Categoría: Sin categoría

Una onada entre la mar en calma

Després de l’aprovació dels pressupostos d’enguany de la Generalitat sembla que l’empresa independentista va vent en popa en un mar en calma. Bé, si no comptem les condemnes d’inhabilitació pel 9N, la querella de la Fiscalia contra Forcadell o el boicot continu al ple pels pressupostos per part dels unionistes; però vaja, això ja és problema d’ells. Pel que fa al bloc independentista, sembla que hi ha certa bonança.

Sense cap raó aparent més que un moment d’inspiració puntual, he decidit recordar una mica el passat turbulent que hi va haver entre les aigües fa prop d’un any. Lluny de voler posar el dit a la llaga, encara que ho sembli (avís per a navegants de Junts pel Sí), aprofitem per fer un exercici de memòria històrica (a més, tampoc volia enviar el que havia escrit a la paperera de la història l’escriptori).

Ara que ja m’he excusat, ho dic: la qüestió és que cada cop estic més satisfet del paper de la CUP durant la investidura. Quan veig com Mas treu foc pels queixals contra els anticapitalistes cada cop que obre la boca, em convenço més de les seues pretensions interessades: un bust seu al cantó del monument a Companys.

I és que si una cosa té bona Convergència són els seus assessors. L’enroc que van fer amb Esquerra (entre d’altres), sense Mas com a cap de llista durant la campanya i aprofitant l’embranzida de la independència va atorgar a la coalició una àmplia majoria a les eleccions i la sinonímia entre votar a Junts pel Sí i votar a Mas com a president irremeiablement, com si fos imprescindible. Jugada magistral, felicitats; però al final resulta que tothom està prou content amb Puigdemont.

Van ser uns mesos exasperants, ho reconec. Fins i tot pels votants de la CUP (com a mínim per mi) i estic segur que també pels propis parlamentaris del partit. No defenso tot el que va fer la CUP durant les negociacions, però ara no és moment, ni hi ha ganes, d’entrar en detalls. Vist fredament, ambdues forces van jugar a la política institucional de veure qui aguanta més, per finalment acabar amb un pacte que no agrada a ningú (es podria establir això com una regla teòrica?). Però la figura de Mas com a cara visible del procés (el que ell voldria) acabaria finalment per fer-lo mal (al procés), perquè un axioma inqüestionable és que cal la majoria de vots en el referèndum per continuar cap a la independència, i amb una conjuntura econòmica de crisi la personalitat de Mas hagués provocat desconfiança per aquell 3% dels votants que no van fer arribar al 50+1% dels vots a favor de la independència a les eleccions plebiscitàries. Resumint, eixamplar la base social del procés costaria el doble o més si Mas hagués sigut president i, en aquest sentit, qui és una rèmora per al procés no és la CUP, sinó Mas (al seu moment vaig dir Convergència, ho deixarem així, ara per ara).

Quan ajuntem les dues variables (independència i defensa dels drets econòmics, socials i culturals) en el context econòmic que hem esmentat, està claríssim que si les classes mitjanes i populars que més han patit econòmicament no veuen en la independència un canvi profund en la manera de fer les coses, el resultat del referèndum serà un fracàs pels objectius de Junts pel Sí i la CUP. Bé, de la CUP segur, que ho han demostrat, de Junts pel Sí, després de posar tantes pegues a fer uns pressupostos realment socials, d’evitar fer reformes socioeconòmiques progressistes amb els vots de Ciutadans i el PP, i de les amenaces i xantatges habituals a la CUP sobre el referèndum, sembla que, en primer lloc, siguin més Convergència PDeCAT que Junts pel Sí; i segon, que el resultat que desitgen per al referèndum no sigui el a la independència.

Anuncios

Trump, Clinton, proteccionisme i neoliberalisme

Corre una imatge per la pàgina de Facebook Es de Politólogos on es mostren les xifres d’abstenció (en clara majoria) en les eleccions presidencials dels Estats Units (EUA), i la considera un factor important en l’elecció de l’actual candidat electe. Ho és. L’abstenció té uns efectes clars als resultats d’unes eleccions, evidentment: la manca de participació atorga més força als vots, justament per l’omissió dels abstencionistes. Però una cosa són aquests efectes merament tècnics i una altra la causa d’aquesta abstenció, que la susdita imatge relaciona amb la indiferència.

És fàcil caure en la tendència d’homogeneïtzar l’abstenció, justament per la mateixa raó per la qual no s’hauria de fer: perquè és totalment inescrutable; ni es pot saber a ciència certa què votarien els que no van votar si ho fessin, ni sabem per quina raó no van anar a votar. I és que en un país amb un sistema electoral tan particular, entre d’altres coses, les raons per abstenir-se poden passar d’una opció que depèn de la mera voluntat a una impossibilitat tècnica i/o física.

