Categoría: Política

Eleccions generals del 2015: què ha passat a Lleida?

Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), hi ha 299.069 electors residents a la circumscripció de Lleida, la qual té una magnitud de 4 escons. A la circumscripció de Barcelona, en canvi, hi ha 3.974.403 electors residents al territori, amb una magnitud de 31 escons. Això fa que a Lleida hi hagi un diputat per cada 74.767 ciutadans aproximadament, mentre que Barcelona té un diputat per cada 128.207 ciutadans, també de manera aproximada. Per tant, en comparació, Lleida és una circumscripció amb més representació en proporció que la de Barcelona.

El principal factor d’aquesta desigualtat representativa és l’establiment d’unes circumscripcions amb una demografia molt diferent, que coincideixen amb les províncies. A Lleida concretament, amb 4 escons assignats, els tercers partits a nivell estatal ho tenen difícil, sobretot tenint en compte l’augment de la competència a causa dels partits nacionalistes perifèrics, que tenen un electorat molt concentrat i acostumen a obtenir representació; l’actual sistema electoral no els perjudica.

Als anomenats efectes mecànics, hi afegim també els psicològics. Els ciutadans coneixen quins seran els partits més votats i, si saben quants escons té la seva circumscripció, hi ha una major tendència a utilitzar el vot útil, que en primer lloc busca que no guanyi el menys desitjat, i en segon lloc s’anhela que el vot estigui representat a les institucions.

L’actual sistema electoral espanyol fou instaurat amb la intenció d’afavorir al partit majoritari en les primeres eleccions espanyoles el 1977 per assegurar un govern estable; les elits governants en aquell moment formaren la coalició Unión Centro Democrático (UCD). Una de les raons de la sobrerepresentació abans esmentada era l’afavoriment de les circumscripcions rurals, que tenien un vot més conservador que les urbanes, cosa que facilitava la victòria a UCD.

Lleida és una d’elles. A les eleccions de 1977*, aquesta circumscripció dóna 1 diputat a UCD i 2 diputats a les següents eleccions del 1979. Una altra força molt votada a Lleida, però, és la coalició catalanista Convergència i Unió (CiU), que sempre ha obtingut com a mínim 1 escó i un màxim de 2, disputant-se la diferència amb PSC-PSOE des que UCD s’escindeix i comença a perdre representació en pro d’Alianza Popular. Ens trobem, doncs, en una circumscripció on els 4 escons acaben repartits generalment entre 2 partits estables que s’emporten 3 escons, més un tercer que s’emporta la resta (menys a les eleccions del 1989, on 2 i 2 escons es concentraren entre CiU i PSC-PSOE). El tercer partit ha acostumat a canviar sempre entre el Partit Popular (PP) o Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Un contrast ben curiós: el centreesquerra espanyol i la dreta catalana predominen, i, depenent de la conjuntura política, es van alternant la dreta espanyola i el centreesquerra català.

Però què ha passat en les actuals eleccions? Un escó per partit: la successora de CDC Democràcia i Llibertat (DiL), ERC, En Comú Podem (En Comú) i el PSC-PSOE. Amb les actuals circumstàncies polítiques i econòmiques, era fàcil deduir que el PP no obtindria representació, però era molt difícil que hi hagués un repartiment d’escons tan igualitari entre les 4 forces polítiques més votades; de fet, l’últim escó se l’han estat rifant a l’últim moment DiL i el PSC-PSOE, formació sense quasi representació que s’ha salvat per uns 650 vots. Això evidencia un càstig per part de l’electorat lleidatà a aquestes dues formacions, que tot apunta a la gestió de la crisi per part de CDC i el pacte amb Ciutadans (C’s) per part del PSC a l’alcadia de Lleida ciutat, que ha tingut efectes negatius sobre la llengua vehicular de Lleida i Catalunya: el català (el PSC-PSOE ha quedat per darrere d’En Comú i ERC a Lleida ciutat). En global, una altra cosa queda ben clara: el canvi de l’electorat cap a l’esquerra i a favor, si més no, del dret a decidir, sobretot pels llurs escons que han aconseguit ERC i En Comú.

