Categoría: Societat

Eurovisió 2018

No, no sóc aficionat a Eurovisió, però sí a la música (i no, aquesta frase no va amb mala llet). Per raons completament trivials, enguany he vist un trosset del festival i, després de veure els resultats, m’han assaltat algunes peguntes. Així canviarem una mica el tema, després de tanta política… o millor dit: tornarem a parlar de política, però d’una manera diferent.

Centrem-nos amb els que sostenen el podi, per ordre de primer a últim: Israel, Xipre i Àustria. Netta ha sigut la representant d’Israel i guanyadora al festival d’aquest any. Es tracta d’una activista contra el bullying i la seua cançó, Toy, és una crítica al masclisme.

La xipriota Eleni Foureira se la compara amb la Beyoncé, cosa que diu molt per on van els trets; i encara més si tenim en compte que el compositor de la seua cançó, Fuego, és Alex Papaconstantinou, el mateix que cançons d’intèrprets com Jennifer López, Mark Anthony, Paulina Rubio i la que guanyà Eurovisió el 2012, Loreen, amb el tema Euphoria, que va acabar sonant a totes les discoteques del món.

I és que tant una com l’altra tenen cançons que podrien fer el mateix: colar-se per les sales de ball i les llistes d’èxits (encara que no crec que puguin competir amb el ritme i la poderosa tornada de la guanyadora del 2012). Però podríem dir que l’estil és semblant: una espècie de barreja entre electro-dance i ritmes llatins amb melodia una mica ètnica per distingir-se; i per descomptat, una actuació extravagant i visual (les ballarines de Netta deixen a les del Chikilicuatre per terra, no dic més). Però vaja, ambdues cançons podrien posar-te-les de festa al pub i no desentonarien amb la resta.

Captura de pantalla 2018-05-13 a les 18.30.03
Aprèn, Sílvia Abril!

Podríem marcar la diferència en el missatge: mentre que la segona en el pòdium treu el monotema de la sensualitat, la guanyadora va en la línia dels drets de les dones i en la defensa de la diversitat, com la primera guanyadora transgènere Conchita Wurst el 2014.

Personalment, crec que aquí veiem tres dels factors més importants a l’hora de, si no guanyar, destacar a Eurovisió: la moda del que es porta musicalment, una actuació hortera i un missatge prou bonic perquè ningú hi pugui estar en contra, especialment si el país que representes és una força d’ocupació que viola drets humans com qui va a comprar el pa. I és aquí on m’entra el dubte de fins a quin punt Eurovisió està lliure d’influències de la realpolitik, fins al punt descarat de decidir el guanyador (perquè que es pot utilitzar com a un rentat de cara és evident).

Autèntica protagonista de la nit: la coreògrafa rossa platino amb pentinat d’orinal i serrell rosa de Netta. Crack!

Anem al tercer i darrer classificat en el podi: Cesár Sampson amb la cançó Nobody But You. Tothom diu que ha sigut la sorpresa de la nit, però a mi em feien una mica de ràbia les reaccions de sorpresa i incredulitat per part dels narradors que presentaven el concurs cada cop que Sampson rebia els 12 punts. I és que, si entre el criteri de votacions del festival encara preval una mica de sentit comú, Nobody But You havia de quedar en el tercer lloc en el pitjor dels casos.

Amb influències de la música negra com el soul i el gospel (encara que a la pràctica, què no és música negra a Occident?, però ja m’enteneu), al sentir-la amb la tele encesa de fons (perquè no la veia en aquell moment) vaig pensar: això és Eurovisió?; i sí, ho era. Piano, un ritme simple i marcat, amb palmes, so ambiental, profund, amb algunes parades per transmetre tensió, un tempo lent i una tornada a coral amb un subtil eco en certs moments; potser no és el que més se sent quan hom surt a fer un beure, però no dubto a què serà el primer que escolti a l’hora d’arribar a casa com a mode de relax i serenitat. I és que, al cap i a la fi, la música soul (ànima en anglès) es diu així per alguna raó: et fa moure alguna cosa per dins sense saber què és.

La seua actuació en directe va ser sòbria en comparació amb les dues esmentades anteriorment. Pensava que això no seria problema tenint en compte el guanyador de l’any passat. Però després del resultat, no sé fins a quin punt era un intent del festival de defugir de l’excentricitat que l’ha caracteritzat els últims anys, una simple casualitat o realment era la cançó més decent del 2017; ja he comentat que no sóc aficionat a Eurovisió: no he vist tots els concursants ni guanyadors d’altres anys, no sé quins criteris es fan servir, ni tant sols qui decideix el vot de cada país… i amb el poc temps que tinc, no m’he molestat a buscar-ho (encara que reconec, seria interessant).

Per això, com a resum, les meues conclusions, totalment personals, són que veiem que les tendències que tenen més èxit a nivell comercial actualment (el que està de moda, vaja) guanyen, a la par d’unes interpretacions kitsch i missatges políticament correctes utilitzats com a vel de la ignorància per part dels estats. I entre tot aquest entramat de sintetitzadors i pirotècnia, les arrels africanes encara romanen.

Anuncios

Dictadura 4.0

El 13 de febrer va ser el dia contra la tortura a Euskal Herria perquè aquell mateix dia de 1981 la Policia Nacional va matar entre tortures a Joxe Arregi, antic membre d’ETA.