14963228_566687470192443_7854775685628141515_n
Imatge de la pàgina de Facebook Es de Politólogos.

Deixant de banda aquest incís, cal esmentar la decepció i horror quasi unànimes a l’Estat espanyol de veure Trump president. Qui vol un xenòfob, racista i masclista com aquest? Doncs bé, el discurs proteccionista de Trump és música per a les orelles d’una classe treballadora poc qualificada i que ha sofert els estreps del lliure comerç. El pitjor de tot és que algunes de les queixes que té Trump des de la perspectiva econòmica poden ser encertades i fins i tot defensades per l’esquerra; i al mateix temps, aquest discurs encaixa a la perfecció amb el nacionalisme xenòfob i racista.

Però cal dir que el que farà és completament incert. Un magnat que critica els tractats de lliure comerç i defensa el proteccionisme al mateix temps que defensa un model de desenvolupament estrictament economicista, que advoca per la baixada d’impostos (com a mínim a les rendes altes) i l’eliminació de qualsevol obstacle estatal en l’economia, com l’Obamacare o els acords contra el canvi climàtic…; digueu-me desconfiat, però ho trobo sospitós. Són contradiccions ideològiques que qui sap què en pot sorgir.

Si realment fa el que va prometre, en el millor dels casos potser farà augmentar realment el PIB, reduir el deute públic, controlar la inflació… Totes aquestes mesures macroeconòmiques que tan els agrada als tecnòcrates (neo)liberals… però a quin preu: amb un augment exponencial dels nivells de CO2 a l’atmosfera?, pèrdua de la igualtat d’oportunitats dels ciutadans estatunidencs sense cobertura de salut? Tot un conjunt de col·lectius que formen part de la idiosincràsia del país igual que la resta majoritària expatriats als seus respectius països d’origen (reducció de mà d’obra)? “No, que només farà fora als delinqüents”. I com ho farà: augmentant la presència policial en una societat on s’està acumulant més discriminació i odi cap a les minories (i no tan minories) de les que ja hi eren? I el més decebedor de tot per als seus votants: fins a quin punt el lliure mercat intern d’un país ja industrialitzat amb una economia exterior altament proteccionista millorarà les condicions laborals dels ciutadans dels EUA? A Espanya, el govern porta temps vanagloriant-se de la millora de la macroeconomia quan ni es pot dir que sigui fruit de les seves reformes (correlació no implica causalitat), ni es veu una millora en les condicions laborals de les classes treballadores i mitjanes. En general considero bastant corroborat que una cosa no implica l’altra.

Cal tindre en compte també que Trump és un polític, i aquesta lògica li ha funcionat perfectament en campanya; quin polític està obligat avui dia a complir amb allò promès? Això sí, el veig més capaç de realitzar les seves promeses sobre temes socials (immigració, dones, escalfament global…) que d’aplicar les polítiques econòmiques que ha mencionat.

Però la paradoxa que ha fet guanyar Trump, més que ell mateix, és la seva oponent. Adalid del liberalisme nord-americà, les idees de Hillary Clinton es poden contrastar amb les del candidat republicà: favorable tant a la defensa dels drets civils com al lliure mercat. Però justament aquest últim concepte és el que en alguns casos pot xocar amb el primer: quan el reclam dels mercats internacionals escanyen al treballador mitjà en nom de qualsevol llei econòmica en aquest procés de cerca dels beneficis. Els efectes que ha tingut la política expansionista dels EUA, recolzada tant pels republicans com pels demòcrates a cop de tractat de lliure comerç, són justament els que critica Trump i l’han portat a ser president.

Clinton representa el neoliberalisme que ha portat a la societat estatunidenca a la crisi econòmica, i a l’augment de la precarietat i de les desigualtats socials. Si no vols això, has d’empassar-te un proteccionisme dubtós de la mà d’un empresari milionari, racista, masclista i amb vincles amb l’extrema dreta. Si a sobre tenim en compte que part del seu electorat el vota sense tenir en compte aquestes últimes característiques (simplement per mala llet), ja ho tenim tot.

Davant les circumstàncies, no és tan extravagant l’àmplia abstenció en les eleccions dels Estats Units. L’esquerra queda fora i marginada del sistema polític de facto, i aquelles persones que busquen alguna cosa més que les contradiccions d’una sòbria socialdemocràcia que fa de vel per amagar una economia expansionista, o d’un proteccionisme restrictiu amb les llibertats civils però no amb les econòmiques, decideixen no participar en un joc on ja no hi ha possibilitats de guanyar. En la seva situació possiblement jo també m’abstindria.