En definitiva, Lleida s’ha convertit en aquestes eleccions en el paradigma del canvi, trencant amb el bipartidisme afavorit pel rol de “frontissa” dels partits nacionalistes, així com també el trencament del vot conservador i centralista. Possiblement una de les raons per les quals s’ha degut això és la irrupció amb molta força de noves candidatures com En Comú o C’s, que han fet desestabilitzar l’antic panorama i crear incertesa, per la qual cosa ha evitat que l’electoral es mobilitzés a través del vot útil: els efectes psicològics abans esmentats s’han esvaït.

*Totes les dades electorals s’han extret del web Història electoral, menys les de les actuals, que són extretes del Diari Ara.

En defensa de la CUP

Que una minoria imposi la seva voluntat per la seva posició estratègica fa ràbia, sobretot per qui forma part de la majoria. On s’ha vist això, en democràcia? El problema és el concepte de democràcia que alguns tenen: creure que és la simple dominació de la majoria sense tenir en compte la minoria és un reduccionisme.

Dic això perquè la CUP va ser més clara en les seves intencions que el silenci administratiu del cap de llista de Junts pel Sí (JxSí) quan es criticava al candidat in absentia durant la campanya. Pensar que una situació com l’actual no passaria és d’una ingenuïtat absoluta. Em nego, a més, a empassar-me que els 1,7 milions de votants de JxSí tenien com a principal i únic mòbil el dia de la votació fer Mas president irremediablement, i encara menys amb un cap de llista diferent. Aquest argument no és menys fal·laç que el fet que Mas (i CDC) no atreu a una majoria realment amplia; ja veurem què passarà amb Democràcia i Llibertat el 20D. El president és el de tota la cambra, no només del sector independentista: és necessari el vistiplau de la CUP.

Les pressions i crítiques són normals en l’era digital, fins i tot les acusacions indegudes, però aquestes últimes responen a una absurditat mostra de la manca de sentit comú. Parafrasejant a Cardús: “La irritació que alguns senten és proporcional a la condescendència amb què els van tractar amb campanya”. Casos de corrupció rampants i crisis polítiques com els casos d’Ester Quintana o l’actuació policial davant les protestes provocades per les polítiques neoliberals que van portar a terme el mateix govern català (i espanyol)… Aquells que acusen la CUP de cínics i quintacolumnistes volen que es faci la vista grossa a això. Ja no penso que la gent no entén la CUP, sinó que no la vol entendre.

Les acusacions de “partidistes” són igualment infundades tenint el compte que l’únic que es vol és una majoria social àmplia i un govern consensuat que faciliti la legislatura. En una entrevista, Quim Arrufat va dir, com a autocrítica, que la CUP potser no ha sabut expressar això suficientment bé; jo crec més aviat que els altres no han volgut escoltar. Les intencions de la CUP són lloables, les de Mas no les sé.

Si algun votant de JxSí ha llegit fins aquí, felicitats, es deu sentir com jo quan dono un cop d’ull a les xarxes socials. Però tranquil·litat, el que ve ara potser li agrada.

No considero la proposta de David Fernàndez com la millor, sinó com la més possible i probable. Crec que una personalitat com ell proposi una opció plausible damunt la taula facilitarà el procés incentivant a alguns a “sortir de l’armari”. I dic “opció plausible” perquè cal reconèixer que Mas té les de guanyar. Amb la majoria de l’opinió pública a favor, si no cedeix ningú li dirà res. Per fer una crítica a la CUP, potser sí s’han centrat massa en el “qui”, encara que no els culpo, les circumstàncies els han portat cap aquí. Si es pressiona des d’una altra banda, però, potser es posa a Mas en un carreró sense sortida i, si no acaba de complir el pla de xoc (o el que es pacti), serà ell mateix qui es posarà contra l’espasa i la paret.

Esperem que això no passi. Ara per ara, l’objectiu no és tant la derrota de Mas com l’acceptació del procés per les classes més vulnerades per la conjuntura econòmica. Depèn qui guanyi el 20D potser acabem amb un referèndum, no ens podem quedar amb els resultats del 27S, això no s’acaba aquí. Malgrat la importància de la imatge en política, si aconseguim aquesta acceptació amb fets el resultat pot ser fins i tot millor.