També el dia 13 de febrer va sortit a l’opinió pública la condemna del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) a Espanya, que l’obliga a indemnitzar a altres dos exmembres d’ETA per la mateixa raó: tortures, en aquest cas de la Guàrdia Civil. D’aquí podem traure dues conclusions:

La primera, que els terroristes també estan subjectes de drets (humans). Això és un tema que donaria per una publicació pròpia. És molt fàcil deshumanitzar el terrorista i desitjar-li el pitjor; tant, que ningú ha sigut capaç de parlar d’execució extrajudicial al cas dels terroristes executats a Cambrils l’estiu passat… menys la CUP. I s’ha feta bona, perquè han denunciat a Maria Rovira per injúries només per obrir el debat en un ple d’una presumpta execució extrajudicial dels Mossos d’Esquadra, que no suposa cap efecte jurídic. Cap comentari a favor d’ella a les xarxes, o com a mínim de la seua llibertat d’expressió, ans al contrari: ella també és terrorista.

Però sí, malgrat que és molt fàcil dir, mentre ets al bar prenent-te unes canyes, que matin aquests assassins, no deixen de merèixer un judici just i una segona oportunitat (i poden transmetre informació valuosa sobre els seus propòsits i els de tercers). Si es podien evitar les morts en el cas dels terroristes de les Rambles, ja és un altre tema, però veient el vídeo, jo crec que, amb la sang freda necessària per part de la policia, sí.

I la segona, que Espanya és un estat de dret. Sí, un estat de dret on s’ha practicat la tortura de manera sistemàtica amb connivència de les institucions i sense fer res per remeiar-ho. És una frase que hem escoltat sovint, aquesta de l’estat de dret, sobretot en la justificació i defensa dels arguments dels jutges i fiscals contra exconsellers i activistes independentistes.

Però també serveix per justificar altres coses. Quan parlen d’estat de dret fan referència a què Espanya és un estat amb un règim jurídic constitucionalista, aprovat prèviament per sufragi universal, i on s’estableix un model de democràcia representativa dintre d’organitzacions com la UE o l’OCDE, pel que forma part del club de les democràcies occidentals, econòmicament pròsperes, que asseguren drets i obligacions als ciutadans.

Però les democràcies occidentals poden ser exemplarment transparents o estar farcides de corrupció, poden tenir una garantida separació de poders o tenir-ne escassament, poden donar passos de gegant cap als objectius del mil·lenni o anar enrere com els crancs, poden comprometre’s realment amb l’ajuda internacional o instrumentalitzar-la, poden recolzar altres democràcies consolidades o dictadures militars… de fet, poden fer ambdues coses; potser cauran en la contradicció i la incoherència de polítiques, però, en sentit estrictament pràctic, es pot fer perfectament.

Resguardar-se de les manques democràtiques de l’Estat espanyol amb la sentència que es tracta d’un estat de dret és quedar-se a la superfície o pecar d’ingenuïtat. O això, o  els que s’excusen dient que Espanya és tal és perquè tenen influència sobre el susdit estat de dret, i que si realment es reformés perquè garanteixi el que ha de garantir, perdrien molts privilegis, en el millor dels casos.

Espanya és un estat de dret tan particular que fins i tot es confon amb una dictadura. Una dictadura que fins el mateix Orwell li costaria de creure, potser perquè és real. No es tracta d’una dictadura on hi ha un cap d’estat vitalici que controla totes les institucions al seu parer, no, és un estat de dret on els jutges són elegits gairebé a conveniència del(s) partit(s) majoritari(s), i interpreten les lleis de la manera més convenient a la seua ideologia; perquè sí, malgrat que els funcionaris han de ser neutrals (en la mesura del possible), Espanya és aquest particular estat de dret on no només tenen ideologia, sinó que és profundament reaccionària; d’aquí les denúncies per delictes d’odi cap a diversos ciutadans per part de Guàrdies Civils i Policies Nacionals i, evidentment, els jutges i fiscals es treuen mesures de la màniga i condemnes exagerades. No importa que considerar un funcionari com a víctima d’un delicte d’odi sigui una aberració jurídica, i que els delictes d’odi no es van estipular per defensar funcionaris. Això sí, desitjar la mort a l’alcaldessa Carmena, lloar a Hitler, demanar bombes pels catalans i fer bromes homòfobes o salutacions feixistes sembla entrar dintre de la llibertat d’expressió.

Espanya és aquell estat de dret tan curiós que ha imputat o condemnat a persones per escriure a les xarxes socials, a un músic per cantar, i ha retirat un llibre i una exposició d’art. Un estat de dret que es discrimina segons el color de la pell. Un estat de dret on va crear un autèntic terror d’estat amb el terrorisme com excusa, on fins i tot actualment hi ha impunitat contra els torturadors, on els jutges anteposen la seua idea d’unitat d’Espanya als drets humans. On tenen un concepte de la pluralitat quelcom singular. Un estat de dret on no només no es condemna la dictadura, sinó que no s’intenta reparar a les víctimes, però sí s’inverteixen milions a reparar els seus monuments. Un estat de dret que manté relacions institucionals i comercials amb règims que restringeixen altament la llibertat dels seus ciutadans. Un estat de dret mandataris del qual hi ha indicis d’haver practicat delictes sexuals i pederàstia, i on se sap que el partit que actualment està al govern ha tingut contactes amb el narcotràfic i s’ha finançat il·legalment, mentre que el partit renovador que li agafa el relleu va pel mateix camí.

Però el principal problema, i que fa Espanya tan particular, és que totes aquestes mancances democràtiques es troben a l’ombra per un quart poder controlat per un oligopoli (financer) amb contactes directes amb les elits polítiques, i que tenen l’enorme capacitat d’influenciar a l’opinió pública.

Mentre, l’educació és una pilota que va passant de banda a banda de la pista de tennis entre els dos partits majoritaris. No s’ha arribat a un consens, i malgrat que s’ha aconseguit una educació decent, a Espanya encara li queda molt per un model realment innovador. Primer, perquè s’està subvencionant a les escoles concertades en detriment de la ja precària escola pública, on cada cop s’inverteix menys, fet que impossibilita la inversió en material que s’adapti als avenços socials, sobretot als tecnològics; i ja no parlem de temes pedagògics, amb un temari que incentivi l’escepticisme i el pensament crític.

