Categoría: Gènere

La violència és violència?

Fal·làcia de l’home de palla: caricaturitzar una postura per facilitar l’atac; p. ex.: “els defensors del medi ambient es preocupen més pels cargols i els mussols que per les persones”.

El món i els seus dimonis – Carl Sagan

Una cosa semblant a la fal·làcia de l’home de palla ha passat aquests dies amb l’assassinat d’una dona per part de la seua parella, també dona. La violència exercida dintre d’una parella de lesbianes ha fet posar el crit al cel a vàries persones que qüestionen la definició del concepte de “violència de gènere”; la que més m’ha sobtat: la d’Empar Moliner, perquè ha adoptat un discurs que no m’esperava, d’ella; fet que m’ha motivat a escriure aquesta entrada.

El discurs, en aquest cas, compara l’assassinat d’aquesta dona amb els provocats per la violència masclista, i es queixa per què no hi ha la mateixa solidaritat i cobertura mediàtica amb aquesta mort com en les altres, deduint, finalment, que “la violència és violència”, vingui d’on vingui i la rebi qui la rebi.

Faig l’analogia d’aquest raonament amb la fal·làcia de l’home de palla perquè en últim terme s’acaba negant la violència contra les dones com a violència estructural i històrica, doncs la famosa frase “la violència és violència”, a part de tautològica, obvia aquest fet i acaba considerant que el greuge d’un delicte per violència de gènere és quelcom injust pels homes o que les feministes només consideren dignes de dol les dones assassinades per homes, igual que els defensors del medi ambient es preocupen més pels cargols i els mussols que per les persones (veure la cita del principi).

No. Una cosa no comporta l’altra. Les feministes veuen aquesta mort com una tragèdia, igual que qualsevol altra mort. És més, segurament aquest cas obrirà dintre del feminisme, que manté una estreta relació amb la comunitat LGBTIQ*, un debat sobre les diferències entre violència de gènere i violència intragènere, que fa referència al cas que ens pertoca; i quines són les causes d’una i l’altra. Però si no es coneix prou bé el moviment, ni se segueix, ni s’informa (cosa que, per desgràcia, molta gent fa), segurament hom es pensarà que el col·lectiu en defensa dels drets de les dones no tenen res a dir sobre aquest cas, cosa que no és certa.

De fet, el debat hauria de raure en el punt que acabem d’esmentar: les causes. Que la violència té el mateix resultat vingui d’on vingui és cert, i tothom ho sap, però les causes de la violència poden ser diverses, i s’han d’atacar de manera diversa. I això no comporta cap discriminació cap a ningú: un greuge de delicte per racisme no discrimina les persones blanques; un greuge de delicte per homofòbia no discrimina les persones heterosexuals; i un greuge de delicte per violència masclista no discrimina als homes.

No, tampoc els que reben abusos de les seves parelles dones. Perquè, un cop més, la causa de la violència és diferent, i s’ha de tracta de manera diferent. Per tant, la típica comparació que acostuma a sortir cada cert temps per les xarxes socials entre la violència d’un home contra una dona i viceversa parteix d’una base errònia: llurs formes de violència són qualitativament (i quantitativament) diferents.

Les mesures en defensa dels drets de les dones, com la Llei Integral contra la Violència de Gènere, tampoc discrimina als homes que se suïciden, ni als que són violats a les presons, ni als que són assassinats en l’àmbit domèstic, ni als que moren per accidents de trànsit… Totes aquestes desgràcies no són degudes a la Llei Integral, sinó a la cultura. Totes aquestes desgràcies no són menyspreades per les feministes, però elles se centren en la seua lluita concreta, igual que els antirracistes, els animalistes o qui defensi els drets de les persones amb diversitat funcional; i, com a home, sentir-se menyspreat per elles per enfocar-se en la seua causa mostra una manca greu de maduresa (i de lògica: recordeu la fal·làcia de l’home de palla? Militar primordialment en una causa no comporta menyspreu cap a una altra).

A part d’això, també cal recordar que la llei és una mesura que “educa” en base al càstig. S’aplica quan algú ja ha comès el delicte, però queda molt limitat com a mesura preventiva, per la qual cosa no pot ser causa de discriminacions (i no em parleu de denúncies falses, que ja sabem què diuen les dades oficials al respecte). Si el que es vol és prevenir la violència que hi ha darrere d’aquests comportaments, s’hauria de fer des de la coeducació i la pedagogia, cosa que no s’està fent. Al mateix temps, malgrat que pionera al seu moment, la Llei Integral contra la Violència de Gènere no és perfecta i sempre hi ha alguna cosa a millorar; però eradicar-la, com demanen alguns, és un error.

