Categoría: Política

De cara al 21D

Desànim, cansament, frustració, mala llet, decepció i algun que altre intent d’atorgar esperança a la resta és el que noto pel que fa a la situació de l’independentisme en els cercles propers durant els últims dies.

Només es pot culpar a la gent de tot això per la seva ingenuïtat a l’hora de creure que obtenir la independència seria tan senzill; ni amb una DUI, molt poc efectiva si no tens la comunitat internacional a favor o, com a mínim, un fort control territorial. D’això culpo, també, al mateix govern de Catalunya.

Puc entendre que, en una part de les seues entranyes, hom vulgui creure que l’Estat no utilitzarà els recursos més bruts contra una població o unes institucions concretes; així ho creia jo, més per temor al que pugui passar que no pas per convicció, abans de l’1 d’octubre. Però ràpidament te n’adones de quina pasta està fet l’estat espanyol, i un cop passat el referèndum, pensar que aquest no tornarà a utilitzar tota la força necessària (tant física com juridicopolítica) per aixafar l’adversari, és pecar d’ingenu, i el govern català va pecar d’ingenu si el que diuen la consellera Ponsantí i ERC és cert.

Grosso modo, sembla que l’espanyolisme està guanyant aquesta batalla: el Major dels mossos cessat i imputat; les dues personalitats públiques més destacables del moviment independentista actualment són a la presó; el govern català cessat també en funcions; el seu president i quatre consellers marxats a Brussel·les; altres vuit consellers a la presó; el conseller que queda, dimitit un dia abans de ser proclamada definitivament la DUI; membres de la mesa del parlament també han passat per la presó, i veurem com continuarà la cosa; i finalment, Amnistia Internacional sembla donar la raó als unionistes quan assegura que totes les persones empresonades no són ni preses polítiques ni preses de consciència.

Als fets li sumem les narracions. La premsa mediàtica és descaradament contrària a l’independentisme, i justament la cadena pública que es volia intervenir des de Madrid per considerar-la parcial (cap al bàndol independentista), porta més defensors del bàndol contrari a les tertúlies que ho ha fet mai TVE i bona part de la resta de cadenes, més enllà d’entrevistes puntuals, generalment a càrrecs públics. Tot aquest desplegament mediàtic, on es repeteix dia sí i dia també els mateixos mantres, ha fet preguntar-me fins i tot a mi si no haurem arribat massa lluny, si realment és justificable la utilització de la justícia per part de l’Estat. Ja es coneix la famosa cita atribuïda a Goebbels: Una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat.

I a sobre, tenint en compte que en l’època de la postveritat ja no se’n diuen de mentides, sinó que s’utilitzen més les veritats a mitges. Perquè sí, puc reconèixer que el referèndum de l’1 d’octubre era il·legal per l’ordenament jurídic espanyol, puc reconèixer que era il·legal la llei de transitorietat i la declaració d’independència, puc reconèixer que hi va haver desobediència tant de la ciutadania com de les institucions catalanes; de fet, encara que Junts pel Sí (sobretot PDeCat) sempre ho ha intentat evitar, la desobediència, davant d’un estat immobilista, era tard o d’hora inevitable.

Però no, no ens mereixem que se’ns violi la nostra sobirania, s’engarjoli representants electes i s’estomaqui ciutadans. No era il·legal també el 9N? Doncs no hi va córrer la sang ni es va empresonar a ningú. Fet que també fa pregunta-me per què es van jutjar als representants polítics del moment. Quina diferència hi havia per l’Estat respecte l’1 d’octubre?

Tornant al tema, el que ha fet plantejar-me que pugui arribar a ser certa la frase que hem sentit sense parar últimament, d’una manera o una altra, de s’ho mereixen per violar la llei és la descontextualització  dels fets a través del temps. Si estirem el fil tot apunta cap al 2006 (per no parlar de fets històrics), però que, per evitar allargar el text, ens detindrem fa 5 anys, quan es va començar a reivindicar la independència de manera explícita i àmplia per part de la ciutadania, aprofitant la conjuntura tant cultural i identitària com econòmica, on el govern del moment s’hi va sumar trobant-hi un nínxol electoral.

Una de les preguntes més qüestionades que es feia la gent a les portes de l’1 d’octubre i la DUI era per què s’ha tardat tant a fer-ho. Doncs perquè durant aquests 5 anys hem intentat trobar una via alternativa al camí sense sortida que ens imposava el govern de Madrid.

Eleccions anticipades el 25 de novembre del 2012, consulta el 9 de novembre del 2014, altres eleccions anticipades plebiscitàries el 27 de setembre del 2015, i finalment, el referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Quatre intents de succedanis, per dir-ho d’alguna manera, a una consulta per saber què vol la ciutadania catalana. Una consulta que no arriba, en vinculant ni no vinculant; ni s’ha materialitzat en altres propostes: ni pacte fiscal, ni federalisme, ni reforma constitucionalres.

No, no ha sigut culpa nostra. S’ha arribat a on s’ha arribat pel mur infranquejable del PP (i gairebé tota l’oposició), que a obligat a les institucions catalanes a obeir una àmplia voluntat popular a marxes forçades, a intentar avançar pas rere pas malgrat el mur que hi havia davant els seus nassos, fins que no ha quedat altra alternativa que intentar saltar-lo. Després arriben les acusacions per rebel·lió i sedició, entre d’altres. No sé si re-interpretar la famosa dita feta la llei, feta la trampa per com els jutges espanyols interpreten la legislació espanyola, la qual, ja de per si, dista més que ninguna de ser perfecta dintre del grup de països que anomenem democràcies consolidades.

Sens dubte, hem fet esforços per parlar amb l’Estat, i sense comptar amb les concessions de Puigdemont abans de proclamar la DUI. Però, fent una mica d’autocrítica, el govern català no podia pensar que un estat amb reminiscències autoritàries com l’espanyol no l’acusés de varis delictes, encara que sigui agafats pels pèls i violant drets fonamentals dels acusats durant el processament. Perquè sí, per molt estrany que els hi sembli als que criden a pulmó obert Puigdemont a prisión, els delinqüents, fins i tot els més sanguinaris, segueixen tenint drets. Molts ho saben perfectament quan els toca defensar la presumpció d’innocència de  presumptes violadors, però sembla que en altres casos se’ls hi oblida*.