No obstant això, temo que la falta de consens que pugui sorgir d’aquesta opció entrebanqui més el procés i, en algun moment, sigui CDC qui hagi de decidir entre aquest o la salvaguarda dels interessos de classe perquè al final els 1,7 milions d’opinió pública acrítica amb Mas però crítica amb la CUP torni a fer-la cedir amb el mínim de cessions per part de JxSí. Si aquesta situació arriba, serà gràcies a la CUP i, per tant, serà culpa seva l’entrebanc del procés, no que Mas hagi volgut afavorir una minoria privilegiada. El dilema sobre fins a quin punt una majoria parlamentària té legitimitat per portar a terme polítiques que facin perillar els drets humans ja em va sorgir fa quatre anys amb les anteriors eleccions espanyoles.

I, malgrat tot, els interessats són la CUP. Si Mas no cedeix en l’àmbit social no us les tingueu amb els cupaires, el procés no farà que deixi de formar part de la dreta liberal. No crec que la inherència dels catalans a barallar-se sigui una explicació més adient del que està passant que el xoc d’interessos que hi ha a qualsevol societat occidental amb una economia de mercat capitalista i dividida en classes socials. La CUP és necessària com a contrapoder per virar el procés cap a l’esquerra, però no per tombar-lo. Que quedi clar, això. I qui negui aquesta necessitat està senzillament errat.

Frustració, desesperança, desesperació, angoixa, exasperació, cansament… emocions a flor de pell que no deixen veure amb claredat. Menys la desesperança, jo també he sentit qualsevol d’aquestes emocions; i és que, malgrat que puc comprendre la seva situació, si alguna cosa no els perdono als partidaris de JxSí, per molt negre que ho vegin, és que perdin l’esperança. Els 72 volen que això s’acabi amb èxit, no només 62.

I per acabar, una petita reflexió: creieu que estaríem amb la mateixa situació amb una llista civil?

Vots i escons; escons i vots: anàlisi de les eleccions del 2015 al Parlament de Catalunya

Malgrat la quantitat de factors que hi intervenen, em serà difícil, però m’agradaria ser breu i concís, per la qual cosa aniré al gra: com a eleccions plebiscitàries, em centraré en els vots, més enllà dels escons, però que ningú ho interpreti com un menyspreu a la majoria parlamentària*.

Primer de tot, descrivim l’escenari: majoria absoluta del bloc independentista amb 62 escons de Junts pel Sí i 10 de la CUP, 72 en total; seguit d’uns gens menyspreables 25 escons de Ciutadans, sens dubte la sorpresa de la nit; per continuar amb els 16 escons d’un PSC alleugerat dels mals pronòstics; els frustrants 11 escons de Catalunya Sí que es Pot (CSQEP) i 11 més del PP, que tampoc estan satisfets. Unió ni tan sols ha superat el 3% de llindar electoral.

Això traduït a vots és: 1.620.973 de Junts pel Sí i 336.375 de la CUP, que sumats donen 1.957.348; 734.910 de Ciutadans; 522.209 del PSC; 366.494 de CSQEP; 348.444 del PP i els 102.870 d’Unió, que s’han quedat al 0’49% del llindar electoral. Si sumem els vots del bloc no independentista (inclosa Unió), ens trobem amb 2.074.927. La diferència entre el dos blocs és de 117.579 vots a favor de l’unionisme.

Ara em direu: “estàs fent una mica de trampa”. Cert, Unió no ha obtingut representació parlamentària, també podria haver comptat la resta de vots a partits minoritaris, i està a favor del dret a decidir; d’altra banda, Catalunya Sí que es Pot tampoc és explícitament unionista. Però Unió, a diferència de partits com Recortes-Cero o PACMA, ha entrar en la lògica plebiscitària; i el fet de comptar amb CSQEP com partit del “no” és perquè no s’ha fet cap consulta interna sobre quans independentistes hi ha a títol individual en la coalició, ni quants els han votat, ni tan sols se sap si en el parlament aquells tindran llibertat de vot en les propostes pel que respecta a la independència o votaran en contra… ni tan sols si n’entra algun dels 11 diputats que tindran!; a més, intento trobar el llindar mínim de vots purament independentistes per assegurar-me dels que hi ha; no vull anar amb ambigüitats.