Es parla molt de l’educació nòrdica com a model a seguir, però difícilment s’arribarà a aquest model si es continua amb la tònica del 2014, on Espanya invertia el 4,3% del PIB en educació i Finlàndia el 7,2%. Cuba n’inverteix fins i tot més, no cal dir-ho.

Però no es tracta només de diners. Encara que es faci una crida pel model finlandès, a la pràctica a Espanya hi ha massa conflictes que contaminen l’ambient: per les característiques de la llengua i la societat catalanes, la immersió lingüística ha demostrat ser clau per la integració, la conservació de la llengua i sense afectar a l’ensenyament d’altres llengües. Un model que s’ha practicat des de fa 30 anys i que ara s’està rebutjant des del PP i C’s. Per les seves manies imaginàries (o ganes de guanyar vots a través de la demagògia i la tergiversació), aquests dos són capaços d’obviar les recomanacions dels tècnics. Malgrat que C’s ho demanin cara al públic, considero que són el primer obstacle, junt amb el PP (i el PSOE encara faria de les seues), que s’oposarien a una verdadera reforma transformadora de l’educació (cal dir que queda molt bonic reivindicar un model educatiu com el de Finlàndia, però no els he sentit demanar els seus salaris i el seu estat del benestar).

I aquí ens trobem, en una societat amb una educació pública cada dia més precària i generacions ben ensenyades del franquisme que s’empassen qualsevol narració dels fets dels telenotícies propietat de la banca. Encara que la majoria de denuncies per delicte d’odi les fan funcionaris policials, hi ha una quantitat realment considerable de persones a l’Estat espanyol que, per defensar un escut, una bandera, un himne o el que ells creuen que és un país, defensen les injustícies del govern i de tot l’entramat estatal que s’ha criticat des de l’inici d’aquest text. És aquí on rau la peculiaritat i extraordinària eficàcia d’aquest estat de dret segrestat per la dreta espanyola: són els mateixos ciutadans els que defensen els símbols nacionals i denuncien a altres ciutadans per transgredir-los, malgrat que ells són els primers que opten per la violència, perquè ja sabem tots qui suporta els símbols nacionals.

Testing football helmets, 1912
Test d’un casc de futbol americà a l’any 1912. Interpreteu vosaltres mateixos/es la metàfora…

Doncs ja veieu, Espanya és una dictadura que no se li pot dir com a tal, tan ben muntada que la defensen les capes més baixes de la piràmide, pel que el govern pot fer el que li roti, que no caurà ni pel seu propi pes; que les institucions estan tan deformades que defensen una ideologia hegemònica que impregna tot el país, i que no es tracta d’una ideologia de flors i violes, sinó de la dreta pura i dura.

Després de la sentència del TEDH, Espanya deu tenir una ferida profunda al seu orgull: no només ha estat humiliada internacionalment per evidenciar pràctiques de tortura (que no ha sigut la primera vegada), sinó que encara pitjor és per ella haver d’indemnitzar a persones que han intentat acabar amb la seua integritat. Que l’organització de la qual formaven part hagi matat a gent és el que menys l’importa a Espanya: ella ja n’ha matat i no vol desenterrar els que són a cunetes. O potser sí que l’importa, però perquè els que han matat són dels seus; Espanya distingeix entre els morts. Tots sabem l’orgullosa que és; Igor Portu i Martín Sarasola potser eren terroristes, sí, però això no trau que a Espanya li passin aquestes coses per feixista.

De cara al 21D

Desànim, cansament, frustració, mala llet, decepció i algun que altre intent d’atorgar esperança a la resta és el que noto pel que fa a la situació de l’independentisme en els cercles propers durant els últims dies.

Només es pot culpar a la gent de tot això per la seva ingenuïtat a l’hora de creure que obtenir la independència seria tan senzill; ni amb una DUI, molt poc efectiva si no tens la comunitat internacional a favor o, com a mínim, un fort control territorial. D’això culpo, també, al mateix govern de Catalunya.

Puc entendre que, en una part de les seues entranyes, hom vulgui creure que l’Estat no utilitzarà els recursos més bruts contra una població o unes institucions concretes; així ho creia jo, més per temor al que pugui passar que no pas per convicció, abans de l’1 d’octubre. Però ràpidament te n’adones de quina pasta està fet l’estat espanyol, i un cop passat el referèndum, pensar que aquest no tornarà a utilitzar tota la força necessària (tant física com juridicopolítica) per aixafar l’adversari, és pecar d’ingenu, i el govern català va pecar d’ingenu si el que diuen la consellera Ponsantí i ERC és cert.

Grosso modo, sembla que l’espanyolisme està guanyant aquesta batalla: el Major dels mossos cessat i imputat; les dues personalitats públiques més destacables del moviment independentista actualment són a la presó; el govern català cessat també en funcions; el seu president i quatre consellers marxats a Brussel·les; altres vuit consellers a la presó; el conseller que queda, dimitit un dia abans de ser proclamada definitivament la DUI; membres de la mesa del parlament també han passat per la presó, i veurem com continuarà la cosa; i finalment, Amnistia Internacional sembla donar la raó als unionistes quan assegura que totes les persones empresonades no són ni preses polítiques ni preses de consciència.