La meua intenció està a les antípodes de justificar l’actuació d’una fiscalia amb forta dependència del legislatiu i uns jutges que superposen la indivisibilitat d’Espanya als drets humans, i que ja van quedar en evidència quan la justícia belga va deixar en llibertat a Puigdemont sense deixar-lo sortir del país (el primer resultat útil que se’n pot extreure, de moment, de la fugida de Puigdemont a Bèlgica). Simplement, Catalunya havia d’estar preparada o com a mínim ser conscient per aquest atac frontal de l’Estat.

La pregunta que se’m formula, però, és: com? Seguida de: hi havia alguna altra forma de continuar amb l’empresa no ja d’un estat independent, sinó d’un simple referèndum, enfront d’un estat que no va trencar amb el franquisme, govern actual del qual és d’un partit fundat per un franquista? I que podríem rematar amb la pregunta maleïda: de què ha servit, doncs, tot això?

En termes pràctics, a l’hora d’aconseguir la República Catalana, de res. Però sembla que l’anhel per aconseguir ara mateix unes estructures d’estat està ennuvolant les eleccions del 21 de desembre, unes eleccions convocades pel mateix govern central, que haurà d’acatar sí o sí el seu resultat. Que diu Rajoy que tornarà a aplicar el 155 si guanya un cop més l’independentisme amb un programa fora de la llei? Sí, però hi ha una reivindicació que ni l’exfiscal Maza ni la jutgessa Lamela serien capaços d’acusar-la d’il·legal: un referèndum pactat, ja sigui a través d’una reforma constitucional o d’alguna forma que faciliti el debat i el posterior exercici d’un referèndum sobre el tema.

El PP no ho acatarà, em direu, no només per desavinença ideològica, sinó perquè dirà que l’aritmètica parlamentaria no es favorable. Sí, ja ho sé, me’ls conec, però davant de l’incompliment d’un mandat sorgit d’unes eleccions que ells han convocat, legal com ells volien i amb una majoria aclaparadora que defensi, d’alguna manera o altra, un referèndum, el desgast pot ser molt fort, i a base de desgast s’ha d’anar guanyant l’enemic, perquè en política ni les revolucions es couen d’un dia per l’altre.

L’exigència del referèndum també hauria d’anar acompanyada de la llibertat de totes les persones empresonades i la retirada del 155, reivindicacions que les esmento, però que em semblen òbvies. Es tracta d’una base de partida on s’hi podrien sumar partits fins ara indecisos, com els comuns, i aconseguir una majoria i legitimitat que cap majoria silenciosa seria capaç d’aplacar. Ells hauran convocat eleccions i ells les hauran perdut estrepitosament i sense el beneplàcit de dir que el que es demana està fora de la llei.

Que això canviaria el full de ruta dels independentistes? Potser sí, però, tornant a la pregunta anterior, quina altra cosa es podria fer més, que no fos l’enfrontament directe? Ha de quedar clar que no estem al final de res, que caldrà paciència, i potser la millor manera de gestionar-la és tornant a allí on sabem segur que podem guanyar i construir un futur amb majoria aclaparadora: no podríem aprofitar una reforma constitucional per abastir més drets i garanties a la ciutadania i que la mateixa població espanyola ens recolzés (la que encara no ens ha tractat de nazis, la resta no ho farà mai) en cas que els unionistes vulguin exigir una consulta a tota Espanya? Us imagineu una convergència de l’independentisme, encara que sigui defensant un referèndum, amb els moviments en defensa del drets socials, polítics, econòmics i culturals? Una convergència dels CDR amb totes les marees, per exemple? Potser aquesta és la millor manera d’eixamplar la base social que necessitem per, quan arribi el moment, no sé com ni quan, puguem construir efectivament l’estat català. Potser la unilateralitat l’haurem d’exercir nosaltres mateixos, i no les institucions. Potser és ara quan hem d’anar sense presses, pas a pas, amb peus de plom i guanyar-nos la desitjada majoria en un futur.

Manifestacio-retallades-ensenyament-Edu_Bayer_EDIIMA20121008_0072_5
El groc, color protagonista aquests dies, també és el color en defensa de l’educació pública catalana, al punt de mira de l’espanyolisme. / Foto publicada a eldiario.es / Edu Bayer

Potser al final resulta que aquesta situació tan desesperada per Catalunya era la que Catalunya necessitava. Potser posar-nos, a nosaltres i a l’Estat, contra les cordes era la solució perquè aquest prengui la iniciativa per voler canviar una realitat que no li agrada. Potser resultarà que servirà d’alguna cosa, tot aquest merder. Potser peco d’optimista.

Qui sap? En aquest escenari incert, tothom té moltes preguntes, però ninguna resposta a ciència certa.


*Faig aquesta relació perquè Espanya, sense voler frivolitzar la violència de gènere, es comporta com un maltractador de manual vers Catalunya; i és que la idiosincràsia del nacionalisme espanyol no només és profundament masclista, sinó també xenòfoba, racista i homòfoba; d’això potser en parlaré en un altre moment.

Anuncios

1 d’octubre: ni oblit, ni perdó

Ens trobem en dos fronts oberts: un de milions de persones que han envaït els carrers aquests últims dies des de l’onze de setembre, i els milers de persones que han sortit aquest últims dies contra el referèndum.

Deixant de banda la quantitat, que és bastant notòria, podem veure que en el primer grup el més greu que ha succeït al llarg de totes les manifestacions són els tres cotxes de la Guàrdia Civil plens d’adhesius i pintades, els vidres trencats, algunes rodes punxades, i que els manifestants van utilitzar com a paperera. La veritat és que semblaven un Pollock cadascun d’ells, en tots els sentits de l’expressió.

Tot això, posem-ho en context, com a reacció del registre que es va fer a la Conselleria d’Economia de la Generalitat. És a dir, que en plena efervescència independentista i a un parell de setmanes del referèndum, l’Estat nega més que mai (en els últims anys) la sobirania de Catalunya i fa ús del seu paper autoritari per violar una de les institucions catalanes. En una regió (utilitzant el seu esquema mental) com Catalunya, on els anhels d’autogovern sempre han sigut tan altes, no veure-la com a una igual per part de l’Estat, encara que sigui de facto i no de iure, és fer les coses realment malament. Per això passa el que està passant.

1O
Un dels cotxes de la Guàrdia Civil amb els manifestants

En el bàndol contrari ens trobem que la majoria de mobilitzacions les han convocat grups d’extrema dreta, utilitzen sovint insults quan veuen algú sospitós a favor del referèndum, han intentat despenjar una pancarta amb un lema democràtic, criden proclames de subjugació de Catalunya vers Espanya, exacerbant encara més el problema abans esmentat; han cantat el Cara al Sol, han fet fora de la plaça on es manifestaven a uns altres manifestants a favor dels refugiats i, finalment, han arribat a escopinar i agredir a altres persones.