Que un home corri massa i mori en un accident de carretera; que un home heterosexual li faci por denunciar per maltractaments a la seua parella per vergonya o pel “què diran”; que un home se suïcidi perquè “no ha donat la talla” o que un home vegi en la decisió de violar a un altre una necessitat (perquè no hi ha dones a prop), no és degut a la Llei Integral contra la Violència de Gènere. Com ja hem dit, són fets culturals, perquè en l’actual estat de dret, on hi ha igualtat formal davant la llei (com a mínim sobre el paper), la desigualtat entre homes i dones rau, en bona part, en la cultura. I la cultura comporta simbologia, es tracta d’una violència simbòlica. Una cultura que obliga a l’home a actuar d’aquesta manera (i les dones de la manera contrària), i que si no ho fa, rebrà les conseqüències de la marginació i l’ostracisme de la masculinitat (a les dones les perjudica fins i tot seguir els seus rols al peu de la lletra, ja que el que es relaciona amb la feminitat es considera socialment inferior; no es tracta simplement de diferència, sinó de desigualtat).

Aquesta obligació a actuar així, juntament amb la relació entre masculinitat i tot allò que comporta violència, perillositat, agressivitat, etcètera, se’n diu rol de gènere. Aquest sistema basat en rols de gènere com el que acabem de definir és especialment perillós per les dones, però com veiem, també és un arma de doble fil per als homes. Sabeu qui va començar a qüestionar aquest model social que pot arribar a fer tan mal als homes, a part de les dones? El feminisme.

És justament el feminisme qui critica aquesta cultura que obliga als homes, en el pitjor dels casos, a matar-se entre sí i a matar dones; d’aquí que la violència de gènere reconegui només la violència exercida en les parelles heterosexuals per l’home contra la dona, perquè a part de ser la violència conjugal més comuna, alguns dels homes assassinats en casos de violència domèstica han sigut víctimes d’altres homes, possiblement per venjança al ser pare, nova parella, germà o fins i tot fill o filla de la dona agredida.

No conec tan bé aquest tipus de violència, però m’imagino que un dels mòbils d’una dona que assassina al seu marit pot ser l’excés de gelosia i una visió extremadament possessiva de les relacions de parella, però no pas perquè s’hi vegi amb el dret de fer-ho per ser ella dona i ell home, com passa a la inversa. Tots els maltractadors són gelosos i possessius, però en aquest cas l’home també s’aprofita del poder que li atorga els rols de gènere en la nostra cultura per subordinar la dona, encara que sigui de manera inconscient.

Aquesta visió gelosa i possessiva que pot arribar a fer que una dona mati el seu home (i viceversa, encara més comú) és fruit també d’una cultura romàntica determinada, que la podem veure en petites dosis (qui les sap veure són dosis gegants) en moltes pel·lícules, sèries, llibres… Sabeu qui critica aquesta visió de l’amor romàntic? Sí, el feminisme. He vist per les xarxes socials molts masclistes ridiculitzant les feministes per criticar això i després queixar-se com energúmens perquè, segons ells, les feministes “callen” quan una dona mata al seu marit. És el que passa quan hom parla i no s’informa. Per això m’ha sobtat tant la resposta de Moliner: s’aproxima al discurs d’aquesta gent. Per cert, els homes assassinats per les seues dones el 2014, any de l’últim informe del Consell General del Poder Judicial, són 8, no 30; i dos d’ells tenien situacions irregulars per maltractaments contra les seues respectives parelles.

Amb tot això no vull dir que no es pugui posar sobre la taula el concepte de “violència de gènere”, bàsicament perquè el més segur que hi hagi diferències bastant clares entre jurisdiccions de diferents països o, dins d’un propi país, entre la definició jurídica i la que se’n faci des d’un punt de vista més teòric dintre del món acadèmic en els anomenats com a “estudis de gènere”, així com també dintre dels moviments socials. En el cas d’Espanya, per exemple, la Llei defineix la violència de gènere com una violència dintre de l’àmbit de la parella, mentre que el portal Feminicidio.net extrapola el concepte fora d’aquesta, per això el seu recompte sempre és major a les dades oficials, arribant a comptar fins a més de 100 dones mortes durant el 2016. És més, al final de la pàgina hi ha un apartat d’homes assassinats per violència masclista, pel que això ja perfila una mica més els conceptes, atorgant una diferència entre violència de gènere i violència masclista.

És important obrir el debat també, en el cas esmentat de la parella lesbiana, sobre les diferències entre violència de gènere i violència intragènere, per continuar afinant conceptes; però el que no es pot fer és amagar-los darrere la tautologia “la violència és violència” perquè et carregues tot un marc jurídic, polític, social, teòric i fins i tot pràctic que ha aconseguit avançar molt en la lluita contra la violència advers les dones, considerada per l’Organització Mundial de la Salut com una epidèmia global.

En resum, el que vull dir és que cal deixar de comparar dades i fets que no tenen res a veure i poden comportar interpretacions nocives; que no es despolititzi la lluita contra la violència de gènere amb la frase feta de “la violència és violència”, perquè si no, no avançarem; i finalment, que els homes siguin conscients que tenen un espai dintre del feminisme, però amb un paper d’introspecció i reflexió, que comencin a ser autocrítics i deixin de sentir-se víctimes cada cop que una feminista o dona en general els diu que són socialment privilegiats, per complicades que les seues respectives vides els semblin: creure que no hi ha ningú en una situació de major desavantatge que tu és un error greu d’egolatria, egoisme i egocentrisme.

Anuncios