Als fets li sumem les narracions. La premsa mediàtica és descaradament contrària a l’independentisme, i justament la cadena pública que es volia intervenir des de Madrid per considerar-la parcial (cap al bàndol independentista), porta més defensors del bàndol contrari a les tertúlies que ho ha fet mai TVE i bona part de la resta de cadenes, més enllà d’entrevistes puntuals, generalment a càrrecs públics. Tot aquest desplegament mediàtic, on es repeteix dia sí i dia també els mateixos mantres, ha fet preguntar-me fins i tot a mi si no haurem arribat massa lluny, si realment és justificable la utilització de la justícia per part de l’Estat. Ja es coneix la famosa cita atribuïda a Goebbels: Una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat.

I a sobre, tenint en compte que en l’època de la postveritat ja no se’n diuen de mentides, sinó que s’utilitzen més les veritats a mitges. Perquè sí, puc reconèixer que el referèndum de l’1 d’octubre era il·legal per l’ordenament jurídic espanyol, puc reconèixer que era il·legal la llei de transitorietat i la declaració d’independència, puc reconèixer que hi va haver desobediència tant de la ciutadania com de les institucions catalanes; de fet, encara que Junts pel Sí (sobretot PDeCat) sempre ho ha intentat evitar, la desobediència, davant d’un estat immobilista, era tard o d’hora inevitable.

Però no, no ens mereixem que se’ns violi la nostra sobirania, s’engarjoli representants electes i s’estomaqui ciutadans. No era il·legal també el 9N? Doncs no hi va córrer la sang ni es va empresonar a ningú. Fet que també fa pregunta-me per què es van jutjar als representants polítics del moment. Quina diferència hi havia per l’Estat respecte l’1 d’octubre?

Tornant al tema, el que ha fet plantejar-me que pugui arribar a ser certa la frase que hem sentit sense parar últimament, d’una manera o una altra, de s’ho mereixen per violar la llei és la descontextualització  dels fets a través del temps. Si estirem el fil tot apunta cap al 2006 (per no parlar de fets històrics), però que, per evitar allargar el text, ens detindrem fa 5 anys, quan es va començar a reivindicar la independència de manera explícita i àmplia per part de la ciutadania, aprofitant la conjuntura tant cultural i identitària com econòmica, on el govern del moment s’hi va sumar trobant-hi un nínxol electoral.

Una de les preguntes més qüestionades que es feia la gent a les portes de l’1 d’octubre i la DUI era per què s’ha tardat tant a fer-ho. Doncs perquè durant aquests 5 anys hem intentat trobar una via alternativa al camí sense sortida que ens imposava el govern de Madrid.

Eleccions anticipades el 25 de novembre del 2012, consulta el 9 de novembre del 2014, altres eleccions anticipades plebiscitàries el 27 de setembre del 2015, i finalment, el referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Quatre intents de succedanis, per dir-ho d’alguna manera, a una consulta per saber què vol la ciutadania catalana. Una consulta que no arriba, en vinculant ni no vinculant; ni s’ha materialitzat en altres propostes: ni pacte fiscal, ni federalisme, ni reforma constitucionalres.

No, no ha sigut culpa nostra. S’ha arribat a on s’ha arribat pel mur infranquejable del PP (i gairebé tota l’oposició), que a obligat a les institucions catalanes a obeir una àmplia voluntat popular a marxes forçades, a intentar avançar pas rere pas malgrat el mur que hi havia davant els seus nassos, fins que no ha quedat altra alternativa que intentar saltar-lo. Després arriben les acusacions per rebel·lió i sedició, entre d’altres. No sé si re-interpretar la famosa dita feta la llei, feta la trampa per com els jutges espanyols interpreten la legislació espanyola, la qual, ja de per si, dista més que ninguna de ser perfecta dintre del grup de països que anomenem democràcies consolidades.

Sens dubte, hem fet esforços per parlar amb l’Estat, i sense comptar amb les concessions de Puigdemont abans de proclamar la DUI. Però, fent una mica d’autocrítica, el govern català no podia pensar que un estat amb reminiscències autoritàries com l’espanyol no l’acusés de varis delictes, encara que sigui agafats pels pèls i violant drets fonamentals dels acusats durant el processament. Perquè sí, per molt estrany que els hi sembli als que criden a pulmó obert Puigdemont a prisión, els delinqüents, fins i tot els més sanguinaris, segueixen tenint drets. Molts ho saben perfectament quan els toca defensar la presumpció d’innocència de  presumptes violadors, però sembla que en altres casos se’ls hi oblida*.

La meua intenció està a les antípodes de justificar l’actuació d’una fiscalia amb forta dependència del legislatiu i uns jutges que superposen la indivisibilitat d’Espanya als drets humans, i que ja van quedar en evidència quan la justícia belga va deixar en llibertat a Puigdemont sense deixar-lo sortir del país (el primer resultat útil que se’n pot extreure, de moment, de la fugida de Puigdemont a Bèlgica). Simplement, Catalunya havia d’estar preparada o com a mínim ser conscient per aquest atac frontal de l’Estat.

La pregunta que se’m formula, però, és: com? Seguida de: hi havia alguna altra forma de continuar amb l’empresa no ja d’un estat independent, sinó d’un simple referèndum, enfront d’un estat que no va trencar amb el franquisme, govern actual del qual és d’un partit fundat per un franquista? I que podríem rematar amb la pregunta maleïda: de què ha servit, doncs, tot això?

En termes pràctics, a l’hora d’aconseguir la República Catalana, de res. Però sembla que l’anhel per aconseguir ara mateix unes estructures d’estat està ennuvolant les eleccions del 21 de desembre, unes eleccions convocades pel mateix govern central, que haurà d’acatar sí o sí el seu resultat. Que diu Rajoy que tornarà a aplicar el 155 si guanya un cop més l’independentisme amb un programa fora de la llei? Sí, però hi ha una reivindicació que ni l’exfiscal Maza ni la jutgessa Lamela serien capaços d’acusar-la d’il·legal: un referèndum pactat, ja sigui a través d’una reforma constitucional o d’alguna forma que faciliti el debat i el posterior exercici d’un referèndum sobre el tema.