Espanya és una país curiós. A la publicació anterior ja vaig parlar una mica del tema, però ara és moment d’abordar-lo completament: ni la seua bandera oficial és acceptada per unanimitat entre tots els ciutadans espanyols que, a més, se senten com a tal; perquè, evidentment, no tothom se’n sent, principal falla d’aquest estat.

Què devien de pensar els que no se senten franquistes quan els adolescents del vídeo amb pintes de niño bien cantaven el Cara al Sol en una manifestació on eren ells? Què els hi passa pel cap als que intenten arrencar una pancarta on l’única cosa que hi diu és Més democràcia? No veuen que ells mateixos s’estan deixant en evidència? Que ells mateixos s’estan llançant una indirecta que no capten?

A qualsevol amb dos dits de front no se sentiria a gust en qualsevol d’aquestes manifestacions. Demostra que Espanya és reaccionària, és profundament conservadora, i les concessions que li ha donat a les autonomies era perquè no tenia altra sortida, perquè si no esclatava una revolució… o una altra guerra civil.

Tot i així, Espanya sempre ha negat les anomenades per la seua constitució com a nacionalitats històriques com a subjectes polítics. Sempre li ha molestat que es parlin altres llengües dintre el territori. Espanya sempre s’ha vanagloriat del macho ibérico, de la testosterona, de ser com més borrego millor. L’Espanya dels cacics i terratinents. L’Espanya que per defensar-se, nega la realitat dels altres. Curiosa manera de fer-se estimar.

És per això que Espanya té dues banderes: la rojigualda i la tricolor. Només una pot ser oficial, i va acabar sent la primera. Heus aquí el principal problema d’Espanya: quan l’actual oficialitat té les reminiscències fosques del passat, tot el que representa aquest estat manté un contingut autoritari.

El moviment independentista, com a moviment que naix d’una nació sense estat i en grups marginats, ha sorgit sobretot des de l’esquerra. Ara, és un moviment altament transversal, que manté la tolerància a la diversitat: el moviment independentista no hagués fotut fora als manifestats a favor dels refugiats, el moviment independentista no exclou per motiu d’ètnia o religió, el moviment independentista no demonitza els seus veïns.

Tos els meus ànims amb aquelles persones que, sentint-se espanyoles, han d’enarborar una bandera que no és l’oficial; perquè si volen canviar Espanya hi ha molt camí a recórrer. Alguns fins i tot hem perdut l’esperança: volem fotre el camp.

78
Muntatge sobre una de les actuacions de la Guàrdia Civil l’1 d’octubre. [Autor desconegut.]

Tot això de damunt va ser escrit un parell de dies abans de l’1 d’octubre. Ara només cal dir que la violència ja no l’ha exercida una massa d’espanyolistes d’extrema dreta descontrolats, sinó les pròpies institucions de l’Estat contra un acte que, per il·legal que sigui (la mateixa legalitat que es passen sovint pel folre els propis mandataris espanyols), era totalment pacífic i responia a una voluntat política amplíssima. No s’ha actuat d’acord amb unes lleis, s’ha actuat d’acord amb l’orgull d’aquesta Espanya casposa que li agrada defensar la seua unitat a cops de porra. Els joves han comprovat què se sent al ser perseguits i els grans han recordats moments que volien oblidats.

Els estibadors es van negar a col·laborar amb la policia arribada en vaixell; pagesos s’han solidaritzat amb la causa en diferents ciutats de Catalunya; sindicats i altres entitats han convocat vaga general pel dia 3 d’octubre; casos on les forces catalanes s’han encarat amb les de l’Estat, i els bombers que han defensat totalment la ciutadania; i finalment, aquesta mateixa ciutadania ha sortit a encarar-se amb les forces estatals d’una manera que recordava les revoltes del ’36. El PP està aconseguint quelcom que ni la CUP ho ha fet (o com a mínim, no totalment): estan transformant un procés d’identitat nacional en una revolució social. Però també estan sembrat l’odi i el rancor. El que s’està dient repetidament és que Espanya ha perdut Catalunya per sempre. I és que l’1 d’octubre no s’oblidarà.

Visca la politització

“Si ets neutral en situacions d’injustícia, has escollit el costat de l’opressor. Si un elefant ha trepitjat la cua d’un ratolí i dius que ets neutral, el ratolí no apreciarà la teva neutralitat.” – Desmod Tutu

No, no ho dic amb sarcasme. I sí, sonarà polèmic, però sóc defensor de la politització, o com a mínim entesa de determinada manera. I això és així perquè la politització és inherent a la societat. És com les drogues: podràs prohibir-les, però existeixen, i pel simple fet d’existir ja hi ha la possibilitat de trobar-te-les; ja formen part d’aquest món.

A ningú li agrada la politització. Tothom la veu amb mals ulls i, quan parla d’ella, ho fa amb menyspreu i connotació negativa. També cal dir que és un d’aquells conceptes que s’utilitzen sovint però que tampoc seríem capaços de trobar-ne una definició clara que ens satisfés a tothom.

Segons el Gran Diccionari de la llengua catalana, polititzar és un verb transitiu amb dues accepcions. La primera: Donar un caire polític a una cosa que no en té; i la segona: Infondre consciència política a algú, fer-lo participar en la vida política. El diccionari de la RAE té accepcions gairebé idèntiques.

Suposo que la majoria de persones tenen al cap la primera accepció, que és la que pot tenir una connotació més negativa. Curiosament, i per paradoxal que soni, aquestes persones seran les menys polititzades (d’acord amb la segona accepció).

I és que donar un caire polític a una cosa que no en té està molt mal vist, perquè es fa per treure’n algun rèdit. El problema que hi veig en aquesta accepció és la dificultat de trobar alguna cosa que no tingui caire polític. Potser queda bé sobre el paper, però a la pràctica tot es relaciona amb tot en una societat, i trobar algun tema lliure de conflicte i interessos és gairebé impossible en una acció on l’ésser humà en sigui partícip.

La principal polèmica ha sorgit arran de la manifestació del dia 26 d’aquest agost contra el terrorisme a Barcelona. La utilització d’estelades i xiulets als membres del govern espanyol i el rei Felipe VI ha sigut objecte de vàries crítiques. Especialment, les crítiques han provingut per part de la premsa espanyola per l’actitud d’alguns manifestants. Com a resposta, per descomptat, també hi ha hagut crítiques de la utilització de la rojigualda no només a aquesta, sinó a moltes altres manifestacions contra el terrorisme, especialment el d’ETA.