Però bé, centrem-nos. El paradigma d’aquestes eleccions ha sigut si comptar escons o vots. Això és així per la poca voluntat del govern d’Espanya a fer un referèndum vinculant, que seria la situació òptima per resoldre dubtes. Així doncs, només cal transportar els resultats d’aquestes eleccions a un hipotètic referèndum vinculant per la independència de Catalunya; és més fàcil dir-ho que fer-ho, però ho intentaré.

Unes eleccions són unes eleccions i un referèndum és un referèndum. No, no estic citant a Rajoy, simplement intento dir que en unes eleccions, per molt que hi hagi una tònica de la qual se’n parli més, sempre hi ha altres factors importants: allí on hi hauria d’haver una pregunta, hi ha diferents eixos (en aquest cas els més evidents han sigut l’eix nacional i l’eix dels drets socials); i allí on hi hauria d’haver unes simples i clares respostes hi ha una sèrie de partits, cadascun amb les seves corrents ideològiques respecte als diversos eixos. Evidentment, això fa augmentar les variables i la seva interacció entre elles, cosa que complica molt les coses.

Ens trobem en un escenari on el bloc del “no” té tanta pluralitat que fins i tot hi ha un partit on té independentistes a dintre (Catalunya Sí que es Pot), i està clarament a favor del dret a decidir, juntament amb Unió. Mentre, al bloc netament independentista només hi ha dues candidatures. Una coalició no sempre ha de comportar més vots, sobretot si els partit són tan divergents. El fet que Junts pel Sí hagi obtingut menys escons que CiU i ERC les anteriors eleccions confirma la tendència que ja es va veure el 2012: que a molts votants la personalitat de Mas, així com el que representa el seu partit i el paper que ha tingut en la gestió de la crisi, no els convenç, però possiblement tampoc l’esquerra marxista de la CUP, per la qual cosa optaren per la còmoda socialdemocràcia d’ERC (no crec que evidenciï una baixada del vot independentista, com s’ha anat retraient des de l’unionisme). Aquests votants en les actuals eleccions potser han decidit votar a CSQEP, en blanc o nul (encara que també cal tenir en compte que molts vots de CDC han pogut anar a Unió). Pot confirmar això la teoria de la CUP que Catalunya, fins i tot dintre de l’independentisme, és més plural del que ens pensàvem i per tant eren necessàries unes llistes separades per abastar-ho tot? Jo crec que sí.

En les inconfusibles respostes d’un “sí” o un “no” en un referèndum (deixarem de banda el “sí/no”) aquest biaix no hagués passat, i es podrien comptar els independentistes que hi ha a les candidatures com CSQEP. Difícilment la participació augmentaria de manera notòria, ja que sempre hi ha un percentatge estructural d’abstenció i en les actuals eleccions s’ha batut un rècord històric de mobilització. És més probable, doncs, que en un referèndum vinculant el vot del “sí” augmenti, ja que el votant del “no” ha tingut de sobres per elegir; segurament tots els votants unionistes estan concentrats en aquests partits, més que no pas els independentistes en els seus. Tot això sense comptar els vots per correu i la impossibilitat de poder votar a moltes persones que estaven a l’estranger, la majoria dels vots de les quals sembla ser favorable al “sí” (del contrari, els haguessin deixat).

Però hi ha un problema: l’augment del vot independentista seria mínim. Tant els vots nuls com els blancs s’han reduït molt respecte el 2012, i tampoc crec que a la coalició violeta hi hagi tants independentistes. Em moc per intuïció, però jo diria que, ara mateix, la cosa quedaria amb una escassíssima victòria del “sí”. Això comporta l’etern debat sobre quina majoria s’ha d’aconseguir perquè una nació s’independitzi de l’estat que en forma part i esdevenir-se’n un de nou: alguns optarien per la meitat més u, d’altres per un llindar mínim (s’ha parlat del 60%), i d’altres potser amb una majoria aclaparadora. Un tema tan subjectiu donaria molt que parlar i segurament seria la principal discussió en cas d’un referèndum vinculant. Per tant, malgrat ser favorable al bloc independentista (vull emfatitzar que més de la CUP que de Junts pel Sí), sóc una mica crític amb el seu triomfalisme (encara que la CUP ha rebutjat la DUI per falta de vots, acció que els lloa).