Eleccions a les Corts Generals espanyoles 2015: la sessió d’investidura

Ara mateix tot depèn del PSOE. Si hi ha algun impediment d’apropar aquest partit a Podemos (i En Comú) i els partits perifèrics, aquest és sens dubte el referèndum de Catalunya i, anant més enllà, el dret a l’autodeterminació com a mínim de les regions de l’Estat espanyol considerades per la seua Constitució com a “nacionalitats històriques”.

El PP i Ciutadans (C’s) reneguen completament d’això. Els partits perifèrics ho exigeixen, igual que Podemos, el qual dubto que hi renunciï, per compromís amb Catalunya i en En Comú. Fins que no s’ha qüestionat en una major profunditat no només l’organització territorial d’Espanya, sinó el seu règim polític en general, el PSOE ha ignorat el problema o l’ha considerat un mal menor. Ara els hi ha esclatat a la cara.

No només això. Les filtracions de les converses d’alguns dels seus barons, que equiparaven el trencament d’Espanya amb el del PSOE, deixen palès un marcat rerefons espanyolista del partit, que poc fa distanciar-los del sector PP/C’s en aquest terreny.

La suma d’aquests dos partits formen 163 escons. Si PSOE sumés amb els grups de Podemos i En Comú, el PNV i IU, donarien 167 escons, que amb les abstencions d’ERC, DiL, i Bildu, es podria formar govern sense importar què votaria Coalició Canària.

Però, com apropar-se a aquest espectre? Ja s’ha dit: amb l’acceptació del dret a l’autodeterminació.

L’escenari ideal per al PSOE seria enganxar aquest sector de l’hemicicle a través d’una reforma constitucional que contemplés el dret a decidir, però on ell pogués abstenir-se en la votació perquè, al final, PP i C’s guanyessin amb el “no”. Això comportaria obtenir el govern al mateix temps que no es mullaria per cap referèndum, com ha fet sempre. Un simple rentat de cara; allò que fan els bons conservadors: canviar les coses perquè res canviï. Paradoxal, oi?

Sens dubte, això és poc probable, ja que si el PSOE mencionés des d’un primer moment les seues intencions d’abstenir-se, no podríem dir que sigui un bon “xantatge”, per dir-ho així; i si no diu res… crearia un bon rebombori. Reitero la improbabilitat d’aquest escenari: en tals processos difícilment un partit va amb secretismes sobre què votarà, i encara més si depèn d’ell el resultat; per pressions dels altres, hauria de comprometre’s abans del moment oportú.

Però deixem-nos d’escenaris inversemblants. Què passarà d’aquí en un futur? Ni idea. Però continuo pensant que el PSOE és la variable clau, i crec no estar dient res que la gent no es pugui imaginar a aquestes altures.

Em moc per intuïció, doncs no tinc dades, però crec que hi ha un desajust entre els barons del PSOE per una banda, i l’electorat i la militància de base per l’altra. Mentre els primers tendeixen cap a l’immobilisme en l’àmbit territorial (com a màxim, a un federalisme adulterat), el segon grup potser acceptaria una reforma constitucional per implantar un federalisme on es reconegués el dret a l’autodeterminació.

Cal dir, però, que tant la militància i l’electorat (sobretot aquest últim, més volàtil) segurament no són homogenis en tot el territori: els votants del PSC a Catalunya poden tenir diferències substancials amb els del PSOE d’Extremadura (movent-nos sempre en l’àmbit territorial). Però ho considero més un problema generacional que qualsevol altra cosa: em costaria de creure que la majoria més jove d’aquests votants no acabessin decebuts amb la “gran coalició constitucionalista” amb PP i C’s.

Mai m’he sentit atret per aquest partit. Ni m’hi sento representat ni en sóc proper ideològicament, però té la clau perquè l’Estat obtingui per fi un govern veritablement d’esquerres. Un partit que presumeix de ser el partit d’esquerres per excel·lència en un país no ha de tenir tanta por de minvar encara més cap a l’esquerra com d’anar-se’n amb el sector reaccionari. Als seus militants fins i tot els hi donaré un humil consell: ser forts i desterrar els seus mandataris del tro, que perpetuen la continuïtat, i aprofitar aquesta situació com una oportunitat per reformar en profunditat el partit. Sí, és més fàcil dir-ho que fer-ho, però estic segur que a la llarga el PSOE sortiria guanyant amb aquesta jugada; un pacte amb C’s ja s’ha vist fracassat, i si hi afegeix el PP, crec que estarem davant l’autèntic suïcidi del partit, per molt que els seus “peixos grossos” diguin el contrari.

En definitiva, que m’he estès més del que volia, com sempre: les relacions de poder internes del PSOE i el que passi dintre les seues files pot determinar les negociacions i donar pistes de què passarà amb l’elecció del futur govern de l’Estat espanyol durant els pròxims dos mesos. Ara mateix tot depèn del PSOE.