En un primer moment, no acabo de veure la relació que hi havia per portar l’estelada. És més, si m’apuren podria dir que té més relació la bandera espanyola que l’estelada, perquè els que porten la primera ja la consideren prou representativa de Catalunya com a part d’una mateixa realitat nacional que Espanya; la funció seria la mateixa que portar una senyera, en representació a les fronteres (tant culturals com polítiques) on s’ha comès l’atemptat. En canvi, l’estelada té un significat més reivindicatiu en les aspiracions polítiques d’una regió com Catalunya, i que pot ser que sigui fins i tot provisional, perquè en una suposada independència de Catalunya s’haurà de definir si utilitzar-la com a bandera oficial o continuar amb la senyera i, si s’adopta aquesta última, l’estelada possiblement quedi marginada.

No obstant això, tampoc entenc els càntics de No nos engañan, Cataluña es España a una zona on hi havia vàries rojigualdas amb una gran pancarta que deia España contra el terrorismo ¡gracias Majestad!, la gratitud al rei de la qual tampoc entenc gaire.

I aquí està el quid de la qüestió. Espanya és un país tan curiós que la seua pròpia bandera oficial no significa el mateix per a tothom. Generalment, el que es pot veure en les manifestacions és que aquells que posen amb la bandera espanyola responen a un statu quo, i en el cas que vulguin canvia quelcom, és perquè res canviï. Aquesta és la llei primordial del conservador polític. És per això que els que són crítics amb l’establishment actual espanyol usen altres banderes, com la republicana o la independentista.

Davant d’una realitat com la que el rei i vàries empreses espanyoles mantenen relacions i negocis amb l’Aràbia Saudita, principal responsable de l’auge del Daesh juntament amb els EUA, o que Espanya sigui el setè exportador d’armes al món i la dictadura wahhabita el seu client més fidel, que hi hagi en la manifestació contra el terrorisme una pancarta on es doni les gràcies al rei és el primer acte de politització de la manifestació; una politització, entesa com a primera accepció, que nega o obvia una realitat. I una falta de respecte brutal per les víctimes, per què no dir-ho.

En canvi, que davant d’aquestes realitats hi hagi una forta xiulada als membres del govern espanyol, que hi hagi estelades i pancartes contra el comerç d’armes entre Espanya i l’Aràbia Saudita, que viola el dret internacional i la pròpia llei espanyola (que només la lloen quan volen), segurament serà el segon acte de politització, però amb una raó de ser totalment coherent amb el que es demana a la manifestació: la pau.

Perquè participar en una manifestació tots units per la pau i contra el terrorisme obviant una realitat que ha sigut causa (directa o indirecta) de la tragèdia, no és manera de manifestar-se per la pau; i no, tampoc és manera de lloar a les víctimes: és girar la cara i mirar cap a una altra banda. És ser un covard. Per tant, la gent ha d’estar polititzada (segons la segona accepció) per polititzar (segons la primera accepció) aquests actes, però des d’una perspectiva trencadora amb l’escenari que ha provocat la raó de ser de la manifestació.

Atorgar aquest caràcter polític a una situació que en principi ningú diria que la té, com la manifestació per la pau, pot posar damunt de la taula l’arrel d’un problema que s’ha d’arrencar d’una vegada per totes. Només aconseguirem un acte no polititzat quan aquest problema estigui solucionat; però al mateix temps, si hi ha terrorisme és per causes econòmiques, geoestratègiques, ideològiques, per diferències entre creences barrejades amb altres interessos… en definitiva, per causes polítiques. Així que ho tenim fotut si volem evitar la politització a l’hora que ens manifestem contra els efectes d’aquestes causes. Fotut i hipòcrita, com el rei, el govern espanyol i el seu seguici tenyit de dues franges roges per una de groga.

No, les rojigualdas no són políticament neutrals; i encara que per alguns només les estelades i els xiulets polititzen, ho fan de manera diferent: trenquen amb l’statu quo. Sempre que es polititzi per trencar amb una causa injusta, amb l’únic interès de trencar amb el problema per un benestar col·lectiu, per la utopia, si ens posem idealistes, benvinguda sigui la politització.

Eleccions generals del 2015: què ha passat a Lleida?

Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), hi ha 299.069 electors residents a la circumscripció de Lleida, la qual té una magnitud de 4 escons. A la circumscripció de Barcelona, en canvi, hi ha 3.974.403 electors residents al territori, amb una magnitud de 31 escons. Això fa que a Lleida hi hagi un diputat per cada 74.767 ciutadans aproximadament, mentre que Barcelona té un diputat per cada 128.207 ciutadans, també de manera aproximada. Per tant, en comparació, Lleida és una circumscripció amb més representació en proporció que la de Barcelona.

El principal factor d’aquesta desigualtat representativa és l’establiment d’unes circumscripcions amb una demografia molt diferent, que coincideixen amb les províncies. A Lleida concretament, amb 4 escons assignats, els tercers partits a nivell estatal ho tenen difícil, sobretot tenint en compte l’augment de la competència a causa dels partits nacionalistes perifèrics, que tenen un electorat molt concentrat i acostumen a obtenir representació; l’actual sistema electoral no els perjudica.

Als anomenats efectes mecànics, hi afegim també els psicològics. Els ciutadans coneixen quins seran els partits més votats i, si saben quants escons té la seva circumscripció, hi ha una major tendència a utilitzar el vot útil, que en primer lloc busca que no guanyi el menys desitjat, i en segon lloc s’anhela que el vot estigui representat a les institucions.

L’actual sistema electoral espanyol fou instaurat amb la intenció d’afavorir al partit majoritari en les primeres eleccions espanyoles el 1977 per assegurar un govern estable; les elits governants en aquell moment formaren la coalició Unión Centro Democrático (UCD). Una de les raons de la sobrerepresentació abans esmentada era l’afavoriment de les circumscripcions rurals, que tenien un vot més conservador que les urbanes, cosa que facilitava la victòria a UCD.

Lleida és una d’elles. A les eleccions de 1977*, aquesta circumscripció dóna 1 diputat a UCD i 2 diputats a les següents eleccions del 1979. Una altra força molt votada a Lleida, però, és la coalició catalanista Convergència i Unió (CiU), que sempre ha obtingut com a mínim 1 escó i un màxim de 2, disputant-se la diferència amb PSC-PSOE des que UCD s’escindeix i comença a perdre representació en pro d’Alianza Popular. Ens trobem, doncs, en una circumscripció on els 4 escons acaben repartits generalment entre 2 partits estables que s’emporten 3 escons, més un tercer que s’emporta la resta (menys a les eleccions del 1989, on 2 i 2 escons es concentraren entre CiU i PSC-PSOE). El tercer partit ha acostumat a canviar sempre entre el Partit Popular (PP) o Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Un contrast ben curiós: el centreesquerra espanyol i la dreta catalana predominen, i, depenent de la conjuntura política, es van alternant la dreta espanyola i el centreesquerra català.