El PP no ho acatarà, em direu, no només per desavinença ideològica, sinó perquè dirà que l’aritmètica parlamentaria no es favorable. Sí, ja ho sé, me’ls conec, però davant de l’incompliment d’un mandat sorgit d’unes eleccions que ells han convocat, legal com ells volien i amb una majoria aclaparadora que defensi, d’alguna manera o altra, un referèndum, el desgast pot ser molt fort, i a base de desgast s’ha d’anar guanyant l’enemic, perquè en política ni les revolucions es couen d’un dia per l’altre.

L’exigència del referèndum també hauria d’anar acompanyada de la llibertat de totes les persones empresonades i la retirada del 155, reivindicacions que les esmento, però que em semblen òbvies. Es tracta d’una base de partida on s’hi podrien sumar partits fins ara indecisos, com els comuns, i aconseguir una majoria i legitimitat que cap majoria silenciosa seria capaç d’aplacar. Ells hauran convocat eleccions i ells les hauran perdut estrepitosament i sense el beneplàcit de dir que el que es demana està fora de la llei.

Que això canviaria el full de ruta dels independentistes? Potser sí, però, tornant a la pregunta anterior, quina altra cosa es podria fer més, que no fos l’enfrontament directe? Ha de quedar clar que no estem al final de res, que caldrà paciència, i potser la millor manera de gestionar-la és tornant a allí on sabem segur que podem guanyar i construir un futur amb majoria aclaparadora: no podríem aprofitar una reforma constitucional per abastir més drets i garanties a la ciutadania i que la mateixa població espanyola ens recolzés (la que encara no ens ha tractat de nazis, la resta no ho farà mai) en cas que els unionistes vulguin exigir una consulta a tota Espanya? Us imagineu una convergència de l’independentisme, encara que sigui defensant un referèndum, amb els moviments en defensa del drets socials, polítics, econòmics i culturals? Una convergència dels CDR amb totes les marees, per exemple? Potser aquesta és la millor manera d’eixamplar la base social que necessitem per, quan arribi el moment, no sé com ni quan, puguem construir efectivament l’estat català. Potser la unilateralitat l’haurem d’exercir nosaltres mateixos, i no les institucions. Potser és ara quan hem d’anar sense presses, pas a pas, amb peus de plom i guanyar-nos la desitjada majoria en un futur.

Manifestacio-retallades-ensenyament-Edu_Bayer_EDIIMA20121008_0072_5
El groc, color protagonista aquests dies, també és el color en defensa de l’educació pública catalana, al punt de mira de l’espanyolisme. / Foto publicada a eldiario.es / Edu Bayer

Potser al final resulta que aquesta situació tan desesperada per Catalunya era la que Catalunya necessitava. Potser posar-nos, a nosaltres i a l’Estat, contra les cordes era la solució perquè aquest prengui la iniciativa per voler canviar una realitat que no li agrada. Potser resultarà que servirà d’alguna cosa, tot aquest merder. Potser peco d’optimista.

Qui sap? En aquest escenari incert, tothom té moltes preguntes, però ninguna resposta a ciència certa.


*Faig aquesta relació perquè Espanya, sense voler frivolitzar la violència de gènere, es comporta com un maltractador de manual vers Catalunya; i és que la idiosincràsia del nacionalisme espanyol no només és profundament masclista, sinó també xenòfoba, racista i homòfoba; d’això potser en parlaré en un altre moment.

1 d’octubre: ni oblit, ni perdó

Ens trobem en dos fronts oberts: un de milions de persones que han envaït els carrers aquests últims dies des de l’onze de setembre, i els milers de persones que han sortit aquest últims dies contra el referèndum.

Deixant de banda la quantitat, que és bastant notòria, podem veure que en el primer grup el més greu que ha succeït al llarg de totes les manifestacions són els tres cotxes de la Guàrdia Civil plens d’adhesius i pintades, els vidres trencats, algunes rodes punxades, i que els manifestants van utilitzar com a paperera. La veritat és que semblaven un Pollock cadascun d’ells, en tots els sentits de l’expressió.

Tot això, posem-ho en context, com a reacció del registre que es va fer a la Conselleria d’Economia de la Generalitat. És a dir, que en plena efervescència independentista i a un parell de setmanes del referèndum, l’Estat nega més que mai (en els últims anys) la sobirania de Catalunya i fa ús del seu paper autoritari per violar una de les institucions catalanes. En una regió (utilitzant el seu esquema mental) com Catalunya, on els anhels d’autogovern sempre han sigut tan altes, no veure-la com a una igual per part de l’Estat, encara que sigui de facto i no de iure, és fer les coses realment malament. Per això passa el que està passant.

1O
Un dels cotxes de la Guàrdia Civil amb els manifestants

En el bàndol contrari ens trobem que la majoria de mobilitzacions les han convocat grups d’extrema dreta, utilitzen sovint insults quan veuen algú sospitós a favor del referèndum, han intentat despenjar una pancarta amb un lema democràtic, criden proclames de subjugació de Catalunya vers Espanya, exacerbant encara més el problema abans esmentat; han cantat el Cara al Sol, han fet fora de la plaça on es manifestaven a uns altres manifestants a favor dels refugiats i, finalment, han arribat a escopinar i agredir a altres persones.

Espanya és una país curiós. A la publicació anterior ja vaig parlar una mica del tema, però ara és moment d’abordar-lo completament: ni la seua bandera oficial és acceptada per unanimitat entre tots els ciutadans espanyols que, a més, se senten com a tal; perquè, evidentment, no tothom se’n sent, principal falla d’aquest estat.

