Desànim, cansament, frustració, mala llet, decepció i algun que altre intent d’atorgar esperança a la resta és el que noto pel que fa a la situació de l’independentisme en els cercles propers durant els últims dies.
Només es pot culpar a la gent de tot això per la seva ingenuïtat a l’hora de creure que obtenir la independència seria tan senzill; ni amb una DUI, molt poc efectiva si no tens la comunitat internacional a favor o, com a mínim, un fort control territorial. D’això culpo, també, al mateix govern de Catalunya.
Puc entendre que, en una part de les seues entranyes, hom vulgui creure que l’Estat no utilitzarà els recursos més bruts contra una població o unes institucions concretes; així ho creia jo, més per temor al que pugui passar que no pas per convicció, abans de l’1 d’octubre. Però ràpidament te n’adones de quina pasta està fet l’estat espanyol, i un cop passat el referèndum, pensar que aquest no tornarà a utilitzar tota la força necessària (tant física com juridicopolítica) per aixafar l’adversari, és pecar d’ingenu, i el govern català va pecar d’ingenu si el que diuen la consellera Ponsantí i ERC és cert.
Grosso modo, sembla que l’espanyolisme està guanyant aquesta batalla: el Major dels mossos cessat i imputat; les dues personalitats públiques més destacables del moviment independentista actualment són a la presó; el govern català cessat també en funcions; el seu president i quatre consellers marxats a Brussel·les; altres vuit consellers a la presó; el conseller que queda, dimitit un dia abans de ser proclamada definitivament la DUI; membres de la mesa del parlament també han passat per la presó, i veurem com continuarà la cosa; i finalment, Amnistia Internacional sembla donar la raó als unionistes quan assegura que totes les persones empresonades no són ni preses polítiques ni preses de consciència.
Als fets li sumem les narracions. La premsa mediàtica és descaradament contrària a l’independentisme, i justament la cadena pública que es volia intervenir des de Madrid per considerar-la parcial (cap al bàndol independentista), porta més defensors del bàndol contrari a les tertúlies que ho ha fet mai TVE i bona part de la resta de cadenes, més enllà d’entrevistes puntuals, generalment a càrrecs públics. Tot aquest desplegament mediàtic, on es repeteix dia sí i dia també els mateixos mantres, ha fet preguntar-me fins i tot a mi si no haurem arribat massa lluny, si realment és justificable la utilització de la justícia per part de l’Estat. Ja es coneix la famosa cita atribuïda a Goebbels: Una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat.
I a sobre, tenint en compte que en l’època de la postveritat ja no se’n diuen de mentides, sinó que s’utilitzen més les veritats a mitges. Perquè sí, puc reconèixer que el referèndum de l’1 d’octubre era il·legal per l’ordenament jurídic espanyol, puc reconèixer que era il·legal la llei de transitorietat i la declaració d’independència, puc reconèixer que hi va haver desobediència tant de la ciutadania com de les institucions catalanes; de fet, encara que Junts pel Sí (sobretot PDeCat) sempre ho ha intentat evitar, la desobediència, davant d’un estat immobilista, era tard o d’hora inevitable.
Però no, no ens mereixem que se’ns violi la nostra sobirania, s’engarjoli representants electes i s’estomaqui ciutadans. No era il·legal també el 9N? Doncs no hi va córrer la sang ni es va empresonar a ningú. Fet que també fa pregunta-me per què es van jutjar als representants polítics del moment. Quina diferència hi havia per l’Estat respecte l’1 d’octubre?
Tornant al tema, el que ha fet plantejar-me que pugui arribar a ser certa la frase que hem sentit sense parar últimament, d’una manera o una altra, de s’ho mereixen per violar la llei és la descontextualització dels fets a través del temps. Si estirem el fil tot apunta cap al 2006 (per no parlar de fets històrics), però que, per evitar allargar el text, ens detindrem fa 5 anys, quan es va començar a reivindicar la independència de manera explícita i àmplia per part de la ciutadania, aprofitant la conjuntura tant cultural i identitària com econòmica, on el govern del moment s’hi va sumar trobant-hi un nínxol electoral.
Una de les preguntes més qüestionades que es feia la gent a les portes de l’1 d’octubre i la DUI era per què s’ha tardat tant a fer-ho. Doncs perquè durant aquests 5 anys hem intentat trobar una via alternativa al camí sense sortida que ens imposava el govern de Madrid.
Eleccions anticipades el 25 de novembre del 2012, consulta el 9 de novembre del 2014, altres eleccions anticipades plebiscitàries el 27 de setembre del 2015, i finalment, el referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Quatre intents de succedanis, per dir-ho d’alguna manera, a una consulta per saber què vol la ciutadania catalana. Una consulta que no arriba, en vinculant ni no vinculant; ni s’ha materialitzat en altres propostes: ni pacte fiscal, ni federalisme, ni reforma constitucional… res.
No, no ha sigut culpa nostra. S’ha arribat a on s’ha arribat pel mur infranquejable del PP (i gairebé tota l’oposició), que a obligat a les institucions catalanes a obeir una àmplia voluntat popular a marxes forçades, a intentar avançar pas rere pas malgrat el mur que hi havia davant els seus nassos, fins que no ha quedat altra alternativa que intentar saltar-lo. Després arriben les acusacions per rebel·lió i sedició, entre d’altres. No sé si re-interpretar la famosa dita feta la llei, feta la trampa per com els jutges espanyols interpreten la legislació espanyola, la qual, ja de per si, dista més que ninguna de ser perfecta dintre del grup de països que anomenem democràcies consolidades.