Però què ha passat en les actuals eleccions? Un escó per partit: la successora de CDC Democràcia i Llibertat (DiL), ERC, En Comú Podem (En Comú) i el PSC-PSOE. Amb les actuals circumstàncies polítiques i econòmiques, era fàcil deduir que el PP no obtindria representació, però era molt difícil que hi hagués un repartiment d’escons tan igualitari entre les 4 forces polítiques més votades; de fet, l’últim escó se l’han estat rifant a l’últim moment DiL i el PSC-PSOE, formació sense quasi representació que s’ha salvat per uns 650 vots. Això evidencia un càstig per part de l’electorat lleidatà a aquestes dues formacions, que tot apunta a la gestió de la crisi per part de CDC i el pacte amb Ciutadans (C’s) per part del PSC a l’alcadia de Lleida ciutat, que ha tingut efectes negatius sobre la llengua vehicular de Lleida i Catalunya: el català (el PSC-PSOE ha quedat per darrere d’En Comú i ERC a Lleida ciutat). En global, una altra cosa queda ben clara: el canvi de l’electorat cap a l’esquerra i a favor, si més no, del dret a decidir, sobretot pels llurs escons que han aconseguit ERC i En Comú.

En definitiva, Lleida s’ha convertit en aquestes eleccions en el paradigma del canvi, trencant amb el bipartidisme afavorit pel rol de “frontissa” dels partits nacionalistes, així com també el trencament del vot conservador i centralista. Possiblement una de les raons per les quals s’ha degut això és la irrupció amb molta força de noves candidatures com En Comú o C’s, que han fet desestabilitzar l’antic panorama i crear incertesa, per la qual cosa ha evitat que l’electoral es mobilitzés a través del vot útil: els efectes psicològics abans esmentats s’han esvaït.


*Totes les dades electorals s’han extret del web Història electoral, menys les de les actuals, que són extretes del Diari Ara.

En defensa de la CUP

Que una minoria imposi la seva voluntat per la seva posició estratègica fa ràbia, sobretot per qui forma part de la majoria. On s’ha vist això, en democràcia? El problema és el concepte de democràcia que alguns tenen: creure que és la simple dominació de la majoria sense tenir en compte la minoria és un reduccionisme.

Dic això perquè la CUP va ser més clara en les seves intencions que el silenci administratiu del cap de llista de Junts pel Sí (JxSí) quan es criticava al candidat in absentia durant la campanya. Pensar que una situació com l’actual no passaria és d’una ingenuïtat absoluta. Em nego, a més, a empassar-me que els 1,7 milions de votants de JxSí tenien com a principal i únic mòbil el dia de la votació fer Mas president irremediablement, i encara menys amb un cap de llista diferent. Aquest argument no és menys fal·laç que el fet que Mas (i CDC) no atreu a una majoria realment amplia; ja veurem què passarà amb Democràcia i Llibertat el 20D. El president és el de tota la cambra, no només del sector independentista: és necessari el vistiplau de la CUP.

Les pressions i crítiques són normals en l’era digital, fins i tot les acusacions indegudes, però aquestes últimes responen a una absurditat mostra de la manca de sentit comú. Parafrasejant a Cardús: “La irritació que alguns senten és proporcional a la condescendència amb què els van tractar amb campanya”. Casos de corrupció rampants i crisis polítiques com els casos d’Ester Quintana o l’actuació policial davant les protestes provocades per les polítiques neoliberals que van portar a terme el mateix govern català (i espanyol)… Aquells que acusen la CUP de cínics i quintacolumnistes volen que es faci la vista grossa a això. Ja no penso que la gent no entén la CUP, sinó que no la vol entendre.

Les acusacions de “partidistes” són igualment infundades tenint el compte que l’únic que es vol és una majoria social àmplia i un govern consensuat que faciliti la legislatura. En una entrevista, Quim Arrufat va dir, com a autocrítica, que la CUP potser no ha sabut expressar això suficientment bé; jo crec més aviat que els altres no han volgut escoltar. Les intencions de la CUP són lloables, les de Mas no les sé.

Si algun votant de JxSí ha llegit fins aquí, felicitats, es deu sentir com jo quan dono un cop d’ull a les xarxes socials. Però tranquil·litat, el que ve ara potser li agrada.

No considero la proposta de David Fernàndez com la millor, sinó com la més possible i probable. Crec que una personalitat com ell proposi una opció plausible damunt la taula facilitarà el procés incentivant a alguns a “sortir de l’armari”. I dic “opció plausible” perquè cal reconèixer que Mas té les de guanyar. Amb la majoria de l’opinió pública a favor, si no cedeix ningú li dirà res. Per fer una crítica a la CUP, potser sí s’han centrat massa en el “qui”, encara que no els culpo, les circumstàncies els han portat cap aquí. Si es pressiona des d’una altra banda, però, potser es posa a Mas en un carreró sense sortida i, si no acaba de complir el pla de xoc (o el que es pacti), serà ell mateix qui es posarà contra l’espasa i la paret.

Esperem que això no passi. Ara per ara, l’objectiu no és tant la derrota de Mas com l’acceptació del procés per les classes més vulnerades per la conjuntura econòmica. Depèn qui guanyi el 20D potser acabem amb un referèndum, no ens podem quedar amb els resultats del 27S, això no s’acaba aquí. Malgrat la importància de la imatge en política, si aconseguim aquesta acceptació amb fets el resultat pot ser fins i tot millor.

No obstant això, temo que la falta de consens que pugui sorgir d’aquesta opció entrebanqui més el procés i, en algun moment, sigui CDC qui hagi de decidir entre aquest o la salvaguarda dels interessos de classe perquè al final els 1,7 milions d’opinió pública acrítica amb Mas però crítica amb la CUP torni a fer-la cedir amb el mínim de cessions per part de JxSí. Si aquesta situació arriba, serà gràcies a la CUP i, per tant, serà culpa seva l’entrebanc del procés, no que Mas hagi volgut afavorir una minoria privilegiada. El dilema sobre fins a quin punt una majoria parlamentària té legitimitat per portar a terme polítiques que facin perillar els drets humans ja em va sorgir fa quatre anys amb les anteriors eleccions espanyoles.