Què devien de pensar els que no se senten franquistes quan els adolescents del vídeo amb pintes de niño bien cantaven el Cara al Sol en una manifestació on eren ells? Què els hi passa pel cap als que intenten arrencar una pancarta on l’única cosa que hi diu és Més democràcia? No veuen que ells mateixos s’estan deixant en evidència? Que ells mateixos s’estan llançant una indirecta que no capten?

A qualsevol amb dos dits de front no se sentiria a gust en qualsevol d’aquestes manifestacions. Demostra que Espanya és reaccionària, és profundament conservadora, i les concessions que li ha donat a les autonomies era perquè no tenia altra sortida, perquè si no esclatava una revolució… o una altra guerra civil.

Tot i així, Espanya sempre ha negat les anomenades per la seua constitució com a nacionalitats històriques com a subjectes polítics. Sempre li ha molestat que es parlin altres llengües dintre el territori. Espanya sempre s’ha vanagloriat del macho ibérico, de la testosterona, de ser com més borrego millor. L’Espanya dels cacics i terratinents. L’Espanya que per defensar-se, nega la realitat dels altres. Curiosa manera de fer-se estimar.

És per això que Espanya té dues banderes: la rojigualda i la tricolor. Només una pot ser oficial, i va acabar sent la primera. Heus aquí el principal problema d’Espanya: quan l’actual oficialitat té les reminiscències fosques del passat, tot el que representa aquest estat manté un contingut autoritari.

El moviment independentista, com a moviment que naix d’una nació sense estat i en grups marginats, ha sorgit sobretot des de l’esquerra. Ara, és un moviment altament transversal, que manté la tolerància a la diversitat: el moviment independentista no hagués fotut fora als manifestats a favor dels refugiats, el moviment independentista no exclou per motiu d’ètnia o religió, el moviment independentista no demonitza els seus veïns.

Tos els meus ànims amb aquelles persones que, sentint-se espanyoles, han d’enarborar una bandera que no és l’oficial; perquè si volen canviar Espanya hi ha molt camí a recórrer. Alguns fins i tot hem perdut l’esperança: volem fotre el camp.

78
Muntatge sobre una de les actuacions de la Guàrdia Civil l’1 d’octubre. [Autor desconegut.]

Tot això de damunt va ser escrit un parell de dies abans de l’1 d’octubre. Ara només cal dir que la violència ja no l’ha exercida una massa d’espanyolistes d’extrema dreta descontrolats, sinó les pròpies institucions de l’Estat contra un acte que, per il·legal que sigui (la mateixa legalitat que es passen sovint pel folre els propis mandataris espanyols), era totalment pacífic i responia a una voluntat política amplíssima. No s’ha actuat d’acord amb unes lleis, s’ha actuat d’acord amb l’orgull d’aquesta Espanya casposa que li agrada defensar la seua unitat a cops de porra. Els joves han comprovat què se sent al ser perseguits i els grans han recordats moments que volien oblidats.

Els estibadors es van negar a col·laborar amb la policia arribada en vaixell; pagesos s’han solidaritzat amb la causa en diferents ciutats de Catalunya; sindicats i altres entitats han convocat vaga general pel dia 3 d’octubre; casos on les forces catalanes s’han encarat amb les de l’Estat, i els bombers que han defensat totalment la ciutadania; i finalment, aquesta mateixa ciutadania ha sortit a encarar-se amb les forces estatals d’una manera que recordava les revoltes del ’36. El PP està aconseguint quelcom que ni la CUP ho ha fet (o com a mínim, no totalment): estan transformant un procés d’identitat nacional en una revolució social. Però també estan sembrat l’odi i el rancor. El que s’està dient repetidament és que Espanya ha perdut Catalunya per sempre. I és que l’1 d’octubre no s’oblidarà.

Visca la politització

“Si ets neutral en situacions d’injustícia, has escollit el costat de l’opressor. Si un elefant ha trepitjat la cua d’un ratolí i dius que ets neutral, el ratolí no apreciarà la teva neutralitat.” – Desmod Tutu

No, no ho dic amb sarcasme. I sí, sonarà polèmic, però sóc defensor de la politització, o com a mínim entesa de determinada manera. I això és així perquè la politització és inherent a la societat. És com les drogues: podràs prohibir-les, però existeixen, i pel simple fet d’existir ja hi ha la possibilitat de trobar-te-les; ja formen part d’aquest món.

A ningú li agrada la politització. Tothom la veu amb mals ulls i, quan parla d’ella, ho fa amb menyspreu i connotació negativa. També cal dir que és un d’aquells conceptes que s’utilitzen sovint però que tampoc seríem capaços de trobar-ne una definició clara que ens satisfés a tothom.

Segons el Gran Diccionari de la llengua catalana, polititzar és un verb transitiu amb dues accepcions. La primera: Donar un caire polític a una cosa que no en té; i la segona: Infondre consciència política a algú, fer-lo participar en la vida política. El diccionari de la RAE té accepcions gairebé idèntiques.

Suposo que la majoria de persones tenen al cap la primera accepció, que és la que pot tenir una connotació més negativa. Curiosament, i per paradoxal que soni, aquestes persones seran les menys polititzades (d’acord amb la segona accepció).

I és que donar un caire polític a una cosa que no en té està molt mal vist, perquè es fa per treure’n algun rèdit. El problema que hi veig en aquesta accepció és la dificultat de trobar alguna cosa que no tingui caire polític. Potser queda bé sobre el paper, però a la pràctica tot es relaciona amb tot en una societat, i trobar algun tema lliure de conflicte i interessos és gairebé impossible en una acció on l’ésser humà en sigui partícip.