Sens dubte, hem fet esforços per parlar amb l’Estat, i sense comptar amb les concessions de Puigdemont abans de proclamar la DUI. Però, fent una mica d’autocrítica, el govern català no podia pensar que un estat amb reminiscències autoritàries com l’espanyol no l’acusés de varis delictes, encara que sigui agafats pels pèls i violant drets fonamentals dels acusats durant el processament. Perquè sí, per molt estrany que els hi sembli als que criden a pulmó obert Puigdemont a prisión, els delinqüents, fins i tot els més sanguinaris, segueixen tenint drets. Molts ho saben perfectament quan els toca defensar la presumpció d’innocència de presumptes violadors, però sembla que en altres casos se’ls hi oblida*.
La meua intenció està a les antípodes de justificar l’actuació d’una fiscalia amb forta dependència del legislatiu i uns jutges que superposen la indivisibilitat d’Espanya als drets humans, i que ja van quedar en evidència quan la justícia belga va deixar en llibertat a Puigdemont sense deixar-lo sortir del país (el primer resultat útil que se’n pot extreure, de moment, de la fugida de Puigdemont a Bèlgica). Simplement, Catalunya havia d’estar preparada o com a mínim ser conscient per aquest atac frontal de l’Estat.
La pregunta que se’m formula, però, és: com? Seguida de: hi havia alguna altra forma de continuar amb l’empresa no ja d’un estat independent, sinó d’un simple referèndum, enfront d’un estat que no va trencar amb el franquisme, govern actual del qual és d’un partit fundat per un franquista? I que podríem rematar amb la pregunta maleïda: de què ha servit, doncs, tot això?
En termes pràctics, a l’hora d’aconseguir la República Catalana, de res. Però sembla que l’anhel per aconseguir ara mateix unes estructures d’estat està ennuvolant les eleccions del 21 de desembre, unes eleccions convocades pel mateix govern central, que haurà d’acatar sí o sí el seu resultat. Que diu Rajoy que tornarà a aplicar el 155 si guanya un cop més l’independentisme amb un programa fora de la llei? Sí, però hi ha una reivindicació que ni l’exfiscal Maza ni la jutgessa Lamela serien capaços d’acusar-la d’il·legal: un referèndum pactat, ja sigui a través d’una reforma constitucional o d’alguna forma que faciliti el debat i el posterior exercici d’un referèndum sobre el tema.
El PP no ho acatarà, em direu, no només per desavinença ideològica, sinó perquè dirà que l’aritmètica parlamentaria no es favorable. Sí, ja ho sé, me’ls conec, però davant de l’incompliment d’un mandat sorgit d’unes eleccions que ells han convocat, legal com ells volien i amb una majoria aclaparadora que defensi, d’alguna manera o altra, un referèndum, el desgast pot ser molt fort, i a base de desgast s’ha d’anar guanyant l’enemic, perquè en política ni les revolucions es couen d’un dia per l’altre.
L’exigència del referèndum també hauria d’anar acompanyada de la llibertat de totes les persones empresonades i la retirada del 155, reivindicacions que les esmento, però que em semblen òbvies. Es tracta d’una base de partida on s’hi podrien sumar partits fins ara indecisos, com els comuns, i aconseguir una majoria i legitimitat que cap majoria silenciosa seria capaç d’aplacar. Ells hauran convocat eleccions i ells les hauran perdut estrepitosament i sense el beneplàcit de dir que el que es demana està fora de la llei.
Que això canviaria el full de ruta dels independentistes? Potser sí, però, tornant a la pregunta anterior, quina altra cosa es podria fer més, que no fos l’enfrontament directe? Ha de quedar clar que no estem al final de res, que caldrà paciència, i potser la millor manera de gestionar-la és tornant a allí on sabem segur que podem guanyar i construir un futur amb majoria aclaparadora: no podríem aprofitar una reforma constitucional per abastir més drets i garanties a la ciutadania i que la mateixa població espanyola ens recolzés (la que encara no ens ha tractat de nazis, la resta no ho farà mai) en cas que els unionistes vulguin exigir una consulta a tota Espanya? Us imagineu una convergència de l’independentisme, encara que sigui defensant un referèndum, amb els moviments en defensa del drets socials, polítics, econòmics i culturals? Una convergència dels CDR amb totes les marees, per exemple? Potser aquesta és la millor manera d’eixamplar la base social que necessitem per, quan arribi el moment, no sé com ni quan, puguem construir efectivament l’estat català. Potser la unilateralitat l’haurem d’exercir nosaltres mateixos, i no les institucions. Potser és ara quan hem d’anar sense presses, pas a pas, amb peus de plom i guanyar-nos la desitjada majoria en un futur.
Potser al final resulta que aquesta situació tan desesperada per Catalunya era la que Catalunya necessitava. Potser posar-nos, a nosaltres i a l’Estat, contra les cordes era la solució perquè aquest prengui la iniciativa per voler canviar una realitat que no li agrada. Potser resultarà que servirà d’alguna cosa, tot aquest merder. Potser peco d’optimista.
Qui sap? En aquest escenari incert, tothom té moltes preguntes, però ninguna resposta a ciència certa.
*Faig aquesta relació perquè Espanya, sense voler frivolitzar la violència de gènere, es comporta com un maltractador de manual vers Catalunya; i és que la idiosincràsia del nacionalisme espanyol no només és profundament masclista, sinó també xenòfoba, racista i homòfoba; d’això potser en parlaré en un altre moment.
Ivan Renales 