I, malgrat tot, els interessats són la CUP. Si Mas no cedeix en l’àmbit social no us les tingueu amb els cupaires, el procés no farà que deixi de formar part de la dreta liberal. No crec que la inherència dels catalans a barallar-se sigui una explicació més adient del que està passant que el xoc d’interessos que hi ha a qualsevol societat occidental amb una economia de mercat capitalista i dividida en classes socials. La CUP és necessària com a contrapoder per virar el procés cap a l’esquerra, però no per tombar-lo. Que quedi clar, això. I qui negui aquesta necessitat està senzillament errat.

Frustració, desesperança, desesperació, angoixa, exasperació, cansament… emocions a flor de pell que no deixen veure amb claredat. Menys la desesperança, jo també he sentit qualsevol d’aquestes emocions; i és que, malgrat que puc comprendre la seva situació, si alguna cosa no els perdono als partidaris de JxSí, per molt negre que ho vegin, és que perdin l’esperança. Els 72 volen que això s’acabi amb èxit, no només 62.

I per acabar, una petita reflexió: creieu que estaríem amb la mateixa situació amb una llista civil?

Vots i escons; escons i vots: anàlisi de les eleccions del 2015 al Parlament de Catalunya

Malgrat la quantitat de factors que hi intervenen, em serà difícil, però m’agradaria ser breu i concís, per la qual cosa aniré al gra: com a eleccions plebiscitàries, em centraré en els vots, més enllà dels escons, però que ningú ho interpreti com un menyspreu a la majoria parlamentària*.

Primer de tot, descrivim l’escenari: majoria absoluta del bloc independentista amb 62 escons de Junts pel Sí i 10 de la CUP, 72 en total; seguit d’uns gens menyspreables 25 escons de Ciutadans, sens dubte la sorpresa de la nit; per continuar amb els 16 escons d’un PSC alleugerat dels mals pronòstics; els frustrants 11 escons de Catalunya Sí que es Pot (CSQEP) i 11 més del PP, que tampoc estan satisfets. Unió ni tan sols ha superat el 3% de llindar electoral.

Això traduït a vots és: 1.620.973 de Junts pel Sí i 336.375 de la CUP, que sumats donen 1.957.348; 734.910 de Ciutadans; 522.209 del PSC; 366.494 de CSQEP; 348.444 del PP i els 102.870 d’Unió, que s’han quedat al 0’49% del llindar electoral. Si sumem els vots del bloc no independentista (inclosa Unió), ens trobem amb 2.074.927. La diferència entre el dos blocs és de 117.579 vots a favor de l’unionisme.

Ara em direu: “estàs fent una mica de trampa”. Cert, Unió no ha obtingut representació parlamentària, també podria haver comptat la resta de vots a partits minoritaris, i està a favor del dret a decidir; d’altra banda, Catalunya Sí que es Pot tampoc és explícitament unionista. Però Unió, a diferència de partits com Recortes-Cero o PACMA, ha entrar en la lògica plebiscitària; i el fet de comptar amb CSQEP com partit del “no” és perquè no s’ha fet cap consulta interna sobre quans independentistes hi ha a títol individual en la coalició, ni quants els han votat, ni tan sols se sap si en el parlament aquells tindran llibertat de vot en les propostes pel que respecta a la independència o votaran en contra… ni tan sols si n’entra algun dels 11 diputats que tindran!; a més, intento trobar el llindar mínim de vots purament independentistes per assegurar-me dels que hi ha; no vull anar amb ambigüitats.

Però bé, centrem-nos. El paradigma d’aquestes eleccions ha sigut si comptar escons o vots. Això és així per la poca voluntat del govern d’Espanya a fer un referèndum vinculant, que seria la situació òptima per resoldre dubtes. Així doncs, només cal transportar els resultats d’aquestes eleccions a un hipotètic referèndum vinculant per la independència de Catalunya; és més fàcil dir-ho que fer-ho, però ho intentaré.

Unes eleccions són unes eleccions i un referèndum és un referèndum. No, no estic citant a Rajoy, simplement intento dir que en unes eleccions, per molt que hi hagi una tònica de la qual se’n parli més, sempre hi ha altres factors importants: allí on hi hauria d’haver una pregunta, hi ha diferents eixos (en aquest cas els més evidents han sigut l’eix nacional i l’eix dels drets socials); i allí on hi hauria d’haver unes simples i clares respostes hi ha una sèrie de partits, cadascun amb les seves corrents ideològiques respecte als diversos eixos. Evidentment, això fa augmentar les variables i la seva interacció entre elles, cosa que complica molt les coses.

Ens trobem en un escenari on el bloc del “no” té tanta pluralitat que fins i tot hi ha un partit on té independentistes a dintre (Catalunya Sí que es Pot), i està clarament a favor del dret a decidir, juntament amb Unió. Mentre, al bloc netament independentista només hi ha dues candidatures. Una coalició no sempre ha de comportar més vots, sobretot si els partit són tan divergents. El fet que Junts pel Sí hagi obtingut menys escons que CiU i ERC les anteriors eleccions confirma la tendència que ja es va veure el 2012: que a molts votants la personalitat de Mas, així com el que representa el seu partit i el paper que ha tingut en la gestió de la crisi, no els convenç, però possiblement tampoc l’esquerra marxista de la CUP, per la qual cosa optaren per la còmoda socialdemocràcia d’ERC (no crec que evidenciï una baixada del vot independentista, com s’ha anat retraient des de l’unionisme). Aquests votants en les actuals eleccions potser han decidit votar a CSQEP, en blanc o nul (encara que també cal tenir en compte que molts vots de CDC han pogut anar a Unió). Pot confirmar això la teoria de la CUP que Catalunya, fins i tot dintre de l’independentisme, és més plural del que ens pensàvem i per tant eren necessàries unes llistes separades per abastar-ho tot? Jo crec que sí.

En les inconfusibles respostes d’un “sí” o un “no” en un referèndum (deixarem de banda el “sí/no”) aquest biaix no hagués passat, i es podrien comptar els independentistes que hi ha a les candidatures com CSQEP. Difícilment la participació augmentaria de manera notòria, ja que sempre hi ha un percentatge estructural d’abstenció i en les actuals eleccions s’ha batut un rècord històric de mobilització. És més probable, doncs, que en un referèndum vinculant el vot del “sí” augmenti, ja que el votant del “no” ha tingut de sobres per elegir; segurament tots els votants unionistes estan concentrats en aquests partits, més que no pas els independentistes en els seus. Tot això sense comptar els vots per correu i la impossibilitat de poder votar a moltes persones que estaven a l’estranger, la majoria dels vots de les quals sembla ser favorable al “sí” (del contrari, els haguessin deixat).