La principal polèmica ha sorgit arran de la manifestació del dia 26 d’aquest agost contra el terrorisme a Barcelona. La utilització d’estelades i xiulets als membres del govern espanyol i el rei Felipe VI ha sigut objecte de vàries crítiques. Especialment, les crítiques han provingut per part de la premsa espanyola per l’actitud d’alguns manifestants. Com a resposta, per descomptat, també hi ha hagut crítiques de la utilització de la rojigualda no només a aquesta, sinó a moltes altres manifestacions contra el terrorisme, especialment el d’ETA.

En un primer moment, no acabo de veure la relació que hi havia per portar l’estelada. És més, si m’apuren podria dir que té més relació la bandera espanyola que l’estelada, perquè els que porten la primera ja la consideren prou representativa de Catalunya com a part d’una mateixa realitat nacional que Espanya; la funció seria la mateixa que portar una senyera, en representació a les fronteres (tant culturals com polítiques) on s’ha comès l’atemptat. En canvi, l’estelada té un significat més reivindicatiu en les aspiracions polítiques d’una regió com Catalunya, i que pot ser que sigui fins i tot provisional, perquè en una suposada independència de Catalunya s’haurà de definir si utilitzar-la com a bandera oficial o continuar amb la senyera i, si s’adopta aquesta última, l’estelada possiblement quedi marginada.

No obstant això, tampoc entenc els càntics de No nos engañan, Cataluña es España a una zona on hi havia vàries rojigualdas amb una gran pancarta que deia España contra el terrorismo ¡gracias Majestad!, la gratitud al rei de la qual tampoc entenc gaire.

I aquí està el quid de la qüestió. Espanya és un país tan curiós que la seua pròpia bandera oficial no significa el mateix per a tothom. Generalment, el que es pot veure en les manifestacions és que aquells que posen amb la bandera espanyola responen a un statu quo, i en el cas que vulguin canvia quelcom, és perquè res canviï. Aquesta és la llei primordial del conservador polític. És per això que els que són crítics amb l’establishment actual espanyol usen altres banderes, com la republicana o la independentista.

Davant d’una realitat com la que el rei i vàries empreses espanyoles mantenen relacions i negocis amb l’Aràbia Saudita, principal responsable de l’auge del Daesh juntament amb els EUA, o que Espanya sigui el setè exportador d’armes al món i la dictadura wahhabita el seu client més fidel, que hi hagi en la manifestació contra el terrorisme una pancarta on es doni les gràcies al rei és el primer acte de politització de la manifestació; una politització, entesa com a primera accepció, que nega o obvia una realitat. I una falta de respecte brutal per les víctimes, per què no dir-ho.

En canvi, que davant d’aquestes realitats hi hagi una forta xiulada als membres del govern espanyol, que hi hagi estelades i pancartes contra el comerç d’armes entre Espanya i l’Aràbia Saudita, que viola el dret internacional i la pròpia llei espanyola (que només la lloen quan volen), segurament serà el segon acte de politització, però amb una raó de ser totalment coherent amb el que es demana a la manifestació: la pau.

Perquè participar en una manifestació tots units per la pau i contra el terrorisme obviant una realitat que ha sigut causa (directa o indirecta) de la tragèdia, no és manera de manifestar-se per la pau; i no, tampoc és manera de lloar a les víctimes: és girar la cara i mirar cap a una altra banda. És ser un covard. Per tant, la gent ha d’estar polititzada (segons la segona accepció) per polititzar (segons la primera accepció) aquests actes, però des d’una perspectiva trencadora amb l’escenari que ha provocat la raó de ser de la manifestació.

Atorgar aquest caràcter polític a una situació que en principi ningú diria que la té, com la manifestació per la pau, pot posar damunt de la taula l’arrel d’un problema que s’ha d’arrencar d’una vegada per totes. Només aconseguirem un acte no polititzat quan aquest problema estigui solucionat; però al mateix temps, si hi ha terrorisme és per causes econòmiques, geoestratègiques, ideològiques, per diferències entre creences barrejades amb altres interessos… en definitiva, per causes polítiques. Així que ho tenim fotut si volem evitar la politització a l’hora que ens manifestem contra els efectes d’aquestes causes. Fotut i hipòcrita, com el rei, el govern espanyol i el seu seguici tenyit de dues franges roges per una de groga.

No, les rojigualdas no són políticament neutrals; i encara que per alguns només les estelades i els xiulets polititzen, ho fan de manera diferent: trenquen amb l’statu quo. Sempre que es polititzi per trencar amb una causa injusta, amb l’únic interès de trencar amb el problema per un benestar col·lectiu, per la utopia, si ens posem idealistes, benvinguda sigui la politització.

Quan la mentida es viralitza

Es perpetua un atemptat, posem per cas al teu país, a prop de la teua ciutat. Quan el caos inicial ha desaparegut i només queden ferits i cadàvers al terra, algú aprofita per gravar l’escenari amb el telèfon mòbil. Aquest vídeo no tardarà a arribar al teu mòbil a través d’algun grup d’amics, a vegades fins i tot per varis grups t’arribarà el mateix vídeo.

Però no tot el que arriba són vídeos del desastre, també apareixen àudios i textos, sense font alguna i sense saber qui són els autors. La histèria col·lectiva es pot percebre fins i tot estant lluny del lloc dels fets. La gent especula, comparteix el que pot amb la creença que tota informació és bona; és llavors quan apareixen les notícies falses.

