa realitat nacional que Espanya; la funció seria la mateixa que portar una senyera, en representació a les fronteres (tant culturals com polítiques) on s’ha comès l’atemptat. En canvi, l’estelada té un significat més reivindicatiu en les aspiracions polítiques d’una regió com Catalunya, i que pot ser que sigui fins i tot provisional, perquè en una suposada independència de Catalunya s’haurà de definir si utilitzar-la com a bandera oficial o continuar amb la senyera i, si s’adopta aquesta última, l’estelada possiblement quedi marginada.

No obstant això, tampoc entenc els càntics de No nos engañan, Cataluña es España a una zona on hi havia vàries rojigualdas amb una gran pancarta que deia España contra el terrorismo ¡gracias Majestad!, la gratitud al rei de la qual tampoc entenc gaire.

I aquí està el quid de la qüestió. Espanya és un país tan curiós que la seua pròpia bandera oficial no significa el mateix per a tothom. Generalment, el que es pot veure en les manifestacions és que aquells que posen amb la bandera espanyola responen a un statu quo, i en el cas que vulguin canvia quelcom, és perquè res canviï. Aquesta és la llei primordial del conservador polític. És per això que els que són crítics amb l’establishment actual espanyol usen altres banderes, com la republicana o la independentista.

Davant d’una realitat com la que el rei i vàries empreses espanyoles mantenen relacions i negocis amb l’Aràbia Saudita, principal responsable de l’auge del Daesh juntament amb els EUA, o que Espanya sigui el setè exportador d’armes al món i la dictadura wahhabita el seu client més fidel, que hi hagi en la manifestació contra el terrorisme una pancarta on es doni les gràcies al rei és el primer acte de politització de la manifestació; una politització, entesa com a primera accepció, que nega o obvia una realitat. I una falta de respecte brutal per les víctimes, per què no dir-ho.

En canvi, que davant d’aquestes realitats hi hagi una forta xiulada als membres del govern espanyol, que hi hagi estelades i pancartes contra el comerç d’armes entre Espanya i l’Aràbia Saudita, que viola el dret internacional i la pròpia llei espanyola (que només la lloen quan volen), segurament serà el segon acte de politització, però amb una raó de ser totalment coherent amb el que es demana a la manifestació: la pau.

Perquè participar en una manifestació tots units per la pau i contra el terrorisme obviant una realitat que ha sigut causa (directa o indirecta) de la tragèdia, no és manera de manifestar-se per la pau; i no, tampoc és manera de lloar a les víctimes: és girar la cara i mirar cap a una altra banda. És ser un covard. Per tant, la gent ha d’estar polititzada (segons la segona accepció) per polititzar (segons la primera accepció) aquests actes, però des d’una perspectiva trencadora amb l’escenari que ha provocat la raó de ser de la manifestació.

Atorgar aquest caràcter polític a una situació que en principi ningú diria que la té, com la manifestació per la pau, pot posar damunt de la taula l’arrel d’un problema que s’ha d’arrencar d’una vegada per totes. Només aconseguirem un acte no polititzat quan aquest problema estigui solucionat; però al mateix temps, si hi ha terrorisme és per causes econòmiques, geoestratègiques, ideològiques, per diferències entre creences barrejades amb altres interessos… en definitiva, per causes polítiques. Així que ho tenim fotut si volem evitar la politització a l’hora que ens manifestem contra els efectes d’aquestes causes. Fotut i hipòcrita, com el rei, el govern espanyol i el seu seguici tenyit de dues franges roges per una de groga.

No, les rojigualdas no són políticament neutrals; i encara que per alguns només les estelades i els xiulets polititzen, ho fan de manera diferent: trenquen amb l’statu quo. Sempre que es polititzi per trencar amb una causa injusta, amb l’únic interès de trencar amb el problema per un benestar col·lectiu, per la utopia, si ens posem idealistes, benvinguda sigui la politització.

Anuncios