Però hi ha un problema: l’augment del vot independentista seria mínim. Tant els vots nuls com els blancs s’han reduït molt respecte el 2012, i tampoc crec que a la coalició violeta hi hagi tants independentistes. Em moc per intuïció, però jo diria que, ara mateix, la cosa quedaria amb una escassíssima victòria del “sí”. Això comporta l’etern debat sobre quina majoria s’ha d’aconseguir perquè una nació s’independitzi de l’estat que en forma part i esdevenir-se’n un de nou: alguns optarien per la meitat més u, d’altres per un llindar mínim (s’ha parlat del 60%), i d’altres potser amb una majoria aclaparadora. Un tema tan subjectiu donaria molt que parlar i segurament seria la principal discussió en cas d’un referèndum vinculant. Per tant, malgrat ser favorable al bloc independentista (vull emfatitzar que més de la CUP que de Junts pel Sí), sóc una mica crític amb el seu triomfalisme (encara que la CUP ha rebutjat la DUI per falta de vots, acció que els lloa).

Però resulta, al cap i a la fi, que d’aquests vots s’ha acabat conformant un parlament. Què passarà, doncs, en l’àmbit institucional? Primer el que és evident: la investidura al president. Segurament es posarà Mas com a primer candidat i la CUP en votarà en contra, juntament amb molts altres, per la qual cosa en una primera votació no s’investirà el president. Si la cosa s’allarga, les opcions són: unes noves eleccions (opció molt desesperada) o aconseguir un president de consens (la més plausible). Qui serà aquest? Possiblement algú dels dos partits principals que hi ha a la coalició, però com que els cupaires reneguen de CDC, potser l’opció més viable és en Junqueras. Ho trobo just tenint en compte que, en llistes separades, ERC segurament hagués guanyat molts vots. Una altra opció seria algú del Moviment d’Esquerres. En tot cas, això ja és especular, i em puc tant equivocar com no.

L’escenari que crec possible davant els intents d’investidura és que Junts pel Sí culpi a la CUP d’obstaculitzar el procés sobiranista, com s’ha temut algun moment durant la campanya. Però ho podríem mirar des d’un altre punt de vista: fins a quin punt Mas serà tan tossut de voler continuar sent president? Molta gent l’admira perquè ha rebut per tot arreu per l’estupidesa del PP, que l’ha fet màrtir pel seu recolzament al procés, però si realment vol la independència, per què no fa el que és, possiblement, l’acte més difícil: fer-se a un costat i deixar de personificar i apropiar-se el procés? Ja veurem què passarà.

Sens dubte, però, la investidura serà la primera picabaralla entre aquests dos grups parlamentaris; fins ara han anat els dos una mica a una, però en realitat tenen molt a dir-se entre ells. És molt probable que hi hagi un estira-i-arronsa per part d’aquests dos que s’allargui fins a les eleccions generals, sobretot pel que fa al fet de desobeir a la legalitat espanyola o no, cosa que trobo inevitable si el govern central continua amb la mateixa intransigència, com va ser inevitable el 9N, on Mas no volia desobeir i va haver de donar via lliure a la desobediència civil; aquesta intransigència comportarà desobediència, que l’estat respondrà amb més intransigència, que suposarà més desobediència per part de Catalunya… i més independentisme.

I aquí entra un factor clau en tot això: l’espanyolisme. Abans he dit que en un referèndum vinculant, ara per ara (el comportament electoral pot ser molt volàtil) guanyaria per poc l’independentisme (al meu parer), però d’aquí a un possible nou govern espanyol on hi hagi una bona majoria de les esquerres a favor del dret a decidir hi ha bastant de temps. Si el paper dels espanyolismes immobilista del PP i paternalista del PSOE continua igual, i, si a més, dintre del propi parlament de Catalunya el conservadorisme a favor de l’statu quo (o d’un canvi mínim) com Ciutadans o el PP obstaculitzen propostes del govern amb un fort contingut social, és bastant probable que l’independentisme avanci a passos de gegant. Resulta paradoxal, però l’espanyolisme és, en bona part, la benzina per a la independència de Catalunya.

Cal tenir en compte, però, que dintre del nou govern en potència hi ha un altre partit conservador. Ja he dit que hi ha hagut uns pocs electors que no els acontentava ni Mas ni la CUP, però ningú s’ha plantejat d’on vénen els nous vots d’aquest últim partit? L’independentisme a les institucions (al carrer sempre ho ha estat) està tombant encara més cap a l’esquerra que com ja ho va fer el 2012, per la qual cosa comporta un canvi social profund inherent a ell, i en aquest sentit Convergència Democràtica de Catalunya és una rèmora per al procés.

Per desgràcia als partidaris de la DUI, considero que és inevitable esperar fins les eleccions generals, bàsicament perquè una mínima negociació sempre serà necessària (i facilitaria les coses), a més que els processos institucionals van molt lents (la constitució del parlament no és fins al cap de 20 dies des de les eleccions, per exemple), potser ens les trobem de morros sense adonar-nos-en, a part que també es debatran altres temes, com s’ha fet fins ara, a diferència del que pronostiquen alguns; de fet, la CUP ja ha posat un pla de xoc sobre la taula. Em pregunto si, davant d’això, beneficia a l’independentisme no haver arribat a la majoria de vots per no anar massa ràpid i acabar espatllant la furgo (suposo que s’entén la referència), però he de reconèixer que una majoria de vots no només m’emocionava, sinó que ho veia possible; l’ambient semblava totalment favorable. En aquest sentit, estic decebut, malgrat l’àmplia majoria parlamentària.

De totes maneres, el problema que tenim ara a mitjà termini és que encara no sabem què passarà a les eleccions generals i si l’esquerra espanyola complirà realment el que diu; crec que això dependrà de l’anhel del poble català per continuar endavant i no deprimir-se, que és el que em fa por per tots aquells que puguin haver considerat el 27S com un punt i final, cosa que no és així. Les emocions estan a flor de pell en situacions com les actuals, i molta gent demanava el passat 11 de setembre que en fos l’últim. Sens dubte hi ha cansament, però encara hem de continuar cridant: se’ns ha de fer sentir perquè no facin, com diuen en castellà, “oídos sordos”.

*Les xifres són extretes de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, menys les dels vots en blanc i nuls, que només les he pogut trobar a la Viquipèdia.

Sóc l’únic que no vol una “llista única”?