El mateix dia de l’atemptat, no sé si per por, morbositat o què, només apareixeran mentides sobre el fet: que si els terroristes han segrestat hostatges, que si l’autor dels l’atemptat és tal o qual, que si hi ha indicis d’un altre atemptat a la ciutat…

Normalment cal esperar unes 24 hores per començar a perfilar en els missatges un tint més polític, concretament xenòfob i racista. En general són textos que algú ha copiat de qualsevol pàgina d’informació viral, que busquen el clic ràpid en les xarxes a través de la demagògia i el sensacionalisme, i els traspassen via Whatsapp. La majoria d’aquest textos són notícies falses o basades en mitges veritats, mal informades, gens contrastades i plenes de fal·làcies. Les fonts de les quals provenen poden ser les ja esmentades pàgines d’informació viral o directament mitjans digitals amb una marcada línia editorial (d’extrema dreta, per què no dir-ho) que frega la manipulació, per no dir que la practiquen sistemàticament. Molts cops, aquests textos ja es van passar en algun altre moment, ja sigui pel Whatsapp o qualsevol altra xarxa social; és a dir, que ni tan sols estan actualitzats, tampoc s’esmenta la data per enlloc.

Després ens trobem amb l’actitud de la gent. Alguns es mantenen incrèduls al que llegeixen. D’altres fan justament el contrari i donen fe d’allò encara que no pensin com qui ho ha escrit: “si és cert, és que la realitat és aquesta, per tant, cal compartir-ho”, és el que me suposo que deuen pensar. El problema és que no és cert.

La facilitat de transmetre informació (inclús de publicar-la!) gràcies a les noves tecnologies fa que fins i tot els nadius digitals caiguin en el parany de creure falses alarmes i, a més, compartir-les. Són nadius digitals, sí, però potser mai ningú els ha ensenyat a contrastar informació. Els d’edat més avançada, per descomptat, tampoc se salven.

Però el pitjor de tot és que, encara que aquests textos fossin certs, no val la pena compartir-los. El Daesh (per les seues sigles en anglès) és una organització amb un desplegament de màrqueting i comunicació que riu-te’n tu de Goebbles. Tenen una revista en diferents idiomes (Dabiq), fan vídeos que semblen tràilers de pel·lícula i tenen una forta presència a la xarxa.

Mirem la fotografia d’alguns dels involucrats als successos de Barcelona i Cambrils: el més gran té 24 anys. De la cèl·lula d’Alcanar, el major en tenia 28, i dels detinguts sembla que n’hi ha un de 34. En tot cas, la majoria no passa dels 30. Una majoria que, en cas de no haver nascut a Catalunya, han passat gairebé tota la vida aquí.

20842294_1416905685013314_7126382022733351838_n
Els implicats en els casos de Barcelona i Cambrils.

La raó de la radicalització no està desxifrada. Com tot procés sociològic, segurament respon a una diversitat de factors. Un autor francès fins i tot afirma que “s’islamitza la radicalitat”, en comptes de radicalitzar-se l’islam. No obstant això, la teoria més estesa és que es tracta de joves influenciables, que han viscut (fins i tot nascut) aquí, però que se senten ciutadans de segona; joves amb perill d’exclusió social que ja tenen un menyspreu per la vida, i el Daesh els atorga un grup a on pertànyer i una missió que complir i on ser protagonistes. De fet, es creu que el 25% dels voluntaris internacionals que lluiten amb el Daesh són conversos a l’islam. L’ús continu d’Internet per accedir a pàgines on es fa proselitisme i propaganda de l’organització terrorista, juntament amb algun contacte que els influeixi i els capti, provoca que aquests joves decideixin participar-hi.

Després de tenir en compte això, cal preguntar-nos: ajuda compartir textos islamofòbics per les xarxes socials, encara que siguin veritat? Ho dubto. Perquè encara que siguin veritat, no vol dir que la realitat sigui aquella: és poden utilitzar dades reals per crear una realitat paral·lela. Però no cal entrar en aquest dilema, doncs la majoria d’aquests textos no són ni certs. El problema principal és que utilitzar aquests missatge és exactament el mateix que fa el Daesh: contaminar les mentalitats més dèbils de l’opinió pública per difondre l’odi. Un odi que fomenta la segregació, que propicia la marginació de grups ètnics i diferents col·lectius que poden acabar radicalitzant-se. Un odi que no només pot radicalitzar al minoritari, al marginat, sinó també al que se sent atacat per aquestes minories, fins al punt de cometre els seus propis atacs: recordem la dona morta a Charlottesville per part d’un neonazi, que també va decidir utilitzar un vehicle amb què penetrar indiscriminadament entre la multitud antifeixista. Ja tenim muntat el cercle viciós, i costa molt sortir-se’n.

He intentat aguantar les formes a l’hora d’escriure això, però el contrast entre la facilitat de compartir un contingut i la vagància que provoca contrastar-lo em resulta irritant. Perquè després et trobes amb autèntica merda (i perdó per l’expressió) al mòbil o a l’ordinador i la vergonya aliena de qui ho ha compartit. També cal reconèixer que no s’ha ensenyat mai a la ciutadania a lidiar amb la sobreinformació, però a vegades la impulsivitat és excessiva i t’acaba sorgint urticària quan veus publicacions que fins i tot es contradiuen amb el que aquesta persona va penjar fa dos dies.

Però no tot és dolent. Encara estem en bolquers en la utilització de les noves tecnologies. Cada cop, per sort, s’és més conscient dels problemes de compartir contingut quan passa alguna cosa com aquesta. Encara que la gent hauria de ser sempre selectiva a l’hora de compartir informació, i no només quan hi ha un atemptat, la responsabilitat també l’he pogut presenciar aquests dies.

Tot això deixant de banda quins països financen el Daesh i qui fa negocis amb ells, a on comet més atemptats el fonamentalisme islàmic i la relació que hi ha amb tantes migracions de refugiats (us en podeu fer la idea), i tota una sèrie de tòpics sobre el món àrab i musulmà que m’he quedat amb ganes de tractar; però he de reconèixer que això donaria per una altra publicació.