Però resulta, al cap i a la fi, que d’aquests vots s’ha acabat conformant un parlament. Què passarà, doncs, en l’àmbit institucional? Primer el que és evident: la investidura al president. Segurament es posarà Mas com a primer candidat i la CUP en votarà en contra, juntament amb molts altres, per la qual cosa en una primera votació no s’investirà el president. Si la cosa s’allarga, les opcions són: unes noves eleccions (opció molt desesperada) o aconseguir un president de consens (la més plausible). Qui serà aquest? Possiblement algú dels dos partits principals que hi ha a la coalició, però com que els cupaires reneguen de CDC, potser l’opció més viable és en Junqueras. Ho trobo just tenint en compte que, en llistes separades, ERC segurament hagués guanyat molts vots. Una altra opció seria algú del Moviment d’Esquerres. En tot cas, això ja és especular, i em puc tant equivocar com no.

L’escenari que crec possible davant els intents d’investidura és que Junts pel Sí culpi a la CUP d’obstaculitzar el procés sobiranista, com s’ha temut algun moment durant la campanya. Però ho podríem mirar des d’un altre punt de vista: fins a quin punt Mas serà tan tossut de voler continuar sent president? Molta gent l’admira perquè ha rebut per tot arreu per l’estupidesa del PP, que l’ha fet màrtir pel seu recolzament al procés, però si realment vol la independència, per què no fa el que és, possiblement, l’acte més difícil: fer-se a un costat i deixar de personificar i apropiar-se el procés? Ja veurem què passarà.

Sens dubte, però, la investidura serà la primera picabaralla entre aquests dos grups parlamentaris; fins ara han anat els dos una mica a una, però en realitat tenen molt a dir-se entre ells. És molt probable que hi hagi un estira-i-arronsa per part d’aquests dos que s’allargui fins a les eleccions generals, sobretot pel que fa al fet de desobeir a la legalitat espanyola o no, cosa que trobo inevitable si el govern central continua amb la mateixa intransigència, com va ser inevitable el 9N, on Mas no volia desobeir i va haver de donar via lliure a la desobediència civil; aquesta intransigència comportarà desobediència, que l’estat respondrà amb més intransigència, que suposarà més desobediència per part de Catalunya… i més independentisme.

I aquí entra un factor clau en tot això: l’espanyolisme. Abans he dit que en un referèndum vinculant, ara per ara (el comportament electoral pot ser molt volàtil) guanyaria per poc l’independentisme (al meu parer), però d’aquí a un possible nou govern espanyol on hi hagi una bona majoria de les esquerres a favor del dret a decidir hi ha bastant de temps. Si el paper dels espanyolismes immobilista del PP i paternalista del PSOE continua igual, i, si a més, dintre del propi parlament de Catalunya el conservadorisme a favor de l’statu quo (o d’un canvi mínim) com Ciutadans o el PP obstaculitzen propostes del govern amb un fort contingut social, és bastant probable que l’independentisme avanci a passos de gegant. Resulta paradoxal, però l’espanyolisme és, en bona part, la benzina per a la independència de Catalunya.

Cal tenir en compte, però, que dintre del nou govern en potència hi ha un altre partit conservador. Ja he dit que hi ha hagut uns pocs electors que no els acontentava ni Mas ni la CUP, però ningú s’ha plantejat d’on vénen els nous vots d’aquest últim partit? L’independentisme a les institucions (al carrer sempre ho ha estat) està tombant encara més cap a l’esquerra que com ja ho va fer el 2012, per la qual cosa comporta un canvi social profund inherent a ell, i en aquest sentit Convergència Democràtica de Catalunya és una rèmora per al procés.