Les xarxes socials donen l’oportunitat d’observar un mostratge de la situació social, però, evidentment, no tenen l’aleatorietat suficient perquè les estadístiques siguin representatives, ni jo el temps suficient per llegir-me tots i cada un dels comentaris, i si pogués, ni tan sols hi ha un nombre raonable de comentaris que pugui aportar una significança estadística; per això em tranquil·litzo a mi mateix dient-me que aquests comentaris que llegeixo no són suficientment representatius de la realitat social, malgrat que molts cops em desespero perquè molts acostumen a coincidir en el mateix. Dic això perquè des de l’inici del procés sobiranista no he cessat de veure comentaris d’usuaris que busquen una candidatura única a tota costa.

Primer de tot, voldria començar per una petita reflexió, i és que ni tan sols trobo correcte nomenar aquesta llista com a “llista única”. Entenc que intenta ser una agrupació més o menys transversal de l’independentisme, però no hi està la CUP; cosa, d’altra banda, lògica, tenint en compte l’ideari d’aquest partit, que fins i tot em preocuparia que en formés part. Però malgrat això, crec que considerar “única” una llista sense una part de l’independentisme és egocèntric i excloent; espero que ara que ja han batejat la candidatura, aquest apel·latiu ja no s’utilitzi.

Deixant de banda aquest petit incís, però, voldria continuar amb l’entrevista que TV3 va fer a Alberto Garzón fa uns dies, en la qual aquest criticà la candidatura independentista (i concretament a Romeva) perquè considera que el seu objectiu és l’establiment de Mas com a president, corroborant al cent per cent la crítica de la CUP pel que fa a aquest pacte (que la llista seria objecte de crítica per posar a Mas de president), a part que, personalment, no entenc la lògica de posar un cap de llista perquè n’acabi governant un altre, més enllà d’estratègies electoralistes bastant mesquines, bàsicament perquè s’utilitza una figura de l’ecosocialisme perquè governi el principal exponent de la dreta catalana.

Si la candidatura de la societat civil hagués continuat endavant, s’hagués mostrat un veritable compromís per part dels polítics, sobretot de Mas. Però sembla que no, que ara els necessitem, malgrat que portem anys queixant-nos-en pel seu distanciament amb la ciutadania, com si la societat civil fos incompetent en aquesta empresa o directament estúpida, i com si per ser polític es necessitessin uns certs coneixements i savieses concretes; el típic model schumpeterià de democràcia elitista acompanyat del discurs de la professionalització de la política que, per desgràcia, no només tenen polítics com Mas, sinó també molts ciutadans.

Molts partidaris de la “llista única” la defensen amb un secularisme ideològic que em preocupa, perquè, si no es mostra compromís social, tant en una Catalunya independent com dintre de l’Estat espanyol aquests tendiran tard o d’hora cap a la dreta. Però és que, a més, la suposada “llista única” tampoc és quelcom ideològicament neutral com s’ha intentat presentar, justament perquè els polítics no han tingut el valor de deixar de banda el seu personalisme en pro d’una candidatura civil per la independència (i, “curiosament”, en Mas fou el primer en oposar-s’hi). Està bé voler la independència, però ningú es planteja quina independència vol? Val la pena demanar-la per simple fervor nacionalista, com a objectiu a arribar (malgrat que la dreta vengui el nou estat a les elits econòmiques), en lloc d’utilitzar-la com a un instrument i considerar-la un punt d’inflexió per a canviar les coses?

Tornant a les xarxes socials, i per exemplificar el que vull dir, vaig veure la notícia on la CUP donava a conèixer les investigacions de la comissió antifrau i consideraven el “pujolisme” com una pràctica mafiosa endèmica al sistema durant un llarg període de temps. Hi havia prop d’un centenar de comentaris, dels quals en vaig poder llegir un bon grapat que criticava a la CUP perquè “ara no era el moment”. En serio?

Que aquesta gent consideri la crítica a les pràctiques il·lícites d’un càrrec públic (és igual quin) com a perjudicial per la independència mostra que hi ha un sector de l’independentisme socialment acrític molt perillós. No volíem un país normal? Mirar cap a una altra banda en aquests casos per assegurar la independència és normal? No és just el fet de ser una ciutadania crítica el que farà del nou estat un país fort? A més, quina relació hi ha entre Pujol i l’independentisme? Per què ha de perillar aquest quan minva l’altre?

Això em fa desconfiar encara més de la “llista única”, perquè ni CDC  és Catalunya (cosa que molts fanàtics d’aquesta llista semblen no entendre) ni ha sigut històricament independentista. A més, tot s’ha de dir, com a persona d’esquerres desconfio plenament de la dreta, així de clar. Davant d’aquest escenari, una candidatura apartidista em semblava la millor opció si es volia fer un bloc realment únic, ampli i transversal per portar a terme les eleccions plebiscitàries per assolir la independència (la manera com fer-ho ja és una altra història). Que Mas hagi renunciat a ella em dóna raons suficients per no votar res on ell i el seu partit estiguin implicats.

(Com tot, tampoc puc generalitzar, però la quantitat de comentaris que coincidien en el mateix en aquella notícia era pertorbadora.)

Tot i així, me n’alegro que la CUP hagi decidit no formar-ne part, i els que critiquen aquest fet (perquè també n’he vist) no entenen la lògica de la CUP, que ha dit milions de cops que no col·laboraria amb CDC; ni dels seus votant, que amb prou feines els votarien si fos així. Això no només és ideològicament correcte, sinó perfecte perquè l’eix independentista sigui ampli.

Candidatura civil o no, hi ha el que hi ha, i, malgrat que no m’agrada aquest independentisme nacionalista i secular, crec que electoralment el conjunt independentista obtindrà un bon resultat.

Actualització: després d’haver llegit el document sobre la candidatura del “Junts pel sí”, he de reconèixer que Mas no està sol en aquesta llista. És quelcom tan evident, que se m’ha passat per alt com el forat que tenia davant els nassos Tales de Milet, on hi va caure de tan mirar les estrelles. És més, Mas és l’únic declaradament de dretes que hi ha com a mínim en els 5 primers candidats a la llista de Barcelona, i més li val acatar el que diu el document (amb els plans d’emergència social inclosos) per no complicar més les coses i quedar-se sol dintre de la pròpia candidatura (l’escenari seria bastant estrany, la veritat; però el document es fa per acceptar-lo, per la qual cosa dubto que hi hagin sorpreses). No obstant això, no deixo de pensar el mateix que el que ja he escrit, perquè CDC forma part del pacte. No és una dada important, però crec que queda ben clar a qui votaré jo; perquè ho vull tot o res.