Mes: octubre 2017

1 d’octubre: ni oblit, ni perdó

Ens trobem en dos fronts oberts: un de milions de persones que han envaït els carrers aquests últims dies des de l’onze de setembre, i els milers de persones que han sortit aquest últims dies contra el referèndum.

Deixant de banda la quantitat, que és bastant notòria, podem veure que en el primer grup el més greu que ha succeït al llarg de totes les manifestacions són els tres cotxes de la Guàrdia Civil plens d’adhesius i pintades, els vidres trencats, algunes rodes punxades, i que els manifestants van utilitzar com a paperera. La veritat és que semblaven un Pollock cadascun d’ells, en tots els sentits de l’expressió.

Tot això, posem-ho en context, com a reacció del registre que es va fer a la Conselleria d’Economia de la Generalitat. És a dir, que en plena efervescència independentista i a un parell de setmanes del referèndum, l’Estat nega més que mai (en els últims anys) la sobirania de Catalunya i fa ús del seu paper autoritari per violar una de les institucions catalanes. En una regió (utilitzant el seu esquema mental) com Catalunya, on els anhels d’autogovern sempre han sigut tan altes, no veure-la com a una igual per part de l’Estat, encara que sigui de facto i no de iure, és fer les coses realment malament. Per això passa el que està passant.

1O
Un dels cotxes de la Guàrdia Civil amb els manifestants

En el bàndol contrari ens trobem que la majoria de mobilitzacions les han convocat grups d’extrema dreta, utilitzen sovint insults quan veuen algú sospitós a favor del referèndum, han intentat despenjar una pancarta amb un lema democràtic, criden proclames de subjugació de Catalunya vers Espanya, exacerbant encara més el problema abans esmentat; han cantat el Cara al Sol, han fet fora de la plaça on es manifestaven a uns altres manifestants a favor dels refugiats i, finalment, han arribat a escopinar i agredir a altres persones.

Espanya és una país curiós. A la publicació anterior ja vaig parlar una mica del tema, però ara és moment d’abordar-lo completament: ni la seua bandera oficial és acceptada per unanimitat entre tots els ciutadans espanyols que, a més, se senten com a tal; perquè, evidentment, no tothom se’n sent, principal falla d’aquest estat.

Què devien de pensar els que no se senten franquistes quan els adolescents del vídeo amb pintes de niño bien cantaven el Cara al Sol en una manifestació on eren ells? Què els hi passa pel cap als que intenten arrencar una pancarta on l’única cosa que hi diu és Més democràcia? No veuen que ells mateixos s’estan deixant en evidència? Que ells mateixos s’estan llançant una indirecta que no capten?

A qualsevol amb dos dits de front no se sentiria a gust en qualsevol d’aquestes manifestacions. Demostra que Espanya és reaccionària, és profundament conservadora, i les concessions que li ha donat a les autonomies era perquè no tenia altra sortida, perquè si no esclatava una revolució… o una altra guerra civil.

Tot i així, Espanya sempre ha negat les anomenades per la seua constitució com a nacionalitats històriques com a subjectes polítics. Sempre li ha molestat que es parlin altres llengües dintre el territori. Espanya sempre s’ha vanagloriat del macho ibérico, de la testosterona, de ser com més borrego millor. L’Espanya dels cacics i terratinents. L’Espanya que per defensar-se, nega la realitat dels altres. Curiosa manera de fer-se estimar.

És per això que Espanya té dues banderes: la rojigualda i la tricolor. Només una pot ser oficial, i va acabar sent la primera. Heus aquí el principal problema d’Espanya: quan l’actual oficialitat té les reminiscències fosques del passat, tot el que representa aquest estat manté un contingut autoritari.

El moviment independentista, com a moviment que naix d’una nació sense estat i en grups marginats, ha sorgit sobretot des de l’esquerra. Ara, és un moviment altament transversal, que manté la tolerància a la diversitat: el moviment independentista no hagués fotut fora als manifestats a favor dels refugiats, el moviment independentista no exclou per motiu d’ètnia o religió, el moviment independentista no demonitza els seus veïns.

Tos els meus ànims amb aquelles persones que, sentint-se espanyoles, han d’enarborar una bandera que no és l’oficial; perquè si volen canviar Espanya hi ha molt camí a recórrer. Alguns fins i tot hem perdut l’esperança: volem fotre el camp.

78
Muntatge sobre una de les actuacions de la Guàrdia Civil l’1 d’octubre. [Autor desconegut.]

Tot això de damunt va ser escrit un parell de dies abans de l’1 d’octubre. Ara només cal dir que la violència ja no l’ha exercida una massa d’espanyolistes d’extrema dreta descontrolats, sinó les pròpies institucions de l’Estat contra un acte que, per il·legal que sigui (la mateixa legalitat que es passen sovint pel folre els propis mandataris espanyols), era totalment pacífic i responia a una voluntat política amplíssima. No s’ha actuat d’acord amb unes lleis, s’ha actuat d’acord amb l’orgull d’aquesta Espanya casposa que li agrada defensar la seua unitat a cops de porra. Els joves han comprovat què se sent al ser perseguits i els grans han recordats moments que volien oblidats.

Els estibadors es van negar a col·laborar amb la policia arribada en vaixell; pagesos s’han solidaritzat amb la causa en diferents ciutats de Catalunya; sindicats i altres entitats han convocat vaga general pel dia 3 d’octubre; casos on les forces catalanes s’han encarat amb les de l’Estat, i els bombers que han defensat totalment la ciutadania; i finalment, aquesta mateixa ciutadania ha sortit a encarar-se amb les forces estatals d’una manera que recordava les revoltes del ’36. El PP està aconseguint quelcom que ni la CUP ho ha fet (o com a mínim, no totalment): estan transformant un procés d’identitat nacional en una revolució social. Però també estan sembrat l’odi i el rancor. El que s’està dient repetidament és que Espanya ha perdut Catalunya per sempre. I és que l’1 d’octubre no s’oblidarà.

Anuncios