Per desgràcia als partidaris de la DUI, considero que és inevitable esperar fins les eleccions generals, bàsicament perquè una mínima negociació sempre serà necessària (i facilitaria les coses), a més que els processos institucionals van molt lents (la constitució del parlament no és fins al cap de 20 dies des de les eleccions, per exemple), potser ens les trobem de morros sense adonar-nos-en, a part que també es debatran altres temes, com s’ha fet fins ara, a diferència del que pronostiquen alguns; de fet, la CUP ja ha posat un pla de xoc sobre la taula. Em pregunto si, davant d’això, beneficia a l’independentisme no haver arribat a la majoria de vots per no anar massa ràpid i acabar espatllant la furgo (suposo que s’entén la referència), però he de reconèixer que una majoria de vots no només m’emocionava, sinó que ho veia possible; l’ambient semblava totalment favorable. En aquest sentit, estic decebut, malgrat l’àmplia majoria parlamentària.

De totes maneres, el problema que tenim ara a mitjà termini és que encara no sabem què passarà a les eleccions generals i si l’esquerra espanyola complirà realment el que diu; crec que això dependrà de l’anhel del poble català per continuar endavant i no deprimir-se, que és el que em fa por per tots aquells que puguin haver considerat el 27S com un punt i final, cosa que no és així. Les emocions estan a flor de pell en situacions com les actuals, i molta gent demanava el passat 11 de setembre que en fos l’últim. Sens dubte hi ha cansament, però encara hem de continuar cridant: se’ns ha de fer sentir perquè no facin, com diuen en castellà, “oídos sordos”.

*Les xifres són extretes de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, menys les dels vots en blanc i nuls, que només les he pogut trobar a la Viquipèdia.

Sóc l’únic que no vol una “llista única”?

Les xarxes socials donen l’oportunitat d’observar un mostratge de la situació social, però, evidentment, no tenen l’aleatorietat suficient perquè les estadístiques siguin representatives, ni jo el temps suficient per llegir-me tots i cada un dels comentaris, i si pogués, ni tan sols hi ha un nombre raonable de comentaris que pugui aportar una significança estadística; per això em tranquil·litzo a mi mateix dient-me que aquests comentaris que llegeixo no són suficientment representatius de la realitat social, malgrat que molts cops em desespero perquè molts acostumen a coincidir en el mateix. Dic això perquè des de l’inici del procés sobiranista no he cessat de veure comentaris d’usuaris que busquen una candidatura única a tota costa.

Primer de tot, voldria començar per una petita reflexió, i és que ni tan sols trobo correcte nomenar aquesta llista com a “llista única”. Entenc que intenta ser una agrupació més o menys transversal de l’independentisme, però no hi està la CUP; cosa, d’altra banda, lògica, tenint en compte l’ideari d’aquest partit, que fins i tot em preocuparia que en formés part. Però malgrat això, crec que considerar “única” una llista sense una part de l’independentisme és egocèntric i excloent; espero que ara que ja han batejat la candidatura, aquest apel·latiu ja no s’utilitzi.

Deixant de banda aquest petit incís, però, voldria continuar amb l’entrevista que TV3 va fer a Alberto Garzón fa uns dies, en la qual aquest criticà la candidatura independentista (i concretament a Romeva) perquè considera que el seu objectiu és l’establiment de Mas com a president, corroborant al cent per cent la crítica de la CUP pel que fa a aquest pacte (que la llista seria objecte de crítica per posar a Mas de president), a part que, personalment, no entenc la lògica de posar un cap de llista perquè n’acabi governant un altre, més enllà d’estratègies electoralistes bastant mesquines, bàsicament perquè s’utilitza una figura de l’ecosocialisme perquè governi el principal exponent de la dreta catalana.

Si la candidatura de la societat civil hagués continuat endavant, s’hagués mostrat un veritable compromís per part dels polítics, sobretot de Mas. Però sembla que no, que ara els necessitem, malgrat que portem anys queixant-nos-en pel seu distanciament amb la ciutadania, com si la societat civil fos incompetent en aquesta empresa o directament estúpida, i com si per ser polític es necessitessin uns certs coneixements i savieses concretes; el típic model schumpeterià de democràcia elitista acompanyat del discurs de la professionalització de la política que, per desgràcia, no només tenen polítics com Mas, sinó també molts ciutadans.

Molts partidaris de la “llista única” la defensen amb un secularisme ideològic que em preocupa, perquè, si no es mostra compromís social, tant en una Catalunya independent com dintre de l’Estat espanyol aquests tendiran tard o d’hora cap a la dreta. Però és que, a més, la suposada “llista única” tampoc és quelcom ideològicament neutral com s’ha intentat presentar, justament perquè els polítics no han tingut el valor de deixar de banda el seu personalisme en pro d’una candidatura civil per la independència (i, “curiosament”, en Mas fou el primer en oposar-s’hi). Està bé voler la independència, però ningú es planteja quina independència vol? Val la pena demanar-la per simple fervor nacionalista, com a objectiu a arribar (malgrat que la dreta vengui el nou estat a les elits econòmiques), en lloc d’utilitzar-la com a un instrument i considerar-la un punt d’inflexió per a canviar les coses?

Tornant a les xarxes socials, i per exemplificar el que vull dir, vaig veure la notícia on la CUP donava a conèixer les investigacions de la comissió antifrau i consideraven el “pujolisme” com una pràctica mafiosa endèmica al sistema durant un llarg període de temps. Hi havia prop d’un centenar de comentaris, dels quals en vaig poder llegir un bon grapat que criticava a la CUP perquè “ara no era el moment”. En serio?

Que aquesta gent consideri la crítica a les pràctiques il·lícites d’un càrrec públic (és igual quin) com a perjudicial per la independència mostra que hi ha un sector de l’independentisme socialment acrític molt perillós. No volíem un país normal? Mirar cap a una altra banda en aquests casos per assegurar la independència és normal? No és just el fet de ser una ciutadania crítica el que farà del nou estat un país fort? A més, quina relació hi ha entre Pujol i l’independentisme? Per què ha de perillar aquest quan minva l’altre?

Això em fa desconfiar encara més de la “llista única”, perquè ni CDC  és Catalunya (cosa que molts fanàtics d’aquesta llista semblen no entendre) ni ha sigut històricament independentista. A més, tot s’ha de dir, com a persona d’esquerres desconfio plenament de la dreta, així de clar. Davant d’aquest escenari, una candidatura apartidista em semblava la millor opció si es volia fer un bloc realment únic, ampli i transversal per portar a terme les eleccions plebiscitàries per assolir la independència (la manera com fer-ho ja és una altra història). Que Mas hagi renunciat a ella em dóna raons suficients per no votar res on ell i el seu partit estiguin implicats.

(Com tot, tampoc puc generalitzar, però la quantitat de comentaris que coincidien en el mateix en aquella notícia era pertorbadora.)

Tot i així, me n’alegro que la CUP hagi decidit no formar-ne part, i els que critiquen aquest fet (perquè també n’he vist) no entenen la lògica de la CUP, que ha dit milions de cops que no col·laboraria amb CDC; ni dels seus votant, que amb prou feines els votarien si fos així. Això no només és ideològicament correcte, sinó perfecte perquè l’eix independentista sigui ampli.

Candidatura civil o no, hi ha el que hi ha, i, malgrat que no m’agrada aquest independentisme nacionalista i secular, crec que electoralment el conjunt independentista obtindrà un bon resultat.

Actualització: després d’haver llegit el document sobre la candidatura del “Junts pel sí”, he de reconèixer que Mas no està sol en aquesta llista. És quelcom tan evident, que se m’ha passat per alt com el forat que tenia davant els nassos Tales de Milet, on hi va caure de tan mirar les estrelles. És més, Mas és l’únic declaradament de dretes que hi ha com a mínim en els 5 primers candidats a la llista de Barcelona, i més li val acatar el que diu el document (amb els plans d’emergència social inclosos) per no complicar més les coses i quedar-se sol dintre de la pròpia candidatura (l’escenari seria bastant estrany, la veritat; però el document es fa per acceptar-lo, per la qual cosa dubto que hi hagin sorpreses). No obstant això, no deixo de pensar el mateix que el que ja he escrit, perquè CDC forma part del pacte. No és una dada important, però crec que queda ben clar a qui votaré jo; perquè ho vull tot o res.